Després de mostrar-nos les atrocitats de Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee, Ryan Murphy estrena al cap de poques setmanes, i també a Netflix, una segona sèrie menys sanguinosa però no necessàriament menys inquietant. A la família protagonista de The Watcher l’únic que li arriba a passar és que un desconegut els envia cartes amenaçadores. Però, tot i així, el resultat són set capítols plens de desassossec, presidits pel terror psicològic i el mal rotllo. I no és l’únic paral·lelisme que es pot traçar amb Dahmer.
La història parteix d’un cas real, però el guionista i productor s’ha pres moltíssimes llibertats respecte el que explicava l’article del New York Magazine que el va posar sobre la pista de l’afer. De fet, es va entusiasmar tant amb el reportatge i les seves possibilitats narratives, que va intentar comprar-ne els drets, però algú se li havia avançat: el seu amic Eric Newman, responsable de Narcos: Mexico. Murphy el va trucar, es va oferir a escriure el guió de franc i així es va forjar l’entesa que ha permès arribar a The Watcher.
La columna vertebral de la història és l’intent dels Brannock d’instal·lar-se en una casa de somni en un preciós barri residencial de Westfield, New Jersey. Però tot es torça quan algú que s’autoanomena El Vigilant, i que afirma ser el guardià de la casa, comença a enviar-los cartes sinistres amb amenaces primer velades i, després, directes. La parella ha fet un esforç econòmic important, per poder adquirir l’immoble, així que marxar comportaria perdre diners –la casa es devalua, per motius obvis– i una derrota moral que sobretot el marit no està disposat a permetre, fins i tot encara que li costi el matrimoni i la relació amb el fill i la filla.
Trobar el culpable, tanmateix, serà una quimera. D’una banda, la policia té una desídia absoluta i no pensa dedicar recursos a investigar un cas que no ha provocat encara cap incident. De l’altra, els veïns de la finca del davant i del costat són personatges estranys, hostils i amb una facilitat inquietant per colar-se dins la casa que els Brannock volien que fos el seu castell.
A partir d’aquesta premissa, el showrunner crea un whodunnit malaltís, en què tots els personatges secundaris semblen tots sospitosos i són certament grotescos. A estones, l’atmosfera recorda a La semilla del diablo, amb aquell culte satànic vivint amb normalitat a l’Upper West de Nova York. I que Mia Farrow interpreti un dels papers encara reforça la connexió. En altres moments, la cinematografia llampant l’apropa a Blue Velvet, i els personatges freaks semblen trets de Twin Peaks, de David Lynch. De nou, que la filla del genial director –Jennifer Lynch– sigui l’encarregada de filmar un dels episodis fa pensar que tot plegat es tracta d’una decisió conscient.
Com a trama de misteri, la sèrie treballa massa forçada i algunes de les vies que s’obren són inversemblants en excés. Hi ha moments que tot sembla que hagi de derivar cap a una història de terror sobrenatural. Però, si s’obvia aquesta excessiva submissió a les exigències de la intriga, el retrat que es fa de la vida als barris residencials de gespa perfectament arranada és potent i conté prou mala llet com per fer-li-ho perdonar.
A més, Naomi Watts i Bobby Cannavale ofereixen molt bones interpretacions en el paper del matrimoni titular. El matrimoni ha estirat més el braç que la màniga per poder formar part de la benestant comunitat de Westfield, i la resta de forces vives els consideren uns intrusos descastats i indignes. Això obre una esquerda en la parella i el retrat d’aquesta autodestrucció per la necessitat d’acceptació acaba sent l’aportació més valuosa de la sèrie.
I aquí és on es nota el segell Murphy i es pot traçar un altre lligam amb Dahmer. El sentiment d’inadequació, de no ser prou dignes, és un dels temes que el showrunner ha explorat amb més encert, sovint lligat a la denúncia dels estigmes que han patit les persones LGTBIQ+. Ho trobem també a altres sèries dispars de Murphy, com ara American Crime Story: the assassination of Gianni Versace o bé a American Horror Story.
A The Watcher no hi ha un retrat de l’homofòbia com a tants d’altres títols seus, però sí que s’hi retrata la crisi de la masculinitat hetero testosterònica tradicional. La sèrie és especialment cruel amb el pare: poc cultivat però amb una dona preciosa de la qual poder presumir i validar-se, amb problemes d’ira evidents i obsedit en mantenir la seva filla adolescent lluny de les mirades masculines fins a un punt preocupant, possessiu i castrador. El misteri a l’entorn de la casa és, en realitat, l’excusa per assistir a un procés d’autodestrucció de primer ordre.
