Alejandro Loayza ens parla d’‘Utama’, multipremiada òpera prima del director i film que representarà Bolívia als Premis Oscar 2023
‘Utama’ neix a mitjan 2017 com un petit paràgraf en forma de sinopsi. Era una història d’amor entre dos ancians en l’altiplà bolivià que es tenen l’un a l’altre com a la riquesa més gran i que veuen com la seva quotidianitat i la seva subsistència és amenaçada, i com han de preparar-se per a la mort. M’agrada pensar que això que estava en la primera sinopsi, segueix en la pel·lícula i crec que n’és la seva essència.
Aquesta idea després es va anar nodrint d’altres capes de diverses temàtiques que es reuneixen a ‘Utama’. Aquest mateix any vaig participar, juntament amb el meu germà Santiago (productor de la pel·lícula) al Taller de “Produire au Sud” del Festival des 3 Continents a Nantes, França. Portem una primera versió de guió i rebem retroalimentació tant per al guió com per a la producció. Era la primera vegada que escrivia completament un guió per a llargmetratge, havia escrit diversos curts i havia fet diverses escaletes, però mai el guió complet. Crec que aquest va ser un dels reptes més grans als quals em vaig enfrontar, no sols en aquesta primera versió, també la reescriptura en cadascuna de les seves versions.
El procés de finançament va ser gairebé en paral·lel al d’escriptura, aconseguim el nostre primer fons amb la tercera versió de guió i completem el finançament amb l’última, la sisena versió. Era un pressupost ajustat, així que havíem de fer rendir bé aquests diners i vam planificar el rodatge el millor que vam poder. En filmar-la en un lloc tan remot i en tenir pocs dies de treball, havíem d’assegurar-nos que tot estigués llest per a optimitzar recursos. Cada rodatge té els seus propis riscos i reptes; en el cas d’‘Utama’, crec que un d’ells va ser treballar amb actors no professionals. També és un desafiament explicar una història que d’alguna manera es pot definir com a “minimalista”. Són pocs personatges, poques localitzacions. Per a mi el més important al cinema és explicar una bona història, una història que toqui la sensibilitat i captivi el públic. Espero que els espectadors puguin empatitzar amb els personatges i posar-se dins les seves sabates, veure en ells, que en aparença són molt diferents, tot el que ens uneix com a éssers humans. Entendre que l’essència és la mateixa, allò bàsic, l’inherent, i que les petites diferències que tenim són culturals. Així i tot, totes les nostres cultures s’assemblen, perquè totes tenen mort, somriures, amor, fills, avis, nets, ulls, idiomes, menjars, música, gestos, mans, mites, naixements, futur, passat i un llarg etcètera comú a totes. Crec que no hi ha grans diferències, que l’essència és la mateixa, allò bàsic de l’ésser humà.
D’altra banda, i sent menys romàntic, volia transportar l’audiència a aquest lloc que fins i tot és molt poc conegut per a les ciutats més pròximes i importants del meu propi país. Oferir una petita finestra a aquest lloc tan bonic i difícil alhora. L’altiplà és un indret que em captiva i que m’atreu com suposo passa amb molts dels bolivians que vam néixer i vam créixer en ciutats andines: entenem que part de les nostres arrels i de la nostra manera de ser és a la muntanya. I m’encantaria que la pel·lícula ajudés al debat sobre la migració climàtica, sobre les conseqüències dels nostres actes, que ajudi a donar a conèixer que ja existeixen moltes persones que estan veient les seves formes de vida canviar i gairebé deixar d’existir mentre a les ciutats no ens preocupem en gens ni mica d’on ve l’aigua, ni a on va.
‘Utama’ ha significat un abans i un després a la meva vida, m’ha donat tantes alegries i tants moments que l’única cosa que jo sento és un profund agraïment a totes les persones que m’han ajudat en el camí de la pel·lícula i que ho continuen fent.
