Quan es va estrenar “Dark” més d’un es va sorprendre agafant llibreta i boli per anotar noms de personatges, relacions i línies temporals. La sèrie alemanya va resultar ser un trencaclosques complex fins i tot pels aficionats a les sèries complicades. És per això que el retorn dels seus creadors, Baran bo Odar i Jantjse Friese, que han estrenat nova sèrie a Netflix, era molt esperat pels qui gaudeixen amb sèries que li ho posen difícil a les teves neurones. La sèrie, titulada “1899” s’ambienta a un vaixell on conviuen passatgers de primera classe que han pagat molts diners per un passatge, amb els passatgers de segona, que viatgen amuntegats. Provenen de diferents països d’Europa i tots volen arribar als Estats Units. És evident des del principi que molts d’ells amaguen secrets o tenen un passat que volen deixar enrere. Per quin motiu sinó haurien d’abandonar el seu país per viatjar a un altre indret del món si no és per començar de zero? De què fugen? Aquestes preguntes es comencen a plantejar ja des del principi, partint del punt de vista de la protagonista, una dona interpretada per Emily Beecham que viatja sola, fet que crida l’atenció i qui també té els seus propis motius per ser-hi allà. En els primers compassos, la sèrie presenta tots aquests personatges, que inclouen també els membres de la tripulació del vaixell i, per descomptat, el capità, interpretat per Andreas Pietschmann, qui va interpretar una de les versions de Jonas a “Dark”.
Només amb aquest punt de partida, la sèrie ja podria construir un bon misteri. Només ens falta un cadàver per ser enmig d’una novel·la d’Agatha Christie. No obstant això, el que arriba és un missatge amb unes coordenades que aparentment podrien ser d’una embarcació desapareguda mesos enrere. El capità de l’embarcació decideix desviar-se del rumb i acudir a ajudar els possibles supervivents, de manera que la sèrie s’endinsa en un territori més semblant al de “The Terror”. Durant els primers episodis, “1899” treu partit de la tensió generada per la decisió del capità, que no agrada a una part dels passatgers, i que s’alimenta dels conflictes de classe i personals que van creixent dins del vaixell en unes dimensions petites i potencialment claustrofòbiques. Alhora, s’hi afegeixen altres misteris (a partir d’aquí possibles spoilers de la sèrie) com ara un policia que puja al vaixell dels protagonistes, la troballa d’un nen al vaixell que havia desaparegut i un objecte estrany en forma piramidal. En aquest punt ja és evident que “1899” s’inspira en part en la llegenda dels naufragis que es van produir a la regió del Triangle de les Bermudes, amb l’evident perill que corren ara els protagonistes.
Durant gran part de la sèrie, “1899” es nodreix d’aquesta sensació de perill per posar els diferents grups de personatges en conflicte. El fet que parlin diferents idiomes (anglès, francès, alemany, espanyol, portuguès i polonès) s’utilitza de manera hàbil per a dosificar informació. Només l’espectador ho sap tot dels personatges i les seves històries. El guió conté almenys un descobriment per episodi, de manera que l’espectador té constantment la sensació d’estar avançant en aquest trencaclosques, que avança a ritme de sintetitzadors distorsionats i de tempestes que porten el vaixell dels protagonistes a aixecar-se per damunt del mar i produint en un cert punt una sensació de mareig que és coherent amb la idea del trencaclosques que t’engoleix i de la realitat com a cosa que es pot deformar i desaparèixer sota els teus peus. En l’últim tram de la sèrie, l’escenari històric desapareix del tot i es destapa la sèrie de ciència-ficció que estàvem veient des del principi. “1899” treballa molt bé, a través dels monòlegs de diferents personatges, el tema principal, que és la fugida d’una realitat, una vida, que t’atrapa i de la qual n’ets presoner.
L’ús de la metàfora de la caverna de Plató, encara que una mica gastada a hores d’ara, és efectiva per explicar la simulació a l’estil Matrix en què realment s’hi troben els personatges de “1899”. En aquest punt la sèrie ja va d’una revelació gegantina a una altra, de manera que el que sembla ser ja el final resulta ser l’avantsala d’un altre gir. Al final, en comptes de tancar-se, els guionistes obren la trama per portar la sèrie a una segona temporada d’una forma similar al que van fer amb “Dark” i evidenciant el seu sistema de plantejar un misteri que en realitat es produeix dins d’un altre misteri i després d’un altre misteri. A l’estil de “Lost”, que d’aquesta manera engolia els espectadors que més s’implicaven a resoldre els enigmes. En aquest cas, el símil està servit: en realitat, els que donen voltes i es precipiten a l’interior de l’espiral d’aquest Triangle de les Bermudes de guió som nosaltres, l’audiència. Per descomptat, ningú no puja al vaixell dels creadors de “Dark” esperant un viatge tranquil però probablement el final de “1899” dividirà l’audiència entre els qui quedaran entusiasmats a l’espera d’una segona temporada i els qui, després de tantes voltes, preferirien que s’hagués optat per un final tancat de minisèrie.
