Treure’s el carnet passada la quarantena t’obliga a ingressar en una autoescola sabent que seràs l’aneguet lleig que tots els altres, amb els divuit anys acabats de fer, es miren amb suspicàcia. Per què no se’l va treure quan tocava? I per què ho fa ara, si ha aconseguit passar dues dècades sense necessitar-lo? El protagonista de No me gusta conducir s’ha d’enfrontar a aquesta inadequació i a la feixuga necessitat d’haver-se d’explicar contínuament, quan el que voldria seria resoldre el tràmit, obtenir la preuada llicència i passar pàgina. Però no serà tan fàcil, és clar, perquè sinó no hi hauria sèrie.
Borja Cobeaga ha posat de la seva experiència personal per tenir la premissa a partir de la qual bastir els sis episodis d’aquesta comèdia agredolça. Com a protagonista hi situa Lopetegui, un professor universitari pagadíssim d’ell mateix, dels que no posa deus però alhora viu rosegat per la noció íntima que ell mateix és el primer dels mediocres. Aspirava a la glòria literària i s’ha quedat en remugaire. El pare ha mort fa poc i li ha deixat, en precària herència, un cotxe atrotinadíssim que li sap greu fer desballestar sense intentar almenys conduir-lo. També és relativament recent la seva separació matrimonial, que l’ha deixat en una zona de grisos: ella segueix tenint les claus de casa i ell sovint la fa servir encara de xofer per moure’s per la ciutat.
Amb aquestes peces sobre el taulell, Cobeaga desplega la seva habitual mirada irònica i una mica nostàlgica sobre determinats tics de la cultura espanyola. Però ho fa de manera clarament més introspectiva que a la cèlebre pel·lícula Ocho apellidos vascos que el va catapultar a la fama. Dos personatges són fonamentals a l’hora de catalitzar el procés de deconstrucció a què s’enfronta l’antipàtic professor Lopetegui, interpretat sòbriament però amb eficàcia per Juan Diego Botto. D’una banda, hi ha el seu professor d’autoescola, un tipus més aviat simple però de bon cor, que parla pels descosits i omple la seva xerrameca de frases buides, llocs comuns i mals acudits. O sigui, la combinació ideal per treure el docte mestre universitari de polleguera. I, de l’altra banda, la Yolanda (Lucía Caraballo), una alumna seva a la facultat, espontània i somrient, que acabarà mostrant-li com les coses, a vegades, són més senzilles del que semblen.
Hauria estat massa fàcil jugar la carta de l’enamoriscament entre el professor malcarat però encara atractiu i la jove espavilada que busca una alternativa a la lamentable figura paterna que té a casa. Però Cobeaga s’estima més esquivar el tòpic i, senzillament, fa pul·lular tots dos personatges per la situació absurda d’haver-se de treure el carnet a mans d’un professor que condensa una determinada visió de l’Espanya de dècades enrere. Els diàlegs entre ells dos són els moments més obertament divertits de la sèrie, perquè el xoc de personalitats no podia donar més joc de sí. I la interpretació que fa David Lorente del tutor de conducció és, senzillament, magistral.
Que part de l’acció passi a Cuenca reforça més la idea que som en indrets on el corró de la modernitat, els frozen yoghourts i la kombucha encara no han fet els seus estralls. De fet, Lopetegui arrossega un trauma pel fet d’haver vist, de nen, la sèrie La segunda oportunidad, emesa per TVE a finals dels anys setanta, i on es mostraven de manera molt gràfica i explícita el manyoc de ferros a què quedaven reduïts els cotxes després de patir un accident. El personatge sembla no haver abandonat encara aquella època de Seats 127.
Però no cal patir en excés. La mirada de Cobeaga és molt amable i tot i que juga amb els estereotips, mai s’hi acarnissa i ho fa sempre des de l’afecte. Es nota que tots els personatges, fins i tots els que juguen un rol antagonista, han estat escrits amb el somriure als llavis. I el fet que hi hagi actors de primer nivell al costat de Botto, com Leonor Watling o Javier Cámara, li dona al conjunt una solidesa molt compacta. Tot i que està ben serialitzada en sis episodis, no costaria gaire remuntar-la en una única pel·lícula llarga de dues hores i mitja. Aquesta sobrietat general li ha fet mereixedora de quatre nominacions als premis Feroz i la converteix en comèdia favorita en la propera entrega d’aquests guardons de la crítica.
Les crisis de mitjana edat han estat pastura habitual dels guionistes de sèries. Però No me gusta conducir té l’originalitat que el protagonista no s’embolica amb una noia a qui li dobla l’edat, ni es compra un Porsche per suplir determinades mancances. El títol de la sèrie fa referència, en la seva lectura literal, a la dificultat de pilotar cotxes quan no se’n té la vocació. Però una interpretació més simbòlica fa evident que Cobeaga i companyia parlen de, principalment, sobre la necessitat obligada de posar-se al volant de la pròpia vida, quan els pares ja han marxat. Sota la cobertura costumista, hi ha un cert sospir existencial.
