A “Un año, una noche”, Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ens trasllada a la massacre que va esdevenir a la sala de concerts parisenca Bataclan el 13 de novembre del 2015. Un dels supervivents d’aquest atemptat, l’espanyol Ramón González, va plasmar la seva experiència a “Paz, amor y death metal”, llibre que el cineasta adapta, atorgant el personatge de Ramón a l’actor argentí Nahuel Pérez Biscayart. Noémie Merlant, que interpreta la seva parella, Quim Gutiérrez i Alba Guilera completen el quartet que va viure tan terrible succés. Més enllà d’aquesta luctuosa nit, el film ens explica com Ramón i la seva parella van intentar superar el trauma. A punt d’estrenar la seva cinta, l’autor de “Los pasos dobles” (2011), “La próxima piel” (2016) o “Entre dos aguas” (2018) ens desgrana els detalls d’aquesta reflexió sobre la memòria, el racisme, la violència i la nostra capacitat per oblidar o obviar tot allò que no ens interessa.

Amb Isa Campo i Fran Araújo, heu treballat molt l’adaptació del llibre de Ramón González “Paz, amor y death metal” (Tusquets Editores)? En el guió, què us heu quedat de l’original i què heu canviat o descartat?

Ha estat el guió més complicat de la meva carrera, perquè volíem mantenir l’esperit i l’essència del llibre. Però la literatura i el cinema són diferents. Hem treballat, sobretot, en aquesta idea d’una parella que entra enamorada al Bataclan per assistir a un concert, i, després de l’atemptat, es desincronitzen i recorden d’una manera diferent tot allò que va succeir. Canviem la nacionalitat de la Mariana, que és espanyola com el Ramón, i a la pel·lícula és francesa i es diu Céline. També variem l’estructura original. El que més ens importava no era pas com els mitjans de comunicació van cobrir l’atemptat del 13 de novembre del 2015, sinó aquesta altra història personal, que transcorre un any després i que els mitjans ja no van cobrir.

Trobem a “Un año, una noche” temes presents a les teves anteriors pel·lícules?

De ben segur. Carlo Chatrian, director artístic del Festival de Berlín, que és on presentem per primera vegada la pel·lícula, em va dir que “Un año, una noche” és la síntesi de la meva filmografia. Per la meva manera de fer retrats físics i emocionals dels meus personatges, i per la meva constant preocupació pel temps i la memòria. La cabra sempre tira a la muntanya!

Com va ser el rodatge de la seqüència del concert i de l’atemptat? A nivell tècnic i de logística, va ser el moment més difícil de la teva carrera?

No et pensis! Al final, quan tens mitjans per rodar, les coses són més fàcils. Va ser molt emocionant rodar tant el concert com l’atemptat i l’evacuació del Bataclan. A més, tant els quatre personatges principals com els figurants i l’equip tècnic i artístic van tenir informació directa del que va succeir per part dels seus protagonistes, que es van presentar, inesperadament, en el rodatge. Tot això va crear una atmosfera molt potent a l’hora de posar-nos a rodar. Aquesta part la gravem entre els carrers de París i la Sala Apolo barcelonina.

En un inici, us vau plantejar no mostrar l’atemptat?

Sí, al principi m’esgarrifava mostrar-lo, però això anava en contra de la manera en què Ramón ha viscut tota aquesta experiència. I vam decidir no obviar-lo. Tant el Ramón com la Céline intenten amagar el que van veure i van viure un any abans, però les imatges de llavors van apareixent al seu cap… I cadascun reacciona i ho assumeix d’una manera diferent.

Nahuel Pérez Biscayart. ‘Un año, una noche’.

És “Un año, una noche” el teu llargmetratge més comercial, en el sentit més positiu de l’expressió? El que tindrà una projecció internacional més potent. El pressupost va ser de sis milions d’euros?

Com deia abans, ha estat el meu projecte amb més mitjans i amb més pressupost. Ha tingut el pressupost de totes les meves anteriors pel·lícules juntes (Riu). Sí, han estat uns sis milions. Sempre has de ser conscient del públic a qui es dirigeixen els teus projectes, i no és el mateix treballar en una obra perquè la vegi la teva família, la teva parella i els teus amics que rodar un film destinat a un gran públic, que és el cas d’ara. A veure com funciona comercialment, perquè s’estrena en un moment en què hi ha moltes pel·lícules en la cartellera.

Durant el rodatge, en algun moment et venia al cap aquell jove Isaki Lacuesta que signava cintes tan petites com “Cravan vs. Cravan” (2002) o “La leyenda del tiempo” (2006)?

Sí, i era bonic tornar a posar en pràctica, ja en un altre moment de la meva carrera, les eines que vaig aprendre a utilitzar llavors. I, per fi, poder rodar elaborats travellings i escenes de masses sense témer al fet que s’acabés el pressupost. I tenir un repartiment d’estrelles com el que he tingut.

És aquesta una pel·lícula política?

Jo sempre intento fer pel·lícules poètiques, i en la poesia hi entra la política. Però no sempre succeeix a l’inrevés.

Un dels grans temes d’“Un año, una noche” és la mort. És encara un tema tabú? Continuem tenint por de parlar-ne?

Som una societat molt bona en la negació i l’autoengany. Ho hem convertit tot en un tabú: el cos, la mort, etcètera. Ramón i Céline s’enfronten al record de tantes morts de maneres diferents, i el camí cap a la normalització els provoca certs traumes.

Ramón és l’argentí Nahuel Pérez Biscayart, i Céline té el talent de la gran actriu francesa Noémie Merlant. Com vas arribar a ells? Per què els vas triar?

Ha estat un gran gust treballar amb tots dos. Vaig descobrir el Nahuel, fa anys, a “Glue” (Alexis Dos Santos, 2006), i ja el tenia clar per al paper de Ramón des d’abans de tenir el guió fet. A Noémie la vaig descobrir mentre escrivíem el guió, quan vaig veure “Retrato de una mujer en llamas” (Céline Sciamma, 2019).

Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart. ‘Un año, una noche’.

Parla’m del fitxatge més comentat, el de C. Tangana, nom artístic del popular raper madrileny Antón Álvarez Alfaro.

Fa molt de temps que soc el seu fan, de la seva música i dels seus videoclips, i, quan ens vam decidir a anar a per ell pensàvem que ens dirien que no. I ens van dir que sí! I fins i tot s’assembla a Nahuel. Estic convençut que farà tot allò que es proposi en la seva carrera: actuar, dirigir, produir… Té un petit paper, igual que actors tan coneguts com Natalia de Molina, Enric Auquer o Bruno Todeschini, fet pel qual els estic molt agraït a tots.

Segur que has estat molt ocupat en aquests darrers mesos, però potser has tingut temps per escapar-te al cinema. Has vist alguna cosa que recomanis?

Sí, i no únicament a una sala de cinema. A museus, he vist coses que van ser rodades fa més de 100 anys que m’han impressionat. A Espanya tenim una nova generació súper potent de cineastes. Estan debutant, però els seus treballs, per la seva maduresa, no semblen òperes primes. És com si portessin anys rodant. Noms? Alauda Ruiz de Azúa (“Cinco lobitos”), Pilar Palomero (“Las niñas”, “La Maternal”) o Elena Martín (“Júlia ist”), per exemple.

Tornaries a fer aquestes pel·lícules petites dels teus inicis de les quals parlàvem abans?

No només això, sinó que ja ho he fet (Riu). Mentre rodava “Un año, una noche”, també vaig fer el documental “Gosar poder”, sobre el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat a la Gran Sala Price de Barcelona el 25 d’abril del 1970. A l’octubre del 2020, el Memorial Democràtic, amb la col·laboració de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, va organitzar un nou recital per celebrar el 50 aniversari d’aquell primer festival. S’ha projectat en circuits poètics i també a la Filmoteca de Catalunya.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.