Dins del lamentable panteó d’assassins en sèrie que han donat els Estats Units, el nom de Jeffrey Dahmer ocupa un lloc notable en la imaginació col·lectiva. Només pel nombre de víctimes, disset, ja mereix una posició destacada en la història de la infàmia. Però el fet que practiqués canibalisme i necrofília amb les seves víctimes, que guardés parts dels cossos dels desventurats que es van creuar en el seu camí, i que respongués amb fredor glacial les preguntes de fiscals o periodistes, van convertir-lo en una icona que ha fascinat ja més d’una generació.

Des que se’l va detenir, a principis dels 90, la seva biografia ha estat explicada múltiples vegades en cinc pel·lícules i una quinzena de programes televisius. Tot i així, Netflix ha considerat que encara hi havia angles per explorar en el personatge i li ha encarregat a Ryan Murphy que ofereixi la seva visió sobre l’home a qui es va acabar coneixent com a El carnisser de Milwaukee. El resultat és Dahmer, una sèrie angoixant i atmosfèrica, on s’aprofita el ganxo de parlar sobre aquesta sinistra celebritat per denunciar algunes falles del sistema que van permetre-li operar, i deixar un gran reguerol de morts, havent-lo pogut atrapar molt abans.

Murphy ha sentit sempre una fascinació per les peces que no encaixen i els descastats. Es pot veure a American Horror Story i alguns dels freaks que retrata. Però també a American Crime Story, quan fa que l’espectador acompanyi l’assassí de Gianni Versace per mostrar el pes de l’homofòbia en l’ambient. És el que passa també a Dahmer: el públic acaba amb el convenciment que els prejudicis sexuals, i també racials, van afavorir que la policia s’inhibís a l’hora d’investigar els nombrosos indicis que assenyalaven aquell jove ros de mirada absent com a algú tèrbol i amb potencial homicida.

Però la maniobra més arriscada que assumeix el creador de la sèrie és intentar explicar el per què de la conducta terrible del protagonista. I, és clar, el perill és que mostrar tot un seguit de factors socials i familiars acabi semblant una disculpa, un intent d’eludir la responsabilitat individual per considerar que Dahmer és només un producte del sistema. La sèrie arriba amb la polèmica de tenir-hi en contra alguns dels familiars de víctimes, descontents amb el retrat que s’ofereix tant de l’assassí, com dels qui el van patir. Però el to dominant no és el de la disculpa o el de la justificació per la via de conèixer el seu infern interior, sinó el de la denúncia de la passivitat policial i judicial. I això va a favor de les víctimes. Fins i tot encara que s’insinuï que Dahmer, diagnosticat amb trastorn límit de personalitat entre d’altres afeccions, va ser també ell mateix víctima d’un entorn hostil, sigui amb les burles a l’escola, la incapacitat d’encaixar o el sentiment profund d’abandonament començant pel de la pròpia mare.

‘Monstruo: la historia de Jeffrey Dahmer’. Netflix.

Tot això s’explica amb més truculència psicològica que visual. És a dir, la sèrie no es recolza en mostrar els procediments als quals sotmetia els cossos de les seves víctimes, encara que tampoc no estalviï algun moment difícilment tolerable per als estómacs més sensibles. Si la sèrie destaca per alguna cosa és, sobretot, per la capacitat de carregar les escenes –generalment llargues– de molta tensió: és la manera d’ensenyar en la pantalla la lluita ferotge de Dahmer contra les seves pulsions més destructives. El capítol dedicat a Anthony Hughes, un noi sord amb qui va tenir-hi una relació, és especialment brillant per l’ús del so, que queda esmorteït quan el balanç de l’escena es decanta cap al jove que camina cap a la seva mort. L’efecte sensorial és contundent i transmet angoixa instantània.

El títol complet de Dahmer és, en realitat, Monster: The Jeffrey Dahmer Story. El fet que en parlin en termes de monstre suggereix que Murphy intuïa que el criticarien per aprofitar-se de la infàmia de l’assassí. I no els falta part de raó als que han estat menys benèvols amb la sèrie: la fama del personatge s’ha disparat tant que les seves icòniques ulleres cotitzaven a 150.000 dòlars en el mercat de la memorabilia. Però, aprensions a banda, la sèrie de Netflix és un producte molt ben elaborat, amb discurs propi. Això sí, com acostuma a passar l’espectador ha de rebaixar les seves pretensions de rigor històric –ja hi ha documentals sobre el cas– en favor d’una història coherent, concentrada, i amb mirada pròpia.

‘Monstruo: la historia de Jeffrey Dahmer’. Netflix.

Debats ètics al marge, hi ha una coincidència gairebé universal: l’encert de la plataforma a proposar-li el paper protagonista a Evan Peters, a qui se l’havia pogut veure fent de detectiu foraster a Mare of Easttown, interpretació per la qual va guanyar un Emmy. Acompanyat per veterans com Richard Jenkins o Molly Ringwald, les escenes familiars són un dels puntals d’aquesta sèrie, que ofereix una mirada pessimista sobre la capacitat de la societat de girar l’esquena a qui necessita evident ajuda. O protegir-se d’ell mateix.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.