El passat 10 d’octubre, Movistar Plus+ va estrenar ‘Los 8 de Irak’, la seva nova sèrie documental –produïda en col·laboració amb 100 Balas (THE MEDIAPRO STUDIO)- que narra l’atac més gran comés contra el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però no és només l’atac més gran, sinó la seva ferida més gran.
Durant els quatre capítols que dura, ens expliquen l’abans, el durant i el després de l’emboscada que van viure vuit agents secrets espanyols, el 29 de novembre del 2003 a l’Iraq, i que va posar fi a les seves vides.
Ens expliquen el context geopolític convuls que va provocar aquest fatal desenllaç. Com també ens deixen entrar al sempre hermètic CNI per tal d’entendre millor les seves missions, les seves feines i als pocs escollits per a dur-les a terme. Tot a través de més de 30 entrevistes, 40 localitzacions i una factura impecable de la mà de Fátima Lianes.
Si alguna cosa destaca de ‘Los 8 de Irak’ és la capacitat de crear un thriller emocional, d’una història que havia estat oblidada i que mereixia ser rescatada. La narració aconsegueix mantenir l’interès en cadascun dels seus lliuraments, amb inicis prometedors i cliffhangers integrats d’una forma tan orgànica que sembla que fins i tot hi eren a la vida real.
Però el que de veritat conquesta a ‘Los 8 de Irak’ és l’emoció que es palpa en tot el relat. La ferida que encara se sent oberta en cadascun dels testimonis que hi participen. La veu esquinçada d’agents preparats per aguantar de tot, excepte el record d’aquells “8 de l’Iraq” que no havien de ser allà. Aquesta emoció és la que fa d’aquest documental l’homenatge que mereixien.
Una classe introductòria de com funciona el CNI
El secretisme és clau per al funcionament de qualsevol Centre Nacional d’Intel·ligència d’un país. Un fet pel qual qualsevol escletxa d’introducció en ell genera en l’espectador un interès més gran que per cap altre servei de l’Estat.
I aquest és un dels atractius de ‘Los 8 de Irak’, que posa al descobert alguns dels processos dels quals mai no s’acostuma a parlar: des de com fitxen els seus intèrprets, com trien els seus agents o les proves que els hi fan. Segurament, només és la punta de l’iceberg de la seva feina, però per a la resta de mortals aquesta informació és or.
També pronuncien algunes de les frases que transmeten la seva filosofia professional: “En Intel·ligència diem que les casualitats no existeixen”, “cadascú recorda, no necessàriament allò que va succeir, sinó allò que creu que va succeir”, “allò que està escrit, està escrit” o “qui són els dolents?”, són alguns exemples.
A més, el documental dona veu a testimonis que poques vegades es deixen veure en públic: coordinadors de missions, responsables d’operacions especials, exdirectors d’Intel·ligència, exagents de la CIA, comandants de l’exèrcit… als qui veiem per primera vegada reflexionar sobre encerts o errors del seu món. Tot això embolcallat en unes imatges d’arxiu que acaben d’arrodonir aquesta classe per a principiants.
La dolorosa emboscada com a clímax de la història
Des que arrenca la història, tot porta al moment de l’emboscada. A un clímax que manté a l’espectador en el dilema de no voler arribar mai al moment en què succeeix i alhora voler veure-ho per intentar descobrir què va ser el que va passar realment aquella tarda.
El record d’un dels testimonis, que compara la vida normal de Madrid durant aquell 29 de novembre amb el que sabia que estava succeint a l’Iraq, és esquinçador. Com també ho són els nusos a la gola que expliquen com es van sentir en perdre els seus companys.
Però encara és més impactant la recreació de l’atac que van patir els dos vehicles, per un tercer que els va perseguir amb Kalashnikov i que va provocar les primeres ferides. Per a ser rematats per altres franctiradors des de llocs llunyans.
Una seqüència que genera angoixa en imaginar allò van viure aquells agents. Els nostres agents. Una angoixa que es multiplica després de subratllar que en aquell context històric van ser uns mandataris els que ens van posar al mapa per unes armes de destrucció massiva que mai no van existir.
“Nosaltres no hauríem de ser aquí” va dir un d’aquells “8 de l’Iraq” setmanes abans de l’emboscada. I així era. Certesa que hem comprovat gairebé 20 anys després, i que provoca una indignació més gran pel fet d’haver perdut a vuit dels nostres, innecessàriament.
L’homenatge que els hi devíem a ‘Los 8 de aquí’
A partir d’una imatge que es queda a la retina, on ‘Los 8 de Irak’ posen en la que havia de ser la seva última fotografia junts, el documental posa nom, cognoms i història als protagonistes de la ferida més gran del CNI.
Alberto Martínez era “l’home de l’Iraq”, el triat, el protagonista; Ignacio Zanón hi arribava per la seva experiència, després d’haver estat pare recent d’una filla a qui mai no va arribar a veure; José Lucas Egea estava casat, com José Merino a qui esperaven a casa la seva dona i els seus dos fills; Carlos Baró era un líder nat, sense por a la mort; Alfonso Vega preferia mantenir-se en l’ombra per protegir el grup des de la distància; José Carlos Rodríguez Pérez havia arribat a l’Iraq tres dies abans de l’atac per reconèixer el terreny; després tornaria a Espanya per a més endavant incorporar-se definitivament al destí.
Per a l’espectador ja és impossible anomenar-los “els 8 de l’Iraq”, perquè passen a formar part de la nostra família. De la nostra història. De la nostra memòria. I quan els recordem, tornen a existir. I aquest és el millor homenatge que pot aconseguir un documental així.
