Disney Plus ha estrenat una sèrie britànica que sap riure’s de la comèdia romàntica tradicional sense renunciar al que sempre hem esperat del gènere

Cada vegada és més habitual que la sèrie que s’ha de veure sí o sí la setmana de la seva estrena s’emporta tot el focus i sovint també el gruix de les decepcions. Això fa que la campanya promocional d’alguns títols sigui molt més llarga que la seva vida útil quan aterra a la plataforma de torn. En canvi, hi ha sèries que passen completament desapercebudes per al gran públic perquè tenen la mala sort de ser eclipsades per produccions molt més costoses o que generen un “hype” unànime entre el públic. Però si pares atenció als catàlegs de les plataformes i t’arrisques amb algunes de les seves novetats silencioses descobreixes que són molt més interessants que la sèrie de moda de la setmana. “Bodas de infarto” (“Wedding season” en el seu títol original), estrenada sense gaire soroll a Disney Plus,, és un cas recent de sèrie que gairebé ningú no està mirant però que mereixeria més atenció perquè, tot i no ser rodona ni inventar la roda, com a mínim intenta ser una cosa diferent, provar de sorprendre l’espectador i atrevir-se a torpedinar uns quants clixés. Que, veient el panorama, no és poc.

Creada per Oliver Lyttelton, que a la seva sèrie anterior, “Cheaters”, ja denotava un cert gust per dinamitar les convencions de la rom-com, “Bodas de infarto” comença com tantes antologies romàntiques de les darreres dècades, amb un noi perdudament enamorat irrompent en una boda per proclamar el seu amor per la núvia. No surt bé. Ràpidament la trama salta a una sala d’interrogatoris de la policia i la sèrie comença a donar indicis que no ens trobem davant d’una història d’amor convencional. Resulta que el noi, Stefan, va conèixer la noia, Katie,  a la boda d’uns amics fa un temps, es va enamorar a primera vista i després la seva relació es va convertir en una enigmàtica successió d’anades i vingudes. Res excepcional si no fos perquè la policia li acaba dient per què està sent interrogat: la noia és sospitosa d’enverinar els assistents a la seva boda. A partir d’aquí, per unes circumstàncies que és millor no revelar, Katie reapareix a la vida de Stefan i la converteix en un recital de persecucions, ensurts i girs inesperats. “Bodas de infarto” té alguns problemes per conciliar els seus múltiples tons. Tan aviat sembla una paròdia de la comèdia romàntica tradicional com n’és una de ple dret; tan aviat sembla voler recollir l’herència de clàssics del vodevil com “Què em passa doctor?” com es passa de frenada amb els seus aires de “cartoon” a l’estil Robert Rodríguez. Però justament aquesta erràtica fluctuació entre gèneres és la que l’acaba fent recomanable, perquè almenys no es conforma amb ser del piló i el viatge que proposa té uns quants encerts. Entre ells el retrat que fa de l’home que esdevé tòxic de tan enamoradís, els seus afilats diàlegs (hi ha un parell de situacions força memorables a costa de la tendència col·lectiva a voler viure un conte de fades) i, sobretot, la gran parella que formen els seus protagonistes, Rosa Salazar i Gavin Drea, que acaben justificant per si sols l’existència de la sèrie. Per cert, vist el final d’aquesta primera temporada, ja cal que la renovin per una segona: deu ser una de les conclusions més abruptes i delirants que s’ha vist en una sèrie moderna.

Pep Prieto
Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.