“No és or tot el que lluu”, va escriure Gandalf, “ni tota la gent errant camina perduda”. El mag intentava convèncer Frodo que no fes cas a les aparences i que confiés, malgrat el seu aspecte, en el feréstec Aragorn. Irònicament, la primera part d’aquesta frase serveix per descriure a la perfecció el que ha estat “Els anells de poder”, que ha acabat recentment la seva primera temporada a Amazon. És una sèrie que rellueix amb un treball visual que brilla, especialment els paisatges de la Terra Mitjana, que cobren vida i rellueixen amb un halo de màgia càlid. No obstant això, l’or és tan escàs en aquesta sèrie com el mateix mithril. Va començar de manera prometedora, buscant la connexió, en l’estil, amb la trilogia de ‘El Senyor dels Anells’ de Peter Jackson (ambdues comencen amb una veu en off que explica el context i a totes dues apareix Sauron com a principal força a témer). Però ja en aquell inici es van percebre problemes de ritme, amb diàlegs excessivament llargs, que s’han agreujat amb el pas dels episodis, sumant-se a altres problemes impropis d’una sèrie que ha de ser i vol ser or per a l’audiència.

El principal problema de la sèrie és l’absència d’un motor que li doni una direcció. Tant ‘El Senyor dels Anells’ com ‘El Hobbit’ comptaven amb una decisió dels protagonistes i un objectiu a complir que els portava a viure una aventura. Aquesta missió donava direcció a totes dues històries, per moltes parades en el camí que se’n fessin. Hi havia un objectiu. Arribar a Mordor i destruir l’Anell únic. Aconseguir el tresor ‘Smaug. Però el text literari en què es basa la sèrie ‘Els anells de poder’ no està construït de la mateixa manera. Els epílegs que Tolkien va escriure per a ‘El Senyor dels Anells’ són pràcticament informació de context i els guionistes de la sèrie havien de donar al conjunt d’històries una direcció perquè hi tingués força. Inicialment ho troben amb la cerca de Sauron per part de Galadriel. I funciona. Fins que aquest objectiu es perd de vista i es dilueix amb l’arribada a Númenor. No és casualitat que la sèrie hagi tornat a agafar força en el tram final de la primera temporada, on es recupera la trama de trobar Sauron.

‘Els anells de poder’. Amazon Prime Video.

Entremig d’aquests episodis també se succeeixen els pitjors moments de la sèrie, amb escenes poc creïbles i mal dirigides (com la fugida de Galadriel de la cel·la), interpretacions rígides (especialment Ismael Cruz Córdova en el paper d’Arondir) i caracteritzacions una miqueta ridícules (com la presentació dels mariners de Númenor). Però sobretot hi ha un problema de qualitat literària. Els diàlegs i les frases pretenen ser del mateix estil de Tolkien però no ho aconsegueixen i el resultat sovint són construccions artificials que no funcionen bé. L’excepció són els diàlegs, en to còmic, entre Elrond i Durin, i també alguna escena en què algun actor aconsegueix fer seu el text i transmetre emocions genuïnes. Les diferents trames estan massa temps desconnectades entre elles però això no seria un problema si tinguessin un interès per si mateixes o si se sabessin combinar de manera que es reforcés el conjunt. No obstant això, una trama aparentment molt tolkieniana com la dels Harfoots, que podria servir per a relaxar periòdicament la intensitat de la resta de trames, acaba sent frustrant i contraproduent perquè talla l’acció molt sovint.

‘Els anells de poder’. Amazon Prime Video.

Les revelacions de la sèrie, que s’executen en l’episodi final, han estat el pitjor d’aquesta primera temporada. No només perquè siguin previsibles (segurament més per als lectors de Tolkien) sinó sobretot perquè l’execució és deficient, especialment en el cas de Sauron. La sèrie busca la forma més rebuscada de revelar la veritat i pel camí posa en contradicció Galadriel (és incoherent per part d’aquest personatge que no digui res a Elrond) i fa que tota la trama anterior de Halbrand i totes les decisions que ha pres no tinguin sentit. Sens dubte era una millor solució la que va prendre el mateix Tolkien a través del personatge d’Annatar. Més senzilla, més coherent i posant èmfasi en el tema central de la història de la facilitat amb què el mal ens pot corrompre. Aquest és, sens dubte, el error més gran d’‘Els anells de poder’, que ha fet amb l’obra original una cosa semblant Celebrimbor amb el mithril. Ha agafat un material literari meravellós, apreciat per lectors de múltiples generacions, i l’ha barrejat amb materials menors, d’aquests que podem trobar a qualsevol sèrie. El resultat és un anell que brilla molt a causa de la inversió milionària que ha fet Amazon, però de poder… més aviat poc.

Toni de la Torre
Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.