La sèrie estrenada a Disney Plus se’n riu de les comèdies televisives, però sobretot de la nostra tendència a sentir nostàlgia per qualsevol cosa
Quan es va estrenar la terrorífica “Madres forzosas” a Netflix hi havia una certa tendència a parlar de la sèrie original, “Padres forzosos”, com si fos millor del que realment és. Es pot entendre que un títol et faci somriure perquè apel·la a una època o unes circumstàncies de la teva vida, però justament ens vam inventar termes com “plaer culpable” per no haver de defensar l’indefensable amb el pas dels anys. “Padres forzosos” ja era moralista, arcaica i dolenta quan es va emetre a finals dels 80, és només que ens agrada redimir els productes audiovisuals amb què vam créixer. “Reboot”, estrenada fa unes setmanes a Disney Plus amb menys ressò del que es mereix, s’alimenta d’aquesta obsessió col·lectiva per la nostàlgia i la converteix en el pilar fonamental del seu corrosiu sentit de l’humor.
Els seus protagonistes són un grup d’actrius i actors que, en el seu dia, es van fer enormement populars gràcies a una “sitcom” familiar d’aquestes en què s’escolten aplaudiments pel sol fet que un personatge entra en un menjador. La sèrie va acabar cancel·lada pels deliris de grandesa del seu repartiment, però ara la mateixa cadena, aprofitant la febrada de “reboots” que omplen les plataformes, vol fer una nova versió amb els mateixos intèrprets. Aquests accepten tornar perquè se’ls promet que el producte serà molt trencador i fins i tot donarà la volta al material original. Però una vegada a plató es troben que la sèrie torna a ser una “sitcom” i que les seves velles rivalitats amenacen amb afectar, i molt, el transcurs del rodatge.
És veritat que “Reboot” té alguns (pocs) moments en què ratlla perillosament la condescendència i alguns gags de traç gruixut que l’apropen a allò que vol criticar. Però també ho és que aconsegueix sortejar els paranys i acaba erigint-se en un dard enverinat cap a la insistència general a voler veure el mateix producte una i altra vegada. També brilla en el seu retrat de la societat de l’espectacle, un microcosmos profundament conservador que entronitza mediocritats i és incapaç, en el fons, d’evolucionar al mateix ritme que ho fa el món que pretén mostrar. En aquest sentit, resulten molt afortunades les escenes a la sala de guionistes, on els diàlegs es tornen la perfecta representació del xoc generacional i de les essències d’un gènere en permanent redefinició. Hi destaca un moment sensacional: aquell en què els autors, joves i vells, s’adonen gràcies a una caiguda accidental que la bona comèdia sempre serà aquella que interpel·la a tots els espectadors i espectadores per igual.
L’altra gran troballa de “Reboot” és el seu repartiment. Tots els intèrprets juguen amb l’efecte mirall (impagables Paul Reiser i Rachel Bloom) i entenen a la perfecció els mecanismes del metallenguatge, alguns perquè també tenen un passat fosc i d’altres perquè sempre s’han dedicat a torpedinar els límits de la comèdia tradicional. Entre aquests qui mereix una menció especial és Johnny Knoxville, que treu molta punta a totes i cadascuna de les seves aparicions gràcies a un lloable sentit de l’autoparòdia. A la sèrie hi cap tot, des del crepuscle dels actors infantils fins a la conciliació entre vida pública i privada, passant per les guerres civils entre directius. Però el més important és que, efectivament, fa riure. No seria la primera vegada que una sèrie que burxa entre bastidors cau víctima de les seves pretensions o de la falta d’enginy. No és el cas de “Reboot”, que aconsegueix ser molt divertida sense renunciar al seu esperit creatiu.
