Karra Elejalde (Vitòria-Gasteiz, 1960) no para. La seva torrencial filmografia no enganya: molt poc després d’estrenar “La vida padre” (Joaquín Mazón, 2022) i “Vasil” (Avelina Prat, 2022), ara torna a estar d’actualitat amb l’arribada a les sales de la comèdia fantàstica i familiar de Paco Caballero “Reyes contra Santa”, on interpreta un rei Melcior que ha de lluitar contra un gran i poderós enemic que amenaça amb acabar amb el Nadal. Conversem amb el doblement guanyador del Goya (“También la lluvia”, “Ocho apellidos vascos”) sobre la seva facilitat per a la comèdia i també sobre Miguel de Unamuno. Sobre ser pare, ser director, ser mortal i treballar en equip.
“Reyes contra Santa” no és només per als més petits de la casa.
És per als nens i per als pares, i té una història amb diverses capes de lectura i una part de pedagogia. Està molt bé que els nens aprenguin que el Mal pot créixer o minvar segons les seves accions.
Tenies experiència a rodar amb tants efectes especials com aquí?
Amb tants, no. Per exemple, tu vas amb una moto i hi ha una persecució… però la moto no es belluga i, al costat, hi ha un croma verd o blau. I no és fins després que podràs veure si la teva actuació està ben integrada amb el que t’han dibuixat al teu voltant. Aquesta és una pel·li d’aquestes. I m’ha encantat l’experiència.
M’agrada perquè el guió aconsegueix dir-nos que els Reis, Santa Claus i altres personatges relacionats amb aquestes festes existeixen, però sense ser embafador, esquivant el sucre.
Exactament. Estem fent la promoció de la pel·lícula en franges d’edat en què poden haver-hi nens mirant-nos i escoltant-nos, i els estem dient que els Reis Mags existeixen. O que existeix un món màgic. Quan em pregunten els periodistes sobre què li demanaré a Melcior, jo responc: “Que em perdoni si ho he fet malament a la pel·lícula”. Tinc la responsabilitat que a Melcior li agradi o no el que he fet.
A “Reyes contra Santa” coincideixes amb un altre gran de la comèdia, David Verdaguer. Com va ser la vostra trobada? Quan esteu junts al mateix pla, costa decidir a qui mirar i escoltar.
David i jo ens hem estimat molt i ens hem donat molta força. He fet un gran amic. Ens adorem. David té i el pols i el sentit del ritme que cal en la comèdia, i els juga molt bé. Els tres reis som molt diferents. David, com Gaspar, és el rei més carnal, el més romàntic. I el menys màgic dels tres. És tan, tan humà que està a punt de desertar i deixar de col·laborar amb nosaltres en el repartiment de regals. Baltasar, a qui dona vida Matías Janick, és un nen gran, el savi, el setciències. És molt culte i una mica pagat d’ell mateix. I Melcior és el més veterà, el sergent primer que s’està plantejant jubilar-se. Són 2020 anys sent Rei Mag… ja li comença a fer mal tot!
Es nota que Paco Caballero, a qui coneixem per comèdies com “Donde caben dos” (2021) o “Amor de madre”, a més de per diverses sèries, té molta experiència en la comèdia i sap què fa gràcia i què no.
Per descomptat. I, malgrat ser un entremaliat, també hi introdueix una crítica al colonialisme cultural anglosaxó. Per què l’anomenem Santa Claus i no Pare Noel, com abans? El nostre Santa Claus, a qui interpreta Andrés Almeida, és mexicà i una mica repel·lent, però, al final, demostrarem que, junts els quatre, som molt potents. Deixant a banda les picabaralles, fem un tàndem collonut.
I aquest seria el missatge: junts és millor que en solitari.
Sí, que és millor treballar en equip, no ser envejosos i no adobar el Mal.
Acabes d’estrenar “Vasil”, d’Avelina Prat. Una comèdia a les antípodes d’aquesta. Si a “Reyes contra Santa” jugueu a l’humor més extravertit, a “Vasil” aposteu per una comèdia dels mínims gestos, minimalista. I aquí ho fas al costat d’un altre gran actor de comèdia, el búlgar Ivan Barnev.
És més difícil fer comèdia que fer drama. Perquè es pot arribar a la llàgrima mitjançant molts artificis. En la comèdia, no. La comèdia és una cosa molt rara. I, a més, no se sap mai quan funcionarà o no. A vegades estàs a un casament, expliques un acudit i triomfes. Al mes següent, estàs a un altre casament i expliques el mateix acudit… i no triomfes! O ets al teatre, i el dilluns, dimarts, dimecres i dijous riuen amb tu, però arriba el divendres i ja no. I et preguntes què ha passat avui, si ho estic fent igual. A “Vasil”, l’Ivan i jo ens convertim en el clown a l’ús, en el clown tradicional. Un és l’August i l’altre és el Gallard.
T’agrada dir que la comèdia sorgeix del conflicte.
Sí, perquè, per arribar a la comèdia, sempre hem de provocar un conflicte entre els personatges. Si no hi ha conflicte, no hi ha comèdia, ja sigui en una història petita com la de “Vasil” o en una gran com a “Reyes contra Santa”. Posa un personatge en problemes i, depèn de com el vulguis portar, el conduiràs al drama o a la comèdia. La vida és així: si veiem a una pobra vella que cau a la neu, el primer que ens suscita és un riure, i després ens assabentem que potser s’ha trencat el còccix, pobra. “Vasil” parla de com d’ortopèdics som a l’hora de comunicar-nos. El meu personatge, que ja té problemes per comunicar-se amb la seva filla, interpretada per Alexandra Jiménez, va i topa amb aquest búlgar. I la cosa es complica encara més.
Parlant de drames, saps que vas fer plorar milers de persones amb “100 metros” (Marcel Barrena, 2016)?
Sí, ho sé. A vegades, quan fem una pel·lícula, no ens adonem de les conseqüències que pot tenir després en el públic. A Santillana del Mar, una senyora molt gran se’m va acostar i em va dir: “Mira, a mi se’m va morir el marit, i la meva família es va obstinar que havia de veure ‘Ocho apellidos vascos’ perquè rigués una mica. En aquest moment, jo només volia estar de dol i plorar, pensant que, com a vídua, no tenia dret a divertir-me. Et vull donar la gràcies, Karra, per haver fet la pel·lícula i haver-me fet riure i pensar que la vida segueix”. Aquí vaig pensar que la nostra professió també serveix per donar felicitat a la gent.
El cas d’aquesta senyora no ha d’haver estat pas l’únic.
És veritat, moltes persones em diuen: “Karra, gràcies perquè em diverteixo molt amb tu i em fas la vida més feliç”. No soc un metge, ni tampoc soc un bomber que salva un nen, però tinc una professió bonica.
Des de “Torapia” (2004) no has tornat a dirigir cap altre llargmetratge. Per què?
Perquè no tinc els diners per fer la pel·lícula que jo faria. Si haig de dirigir un llarg, ho produiré jo, perquè, si no, és la guerra infinita del “jo necessito” i el “jo no disposo”. Si el guió diu que necessito set helicòpters és que necessito set helicòpters. Si no, no dirigeixo, perquè les coses es queden al 25 per cent de les expectatives que has generat. En fi, o m’autoprodueixo o trobo un productor de qui me’n refiï. I també em passa que em sento més còmode com a actor, guionista o fins i tot maquillador que com a director. A més, ni tan sols em surt a compte econòmicament: guanyo més fent quatre “protes” l’any que invertint dos anys i escaig de la meva vida per poder dirigir.
Ets un perfeccionista: les coses es fan bé o no es fan.
Efectivament. I jo no vull patir en un rodatge. Interpretar és ‘jouer’ en francès, i ‘to play’ en anglès. Doncs això: jo vull jugar.
La teva filla Ainara acaba d’entrar al món del cinema, i ni més ni menys que a les ordres d’Elena Trapé, a la pel·lícula “Els Encantats”. Tenia clar ella que també s’hi volia dedicar, a la interpretació?
Ainara porta anys estudiant per ser actriu, i no li espanten les càmeres ni els escenaris. Però, com és filla d’actors, sempre la compararan amb nosaltres dos, pobreta. Tinc moltes ganes de veure el seu primer treball al cinema.
Acabem parlant de Miguel de Unamuno, el teu personatge a “Mientras dure la guerra” (2019), d’Alejandro Amenábar. Quina lliçó t’has dut per sempre d’Unamuno? Alguna frase? Alguna reflexió?
Que en aquesta vida només som elements i que no sabem d’on venim ni a on anem. Soc un existencialista com Unamuno, i com ell també estic molt emprenyat. Per què? Doncs perquè algun dia hem de morir. Però quina és la meva funció en aquesta vida? L’estic complint o no? Hi ha una mala organització en tot això, perquè, si a mi m’heu cridat per existir, almenys digueu-me què haig de fer aquí. I si hi ha un premi per fer-ho bé. Tu vas a recepció a preguntar-ho… i no hi ha ningú que et respongui aquestes preguntes vitals. Aquesta és una baralla constant amb Déu, que crec que ens hauria de donar explicacions. I no ho fa. Això m’inquieta.
