Veure una nena de 14 anys embarassada impacta. Segur que si ens la trobem pel carrer, la mirem i ens preguntem sorpresos (i afligits) què ha passat. Què ha fallat en el sistema (educatiu, en la família, en la pròpia societat) perquè una nena, que hauria d’estar estudiant o quedant amb les seves amigues, estigui esperant una criatura. Afortunadament, no és una realitat amb què ens hi trobem cada dia, però no per no ser habitual deixa de ser una realitat. La pel·lícula, ‘La maternal’, de la directora aragonesa establerta a Barcelona, Pilar Palomero, premiada als Goya per ‘Las niñas’, ens relata com conviu un grup de menors que, per diferents circumstàncies de la vida, s’han quedat embarassades. Per fer-ho, se centra en una història personal: la de la Carla, que, amb 14 anys, ingressa en un centre per a mares menors, on viu el procés de tenir i criar el seu fill; una vida que ha generat, sense ser-ne conscient, amb el seu amic Efraín.
Un dels punts forts del film és justament ella, la protagonista, la jove actriu catalana Carla Quílez, que per a aquesta pel·lícula s’ha dut la Concha de Plata, el Premi a Millor Actriu al Festival de Cinema de Sant Sebastià, convertint-se en la intèrpret més jove a obtenir aquest reconeixement. I tot plegat sense ser actriu. De fet, és el primer paper que interpreta (ella és ballarina) i ho fa, a més, sense haver-se llegit el guió. L’equip de la pel·lícula la va contactar per Instagram i li van oferir participar al càsting. Per això, la veiem moure’s d’un costat a l’altre de la pantalla de forma tan natural, amb les seves reaccions espontànies, els seus gestos, i la seva trista mirada. Tenim la sensació d’estar veient una nena tal com és, com si li haguessin posat una càmera oculta i veiéssim la seva vida per un forat. No hi ha preparació, no hi ha assaig, no hi ha càlcul. Carla actua i respon de forma improvisada, com ho faria a la vida real. I un dels millors exemples al film és quan la veiem al centre de mares menors, escoltant com es presenten les seves companyes i com, després d’això, esclata a plorar.
Si ens diuen que ‘La maternal’ és un documental sobre l’embaràs en l’adolescència, ens el creuríem igual. Som espectadors d’unes vides truncades, i les seguim en la distància. I és que moltes d’elles expliquen una història real. Jamila Bengharda, que ara té 23 anys, per exemple, és una de les actrius secundàries que s’interpreta a ell mateixa. Després de ser maltractada físicament per la seva parella, amb 16 anys, va decidir tirar endavant l’embaràs ella sola. Són històries dures, que colpegen l’espectador, i que, tot i que tenen moments bonics, per l’amor que acaben sentint pels seus bebès, mostren com d’incompatible és ser adolescent i criar una vida. L’adolescència és una etapa on continuem creixent, ens falta experiència en tots els sentits, ni tan sols sabem què volem ser de grans, què estudiarem, quina feina volem tenir (a vegades ni tan sols ho sabem a la nostra vida adulta). Com hem de poder doncs tenir cura d’algú altre?
Encara que al film es veu com les mares cuiden dels seus fills amb tot l’afecte del món, ens adonem de la cadena d’errors que ha hagut fins a arribar a l’embaràs. En el cas de la protagonista, la seva mare -interpretada per l’actriu Ángela Cervantes-, no hi ha estat prou pendent i l’educació sexual no ha estat l’adequada. Hi ha mancat atenció i educació (com pot ser que una nena sàpiga que està embarassada als 5 mesos?). I aquesta és la base de tot. Si les persones que han de tenir relacions íntimes saben que amb protecció no es generen vides, desapareix la problemàtica (excepte en cas que falli el mètode anticonceptiu). És vital que tots en siguem conscients, i traslladem la informació com més aviat millor, en tots els àmbits, per tal de prevenir. I com s’aconsegueix arribar a aquest punt? Amb educació a casa, amb educació sexual a les escoles, amb una societat més conscient del que suposa tenir relacions sense protecció. És una pena haver de veure una pel·lícula com ‘La maternal’ per a adonar-nos-en.
