Segur que més d’un lector recorda els Blockbuster, aquella cadena de videoclubs de logo blau i groc que abundaven al nostre país als anys 90. Era una franquícia arribada dels Estats Units que, com tantes altres, li va posar les coses difícils al negoci de barri, al videoclub de tota la vida, en aquest cas. Actualment, tant un negoci com l’altre han passat a la història, ja que els serveis d’streaming van matar el videoclub de la mateixa manera que el vídeo va matar l’estrella de la ràdio. Tots, però? No, tots no. De fet, encara queda un Blockbuster, un només. Des de l’any 2019 sobreviu a la ciutat de Bend, a Oregon, l’ara conegut com “l’últim Blockbuster”, un vestigi del passat que atreu força turisme que busca una dosi de nostàlgia dels noranta. Justament aquest videoclub és el que inspira una nova comèdia que es diu “Blockbuster”, que té com a protagonistes els desesperats treballadors d’aquest videoclub i que s’ha estrenat a Netflix. A ningú no se li escapa la ironia que sigui precisament el servei d’streaming més popular del món el que faci una sèrie traient punta del negoci dels videoclubs que va contribuir a aniquilar.

La sèrie admet aquesta circumstància des del principi, i de fet el seu discurs va en sentit contrari i reivindica el model de negoci dels videoclubs. Es produeixen situacions que serveixen perquè els personatges argumentin que un algorisme mai no serà realment eficaç perquè perd el factor humà, el coneixement que només dona el tracte diari amb el client. A partir d’aquí, aquesta reivindicació es fa extensiva a d’altres noves formes de negoci que han suprimit el tracte humà (“el somriure d’una persona mai no serà el mateix que un somriure dibuixat a una caixa”, diu un personatge en un moment determinat referint-se a Amazon). Alhora, els personatges són usuaris habituals de Netflix i arriben a comentar les sèries que estan veient en el servei que és la principal causa per la qual el seu negoci està tancant i poden quedar-se aviat sense feina. Sovint sembla que el guió fa equilibris per poder combinar tots dos mons, videoclub i streaming, sense que siguin excloents. No obstant això, si un passa per alt aquestes contradiccions, que poden provocar més d’un curtcircuit, trobarà a “Blockbuster” una comèdia que aposta per recursos segurs per garantir una estona divertida.

‘Blockbuster’. Netflix.

Així, “Blockbuster” pren forma de workplace comedy, amb la dinàmica entre les diferents personalitats dels treballadors com a principal origen de les situacions humorístiques. El director del local està interpretat per Randall Park, que interpreta el clàssic personatge innocent i somiador, molt semblant al seu personatge a “Fresh off the Boat” (que regentava un restaurant), que es llança a donar discursos emotius als seus treballadors i que, en el fons, no vol perdre la seva feina a “Blockbuster” perquè l’obligaria a deixar de comportar-se com un jove de vint. Altres personatges inclouen un jove aspirant a director de cinema que treballa al videoclub per a així poder ser com Quentin Tarantino o una treballadora que està sobrequalificada per a la feina que fa i que recorda el personatge de Jonah a “Superstore”. De fet, són múltiples les similituds entre “Superstore” i “Blockbuster”, i no és estrany, perquè Vanessa Ramos, creadora de la segona, havia estat guionista de la primera. Les semblances inclouen una trama de tensió sexual no resolta que és el punt fluix de la sèrie en ser massa previsible i mal dosificada.

Les situacions més divertides de la sèrie sorgeixen del dia a dia en el lloc de treball, que són les que permeten que els personatges interaccionin de forma més coral. És aquí on “Blockbuster” aconsegueix treure punta de diàlegs ràpids amb moltes referències cinematogràfiques i del treball de contrast dels actors, que defineixen personatges amb personalitats i edats diferents i destinats a xocar entre ells. A mesura que avança la primera temporada i el repartiment agafa els tempos del guió, la sèrie s’aferma i va erigint-se com una opció més que vàlida de comèdia entretinguda que, si bé no aporta res realment nou (pràcticament és una suma d’elements que sempre han funcionat) aconsegueix complir l’objectiu de ser una manera de desconnectar al final del dia. Si Netflix li dona marge (la primera temporada només té 10 episodis) podria créixer i anar millorant més enllà de l’aposta pel valor segur d’aquests episodis. L’altra opció seria que Netflix no la renovi per a una segona temporada i la cancel·li, fet que seria encara més irònic, perquè mataria a “Blockbuster” per segona vegada.

Toni de la Torre
Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.