La nova entrega de “Black Panther” és un bon espectacle i un emotiu homenatge a Chadwick Boseman, però li hauria anat bé explicar menys coses i en menys temps
La primera “Black Panther” era una de les pel·lícules més singulars de Marvel. Entre els seus defectes, la difícil convivència entre espectacle i reflexió, la seva tendència a l’ampul·lositat fins i tot quan la història no ho requeria i la sensació que estava més pendent dels grans discursos que no de l’atenció als detalls. Entre les seves fites, la construcció d’un món propi que aconseguia formar part d’un univers expandit sense grans claudicacions, la introducció d’un antagonista molt creïble i amb unes motivacions molt ben raonades, i la seva mateixa conversió en icona cultural que ha projectat les denúncies d’una comunitat al món. Justament això últim s’ha acabat convertint en una arma de doble tall a la seva seqüela, “Wakanda Forever”. Com que els seus responsables, amb el director Ryan Coogler al capdavant, saben que serà llegida en clau simbòlica, es presten a convertir cada diàleg en un discurs que s’hi ajusti. A estones, l’aposta és funcional perquè els còmics ja tenien aquesta vocació de denúncia i reafirmació, però en d’altres allarga els nusos dramàtics fins a l’infinit. Per l’altre costat, estava clar que la prematura i trista mort de Chadwick Boseman marcaria la narrativa de la pel·lícula i s’ha de dir que els surt un comiat delicat, emotiu i necessari. Ara bé, tant en un front com en un altre hi ha l’essència del gran problema d’aquesta segona entrega: podria explicar menys coses i amb menys temps, i la repetició d’alguns errors (el principal de tots ells, la suma de tons i registres que no troben mai una harmonia) desllueix les seves innegables virtuts.
Assumit que “Wakanda Forever” podria ser més curta i menys discursiva, paga la pena fixar-se en els aspectes que sí que funcionen, que no són pocs. El que més, segurament, que Coogler continua atorgant al món que retrata una identitat molt nítida que transcendeix el relat expansiu de Marvel, i això val tant per Wakanda com pel poble submarí liderat per Namor. Aquest últim sintetitza el principal encert d’aquesta seqüela: dota el personatge d’un origen i una idiosincràsia diferents a les que té a les vinyetes, però aconsegueix fer-lo creïble i matisat gràcies a un conflicte dramàtic que encaixa a la perfecció amb el de Shuri, la veritable protagonista. En aquest xoc de civilitzacions hi ha una bona continuació dels enunciats de la primera entrega i, al mateix temps, una pertinent reflexió sobre la insistència occidental a fiscalitzar, fagocitar o fins i tot destruir les cultures que no percep com a pròpies. Precisament perquè aquest missatge queda clar en els petits detalls o en imatges molt eloqüents (les escenes d’acció n’aporten unes quantes) no s’acaba d’entendre que Coogler s’hagi entestat a fer-la durar més de dues hores i mitja. És, en el fons, la mateixa grandiloqüència que en alguns passatges laminava la primera pel·lícula. Pel que fa a l’altra gran línia argumental, que versa sobre la gestió del dol i la impossibilitat de superar les absències, “Wakanda Forever” potser pren alguna decisió arriscada (l’escena entre els crèdits finals, per exemple) però en termes generals sap erigir la figura de Boseman en un motor narratiu tan eficaç com ple de sensibilitat. Una bona prova és que s’insereix a l’acció sense trair els fonaments de la saga i, a més, creant un sorprenent efecte mirall amb la seva predecessora, que ja parlava molt del llegat, de la pèrdua i de les seves repercussions emocionals. No és la millor pel·lícula de Marvel però tampoc el desastre que s’ha pregonat.
