Després d’haver estat una de les revelacions del curs passat, Apple TV+ ha estrenat recentment la segona temporada de Slow Horses, basada en les novel·les de la sèrie Slough House de Mick Herron. Beneïda per la crítica, ja ha renovat per a una tercera i quarta tanda d’episodis, de manera que té números per convertir-se en sèrie emblema de la plataforma, després de la molt erràtica segona temporada de The Morning Show. Adaptada per a televisió per Morwenna Banks –la veu de la mare de Peppa Pig(!)– i Will Smith –no el de les cleques, sinó el còmic britànic, també novel·lista i guionista de Veep– la sèrie se centra en aquests nous capítols en la mort d’un agent retirat i la sospita que la Guerra Freda potser no va acabar de desactivar-se mai.
Tot i ser una de les professions més desconegudes, per la seva pròpia naturalesa, la d’espia és una ocupació que ha generat fascinació a múltiples generacions de lectors i espectadors. I, precisament per l’enigma que l’envolta, es tracta d’una ocupació que alimenta la fantasia d’una vida trepidant –lluny de la monotonia de les feines d’oficina– salpebrada d’encontres sexuals exòtics i fabulosos. Quan després llegeixes en què consisteix de debò l’espionatge, més enllà del mite perpetrat pels llibres, les pel·lícules i les sèries, te n’adones que en el seu menú diari el tedi i l’espera són dos plats bastant més freqüents que el dels affaires tòrrids i les explosions.
Slow Horses aconsegueix retratar totes dues cares de la moneda. D’una banda, és una sèrie d’espies a l’ús, amb una missió trepidant d’aquelles que s’entortolliga més i més a cada episodi, fins que s’instal·la el desassossec d’entendre que les ramificacions corruptes arriben als ressorts més opacs del poder, especialment a aquells que puerilment la societat considera ‘els bons’. Però també captura el revers de tot plegat, gràcies a centrar-se en una unitat marginada dins dels serveis secrets britànics: els anomenats slow horses, o cavalls lents. L’apel·latiu es refereix als agents que l’han pifiat en algun encàrrec i, com que no poden retornar alegrement a la vida civil per la informació a la qual han tingut accés, són enviats a un edifici de mala mort –amb el malnom de La casa de l’aiguamoll– on se’ls intenta matar d’avorriment perquè acabin mimetitzant-se amb el mobiliari, després de comprendre que mai rebran cap nova assignació.
El rei d’aquest pantà laboral és Jackson Lamb, interpretat magistralment per un Gary Oldman ben capaç de convertir en entranyable un personatge que, sobre el paper, hauria de fer venir basques. Aquesta desferra humana maltracta verbalment els seus subordinats, bruteja per totes bandes, beu fins quedar-se adormit a l’escriptori… però malgrat el posat insuportable i desmenjat, respecta un principi d’honor bàsic: defensar els seus, ni que sigui a la seva molt particular manera. A més, es tracta encara d’un agent expert en els mètodes de la vella escola i gaudeix deixant en evidència els tecnòlegs i mestres dels powerpoints que pul·lulen, ben clenxinats, per les luxoses oficines centrals.
En aquestes dependències de despatxos ben moblats hi viu la seva antagonista, Diana Taverner, alt càrrec de l’MI-5 amb qui Lamb té una relació elèctrica: els dos odien absolutament el que representa l’altre, però al mateix temps saben que estan condemnats a entendre’s. I d’alguna manera, a pesar que no ho reconeixeran mai, admiren la capacitat resolutiva i el pragmatisme que encarnen tots dos, en un món contaminat per la mediocritat i els trepes. Això sí, cadascú intenta per tots els mitjans que sigui l’altre qui li degui un favor. O tenir-lo agafat pel coll. Kristin Scott Thomas assumeix aquest paper i és un encert de càsting ja que feia falta algú amb una presència de pantalla ben forta per fer front a Oldman.
Per fer tolerable tot aquest nivell de llard i decadència, els guionistes tiren de dosis generoses d’humor. La idea d’un espia maldestre dona molt de joc i els abusos verbals de Lamb, per bé que serien laboralment inacceptables, fan molta gràcia i, encara que l’ambientació sigui ben diferent, es nota la implicació de part de l’equip a la sèrie Veep, que al seu torn era una translació al mercat americà de la britànica The Thick of It, on es feia un desplegament inèdit d’insults i vexacions, en aquell cas en el món de la jerarquia política i de la mà, i boca, de Peter Capaldi.
Slow Horses també aborda, encara que tangencialment, la situació geopolítica actual, sobretot en clau interna britànica. A la primera temporada, s’abordava l’auge dels grups d’ultradreta. En aquests nous capítols, part de la trama té a veure amb una protesta dels anticapitalistes i amb la voluntat del govern de provocar-los per tenir l’excusa de practicar una càrrega policial forta que serveixi d’escarment i demostració de poder. Com molts títols del gènere noir, la sèrie fa una defensa tancada dels perdedors, dels gossos plens de puces però adorables, dels descastats. I, sobretot, ofereix entreteniment sòlid i intel·ligent, mentre obliga a reflexionar sobre si aquells que tenen la missió de protegir-nos no són, en realitat, una inquietant amenaça.
