Tretze anys després del que, en pocs dies, es va convertir en un fenomen mundial, ‘Avatar 2’ ha arribat a la pantalla gran per a recordar-nos per què anem al cinema. La pel·lícula és un espectacle visual de gran bellesa que hipnotitza a qualsevol. Ens quedem embadalits veient el moviment del mar, les criatures que hi habiten i la comunitat indígena de la zona. Són més de 3 hores de vida, d’un món blavós que desitgem que continuï existint una vegada sortim per la porta de la sala, ple de llum i bellesa. Amb un 3D que ens involucra encara més que el film original i uns plans que ens omplen d’harmonia. Una dècada més tard, apreciem en primera persona com ha avançat la tecnologia, la qualitat de la imatge, la captura del moviment sota l’aigua -una tècnica mai abans aconseguida-, l’experiència de la immersió, els detalls, el so. Som testimonis d’un producte que aconsegueix donar sentit al cinema, que ens explica per què no hem d’abandonar les sales i veure les pel·lícules a casa; per què el cinema és una experiència que s’ha de viure en la pantalla gran.
‘Avatar: El sentido del agua’, dirigida per James Cameron (‘Terminator’, ‘Titanic’, ‘Avatar’), narra la història de Jake Sully, encarnat de nou per Sam Worthington, i la seva família deu anys després que entressin a les nostres vides. Ara tenen quatre fills i viuen en pau, fins que tornen els humans. El seu món, Pandora, es veu amenaçat de nou per un home que vol venjança i hauran de fugir a un lloc nou per protegir-se del mal. Aquí és on entra en escena l’aigua, la joia de la corona del muntatge. El destí dels sis personatges és una illa habitada per una comunitat indígena que venera el mar i tota la vida que esdevé en ell. La seva connexió amb els animals és part de la seva existència. Un exemple és la relació de la comunitat amb els tulkuns, una espècie de cetaci amb una intel·ligència sobrenatural. Utilitzen les criatures marines com a mètode de transport i les cuiden com si fossin un altre membre més de la família, i aquesta convivència és utilitzada per James Cameron per fer-nos arribar un missatge, que va calant a mesura que avança el metratge: tenim un planeta meravellós i en comptes de cuidar-lo, el destruïm.
En aquesta segona part es reforça el missatge ecologista. La nostra Terra és extraordinària. Convivim amb milers d’espècies diferents, en infinitat de paisatges que ens deixen sense l’alè, on la naturalesa ha fet la seva feina i els ha convertit en obres d’art. Però preferim caçar aquests animals per treure profit econòmic i talar els arbres d’aquests paratges per seguir amb el nostre enriquiment. La pel·lícula és una crítica a l’home. En comptes de mantenir el tresor en el qual hi viu, decideix espoliar-lo. Hauríem de seguir l’exemple del personatge representat per Sigourney Weaver, que connecta amb els éssers vius de l’illa d’una forma summament delicada i espiritual, mirant de no fer-los mal i gaudint de tota la seva esplendor. El film també és un homenatge al concepte de família: generar vides per estimar-les i cuidar-les fins a la mort, com diu Sully: “Aquesta família és la nostra fortalesa”.
Entre el repartiment d’aquest nou lliurament, cal destacar quatre personatges femenins que tenen una personalitat molt marcada. El primer és la filla adoptiva de la família, Kiri (Sigourney Weaver), amb uns poders especials i que esperem que pugui continuar desenvolupant-se en, almenys, un futur lliurament d’’Avatar’ de les quatre seqüeles previstes. El segon és Ronal, interpretada per Kate Winslet, qui, a la vida real, va haver d’aprendre busseig lliure i va aconseguir estar fins a set minuts sota l’aigua. Amb un caràcter fort, no cedeix quan el seu home li diu que no vagi a lluitar. Fins i tot estant embarassada, desobeeix l’ordre. En la mateixa línia està la dona de Sully, Neytiri (Zoe Saldaña), a qui veurem deixar anar tota la seva fúria al camp de batalla. I finalment, en quart lloc, hi ha la filla de Ronal: Tsireya, la sensualitat personificada i una font de coneixement sobre el seu entorn per damunt de la mitjana. S’ho sap tot del mar i ajudarà al clan Sully a adaptar-se al medi. Potser nosaltres, com a habitants d’un sorprenent planeta anomenat Terra, hauríem d’aprendre d’ella i mostrar més interès per tot allò que ens envolta.
