Continua sent una de les pel·lícules dels 80 més estimades, i és per això que estava cantat que en ple frenesí de les plataformes per recuperar franquícies conegudes, especialment d’aquella dècada, “Willow” tornaria tard o d’hora. Però que sigui una pel·lícula estimada no significa que sigui fàcil ressuscitar-la. Com qualsevol altre producte de la seva generació, implica dos reptes igualment complexos que estan lligats entre si: no ser simplement una sèrie que apel·li a la nostàlgia (el que implicaria arribar a un públic potencial limitat als qui van veure la pel·lícula en el seu moment) i adaptar el seu univers a les sensibilitats de l’audiència actual, particularment al públic jove. Podríem dir, per començar aquesta crítica amb un titular, que la sèrie de “Willow”, estrenada recentment a Disney+, ha aconseguit superar totes dues dificultats. Ho ha fet adoptant un mètode similar al que va fer servir “Star Wars” quan va iniciar la seva nova era (fet que té sentit, donades les similituds entre totes dues franquícies, tant pel que fa als temes i arquetips de personatges que les habiten, com pel que fa als noms propis que hi ha al darrere, especialment George Lucas, que irònicament no va estar implicat en cap dels dos retorns). Així, si en la nova etapa d’“Star Wars” es va introduir Rey com una nova heroïna per a les noves generacions, dona i jove, en aquest retorn de “Willow” s’introdueix a Kit, també dona i jove, com a nova heroïna de la història.
En tots dos casos hi ha també un equilibri entre posar el focus al damunt de la nova protagonista i continuar donant espai als herois que ja coneix l’espectador. Així, Kit es presenta com el personatge central amb un conflicte clar: un matrimoni que ha estat triat per a ella i que ella rebutja perquè el que desitja és viure una aventura. Però alhora, el personatge està relacionat directament amb una de les protagonistes de la pel·lícula, Sorsha, de qui és filla. El personatge torna a estar interpretat per Joanne Whalley. El pare, en canvi, que és l’insolent Madmartigan, no apareix en la sèrie a causa dels problemes de salut de Val Kilmer, que li han impedit participar-hi, i la seva audiència és un element important per a la trama. Abans d’acabar el primer episodi, la sèrie també torna a retrobar-nos amb Willow, el protagonista de la pel·lícula original, que torna a estar interpretat per un Warwick Davis que fa anys que volia recuperar el personatge. No en va és una de les rares ocasions en què l’actor ha pogut ser protagonista de manera visible d’una pel·lícula, en comptes d’aparèixer disfressat sense que se’l pogués reconèixer (com a “Star Wars” o “Harry Potter”) i ser reconegut per això. L’actor va fer broma sobre aquest tema a la sèrie d’autoficció “Life’s Too Short”, que valdria la pena que alguna plataforma la recuperés. En el seu retorn, Warwick Davis imprimeix serietat i gravetat al seu personatge i aconsegueix que el pòsit dels anys es noti en la seva personalitat, particularment quan altres personatges continuen desconfiant dels seus dots d’embruixador, fet que ajuda a l’actor i a la sèrie a posar en la superfície el tema central de “Willow”: qualsevol pot ser un heroi si s’ho proposa, independentment de la seva mida.
Kit i Willow són els personatges que marquen les dues direccions de la sèrie com una ficció que vol construir una història nova i una ficció que vol recordar-te la història que ja vas viure. El que tots dos tenen en comú, i és el que és la clau final del resultat, és el cor que fa palpitar a ambdues, que és molt semblant al film original. La sèrie preserva l’esperit aventurer de la pel·lícula iniciant una nova missió que portarà un grup d’herois a enfrontar-se a enemics terribles i també a posar-se prova a ells mateixos, però alhora el fa arribar a una nova generació d’espectadors amb personatges que poden connectar amb ells. Té la seva dosi de nostàlgia però la dosa molt encertadament (n’és un exemple l’ús mesurat del tema central de la banda sonora de James Horner) i no depèn d’ella. És una sèrie que té valor per ella mateixa i que quan emociona ho fa per mèrits propis. On la sèrie pateix és amb la mescla entre fantasia èpica i comèdia que caracteritzava la pel·lícula original. Al film de Ron Howard l’equilibri entre tots dos registres era pràcticament perfecte. A la sèrie, la coexistència d’ambdues és una mica més conflictiva i a vegades es produeix un salt massa brusc entre la serietat d’una situació perillosa i la broma que busca l’entreteniment.
La base continua sent la mateixa: el xoc de personalitats que tant serveix per crear humor com per generar conflictes (el principal en els episodis vistos per fer aquesta crítica és el que mantenen Kit i Dove), alguns interessos amorosos a l’espera de desenvolupar-se i una amenaça fosca que ocupa un espai creixent a mesura que passen els episodis. Les escenes de lluites i el disseny de producció és prou atractiu per a una sèrie actual i alhora prou dels vuitanta com per no desentonar amb la pel·lícula de la qual procedeix. La manera de continuar la història no és en absolut forçada i fins i tot és natural per a aquesta mena d’història (de nou, es tira d’“Star Wars” per inspirar). I si bé és cert que l’absència del carisma de Madmartigan és un buit difícil d’omplir, ni tan sols per altres personatges d’un perfil similar que posen en el seu lloc, aquest és un problema amb el qual la sèrie no hauria pogut bregar de cap de les maneres. La sèrie de “Willow” té tots els ingredients per aconseguir que la franquícia es converteixi en un producte intergeneracional. Ara només cal veure si la generació actual es deixa encisar pels encants d’aquest clàssic dels 80 o si el considera una sèrie de boomers.
