El 9 de novembre, Netflix llança els 10 nous capítols de ‘The Crown’. Una cinquena temporada que, en principi, volia abastar tots els anys 90 i acabar la sèrie amb ella.
Però en convertir-se en la “joia de la corona” de la plataforma, quan es van adonar que en aquests anys 90 van esdevenir moltes més intrigues que a les dècades anteriors i que comptaven amb Lady Di com a personatge que va sacsejar tot el sistema, van decidir allargar a sis temporades i acabar-la en la sisena.
D’aquesta manera, tenim com a resultat una història molt més detallada, cuidada i exquisida del que ens tenen acostumats. Cada episodi es transforma en una joia de la història que mai no li hagués agradat revelar a la monarquia britànica: amb el pitjor moment entre Carles i Diana, els llibres explicant les seves intimitats i fins i tot la famosa entrevista d’ella a la BBC.
I entre desmentiments, enrabiades i comunicats del govern britànic i parents al·legant que allò que s’hi explica no és “real” (com succeeix a cada estrena de temporada), els espectadors devoraran aquest nou lliurament sabent que hi ha part de ficció, però que la realitat sempre l’ha superat…
La temporada clau per al desenllaç fatal
‘The Crown’ encapçala la llista de les sèries amb més pressupost de Netflix. La plataforma va indicar que cada temporada sobre la monarquia britànica costa uns 130 milions de dòlars. Una xifra desorbitada però que converteix en una majestuosa experiència visual cadascun dels seus capítols.
En aquesta tanda ens traslladen en iot a la “segona lluna de mel” de Carles i Diana, ens passegen pels espectaculars prats dels seus castells, amb carreres de carruatges de cavalls, ens porten a l’interior de catedrals, castells, palaus i sales secretes on segurament mai no hi podrem accedir.
Tot plegat es presenta envoltat en un halo de tauler d’escacs on s’estan preparant les peces per a l’escac i mat final. Aquesta és la màgia d’aquesta temporada clau i que no tenien les anteriors. Perquè fins ara havíem tret el cap per la ficció de la monarca britànica per curiositat, per conèixer la Història (amb majúscula) i per desconeixement.
Però en aquesta cinquena temporada és diferent, l’objectiu que tenim en veure-la: ja no és per desconeixement, perquè reflecteix l’època en què la Casa Reial segurament va ser més accessible que mai. Relata unes trames que ja coneixíem. I, no obstant això, la intriga d’aquests capítols rau en voler entendre cada detall, per treure les nostres pròpies conclusions d’un desenllaç que mai no vam entendre.
Lady Di, el personatge que “roba” la corona a la protagonista
Lady Di es va convertir en la protagonista de la Casa Reial des que es va casar amb el príncep Carles i fins que va morir. Com també li ha tret tot el protagonisme a la Reina Isabel II en la sèrie que –fins que va aparèixer Diana– se centrava en ella.
Però és que el personatge de Lady Di és magnètic. A la vida real i a la ficció. Va ser el membre de la monarquia britànica més diferent a la resta que hem conegut en la seva història recent. El sentiment d’“empestada” – com ella mateixa definia-, de segrest i aïllament per part de la corona li va crear una necessitat de connectar amb algú. I només “el poble” li ho va permetre.
Aquell “poble” que tan allunyat se sentia de la monarquia, va trobar en Diana la primera persona amb ganes de parlar. D’explicar. D’obrir les portes del castell per a deixar-los entrar a qualsevol racó d’ell i fins a l’interior d’ella. I es va convertir en el seu gran confident, en la reialesa en què podien confiar.
I és per això que és un personatge tan potent a ‘The Crown’. Perquè mentre la resta de família ens explica les coses superficials de la seva vida, a cada aparició de Lady Di sabem que ens farà partícips de més secrets, de més intrigues o drames que havien volgut ocultar. Per això li roba el protagonisme a Isabel II, perquè havíem intentat empatitzar amb ella durant cinc temporades, però va ser impossible. I l’arribada de Diana ens ho confirma.
El millor afalac per al nou repartiment
Un dels atractius més grans de cada temporada de ‘The Crown’ és veure el canvi d’actors per donar vida als personatges, la feina d’interpretació i caracterització que ha fet cadascun.
I el d’aquesta cinquena temporada és un dels millors (si no el millor). Imelda Staunton aconsegueix que la seva reina Isabel es percebi tan freda i allunyada de la realitat com la recordem durant aquells desastrosos 90 que va protagonitzar.
Elizabeth Debecki s’emporta la palma interpretant una Princesa Diana amb un exterior càndid i un interior a punt d’esclatar. Aconsegueix que tornem a veure aquella jove tan fràgil, prenent les decisions que van marcar un punt d’inflexió en les monarquies del món.
Mentre que Dominic West també aparca el seu atractiu perquè deixem d’entendre un Príncep Carles absent. I Jonathan Pryce dona vida a la part més jovial del Duc d’Edimburg.
Potser no és la temporada amb els actors més semblants a les persones reals, però se t’oblida aquest físic per endinsar-te en la seva història. I no hi ha millor afalac per a un actor.
