El món cinematogràfic del director Carlos Vermut (“Diamond Flash”, “Magical Girl”, “Quién te cantará”) és ple de personatges que pateixen, que persegueixen la felicitat, que fan mal als altres i es fan any a ells mateixos. “Mantícora”, que acaba d’estrenar, no se surt d’aquesta tònica, explicant-nos la torturada existència de Julián, un dissenyador de videojocs que interpreta Nacho Sánchez (Àvila, 1992). L’actor ens explica l’experiència de ficar-se dins l’ànima d’aquest home introvertit, fràgil i sobrepassat pels seus dubtes existencials. Ah, una mantícora és una criatura mitològica, meitat animal, meitat ésser humà.
Quina va ser la teva reacció en llegir el guió de “Mantícora”? Va ser un “buah, quina cosa més rara”, però en el millor dels sentits?
Tampoc no em va semblar molt estrany, però sí que em va impactar. Tan bon punt me’l vaig llegir, li vaig explicar el guió, fil per randa, a la meva parella. És un guió molt valent.
Entre els crítics de cinema, m’he trobat amb moltes interpretacions diferents sobre el que li passa al Julián, el teu personatge, i també sobre la seva solució final. I no farem spoilers…
Sí, perquè la història que ha escrit Carlos deixa aquests buits perquè cadascú la interpreti d’una manera particular. És una pel·lícula plena de silencis i que provoca que l’espectador estigui actiu. Valora la intel·ligència del públic.
Veig “Mantícora” com la tragèdia d’un noi que desitjava una vida senzilla i tòpica, i tenir una relació sentimental gairebé de comèdia romàntica… però que se li complica la cosa.
Una mica ja és això, però tampoc no és una comèdia romàntica. Es mou entre diversos gèneres i tons. També a la nostra vida real, tots tenim fantasies fosques, però aspirem a tenir una vida més reglada, més tranquil·la.
Julián és un personatge que t’ha obligat, més que a aprendre’t diàlegs i més diàlegs, a treballar els silencis, les mirades, el cos?
Sí, és el projecte en què més temps he estat en pantalla i en el qual menys hi parlo. De fet, com a actor, m’agrada més escoltar que parlar, i “Mantícora” m’ha donat l’oportunitat de posar-ho en pràctica. En Carlos em deia que, durant aquests silencis del Julián, jo no fes res en particular, perquè l’espectador tragués les seves pròpies conclusions sobre què pensava el personatge.
Com treballa Carlos Vermut? Després dels assajos, i ja ficats dins del rodatge, us deixa fer i després si cal us dona petites indicacions?
Carlos és meticulós, molt meticulós. I li agrada molt treballar amb els actors, dedicant bastant de temps als assajos. En començar a rodar una escena amb ell, tu primer la interpretes com l’has pactat amb Carlos, i després ell va movent les peces, retocant el resultat, si li quadra el que has fet o no. I si alguna cosa no funciona en la seqüència, ell té una alerta al cap que l’avisa. Com Carlos ve del món del còmic, abans d’iniciar el rodatge té tota la pel·lícula dibuixada al seu cap. I hi ha escenes més fàcils de filmar, i d’altres que menys, on hem d’enfangar-nos més.
Coneixies el cinema del Carlos, les seves pel·lícules?
Sí, i m’agradaven molt.
Dins d’una indústria audiovisual on sovint es premia i se li dona suport a allò que és fàcil, a allò comercial i masticable, Carlos Vermut és un outsider? Tant de bo hi haguessin més Carlos al cinema i la televisió?
Sí, sí, tant de bo. Els seus treballs són molt personals. Però, compte!, enguany hem tingut més exemples d’obres d’autor al cinema espanyol. L’autoria està arribant molt lluny, i Carlos s’ha convertit en un referent per a molts dels nous cineastes. Roda una pel·lícula cada quatre anys, quan li ve de gust i sense fer encàrrecs. És genuí.
M’agrada molt la teva parella, o la teva quasi parella, a la pel·lícula, Zoe Stein. Quina gran aposta de Vermut. I quin gran futur se li acosta.
Zoe té alguna cosa que, per moltes vegades que vegi “Mantícora”, em continua sorprenent. Sembla que no faci res, i que tot ho faci el meu personatge… però no és així. A la pantalla, no pots deixar de mirar Zoe, i això és una cosa que ja em passava durant el rodatge, com a company d’escena seu.
“El arte de volver” (Pedro Collantes, 2020), la sèrie “Doctor Portuondo” (Carlo Padial, 2021) i, ara, “Mantícora”. Tens una bona col·lecció de personatges complexos, no?
M’agraden els personatges que són una mica estranys, que em donen joc i la possibilitat de crear coses interessants.
No podia deixar passar l’ocasió de felicitar-te per aquesta road movie sobre dos germans que va ser “Diecisiete” (2019), de Daniel Sánchez Arévalo. Va ser un viatge físic i mental estupend. A més, mentalment més relaxat. Vaja, suposo.
Va ser una pel·lícula que em va fer molta il·lusió fer. A més, va ser la meva estrena amb un personatge amb tant de pes. I, com a Carlos, a Daniel també li agrada molt treballar amb els actors. És un aspecte que cuida molt.
De moment, estàs nominat al Goya, al Forqué i als Feroz per “Mantícora”. I segur que aviat arribaran altres nominacions. Com ho veus? Hi penses? O el que hagi de passar, passarà?
Tot això té una part positiva, i és que la gent que t’estima et felicita. En qualsevol cas, intento treure’m la pressió del damunt per viure més tranquil. És un assumpte que em genera molta adrenalina, ansietat i nervis, encara que, d’altra banda, també et puja la moral. M’agradaria pensar menys en aquest tema dels premis i les nominacions.
Projectes? Pot ser t’agradaria alguna cosa una mica més relaxada o divertida fins i tot? O et va la marxa dels personatges tortuosos?
A mi qualsevol gènere em va bé. Abans que pensar en un gènere, jo penso en l’equip del projecte, que sigui interessant. Però sí que és veritat que els papers estranys m’estan cridant últimament, i els acullo bé. Ara estic en una coseta teatral que estrenaré d’aquí a uns mesos.
Finalment, què és el que més t’han preguntat, o més t’hem preguntat, sobre “Mantícora”? Hi ha fins i tot preguntes complicades de respondre?
M’han preguntat sovint sobre si em feia por fer la pel·lícula, o si tenia alguna objecció amb la història. Jo, més que com un problema, aquest projecte sempre l’he vist com un caramel. No crec que cap actor hagués rebutjat “Mantícora”.
