‘Blonde’ ja era una pel·lícula controvertida fins i tot abans de la seva estrena a Netflix. Quan es passejava pel Festival de Cinema de Venècia, ja se sentien veus d’alarma. Mentre uns lloaven el treball d’Ana de Armas, que ja avancem, que, per a qui escriu aquestes línies, està sublim en el seu paper de Marilyn Monroe, d’altres s’escandalitzaven amb algunes de les seves escenes: els nus, les trobades sexuals, les seqüències dels avortaments que va tenir l’artista… Es palpava en l’ambient un amor profund cap a la feina de la hispanocubana i alhora, reflexions de la crítica sobre si era necessària tanta violència; sobre si potser el director, Andrew Dominik, basant-se en el best seller de Joyce Carol Oates, no s’havia excedit en la tortura i el sadisme cap al personatge. I és que, només començar la pel·lícula, veiem com la seva mare, encarnada per l’actriu Julianne Nicholson, la maltracta, i la inexistència d’una figura paterna que reclamarà al llarg de tota la seva vida i que, sens dubte, la marcarà per sempre. Es respira en els primers minuts un drama aterridor, i això és el que obtindrem al llarg de tot el muntatge.

És sabut que Marilyn Monroe va ser una icona sexual en la seva època. Els homes la desitjaven amb totes les seves forces. I també la maltractaven. S’aprofitaven de la seva ingenuïtat i innocència per fer amb ella el que volien. Va ser, per a molts, un tros de carn; la reencarnació de la sensualitat i la sexualitat, un mite eròtic. Una rossa ximple amb un forat entre les cames. Això queda més que clar a la pel·lícula. Ara bé, era necessari veure Ana de Armas apallissada fins a l’avorriment? La seva mare li pega de petita, viu la seva infantessa en un orfenat, un dels marits que té, interpretat per l’actor Bobby Cannavale, la maltracta, el president dels Estats Units la humilia i la viola, i té tres avortaments en els quals veiem créixer el fetus i després, el seu procés d’eliminació, en una sala freda, plena de professionals masculins. Però el seu dolor no acaba aquí: cau en la beguda i es torna addicta a les pastilles. La seva vida és duríssima, crua, cruel. El director s’acarnissa amb ella i només li permet ser feliç, de veritat, una vegada: quan la veiem jugant com una nena a la platja al costat de l’actor Adrien Brody, que representa el dramaturg Arthur Miller. La resta és dolor, massa dolor.

‘Blonde’. Netflix.

És probable que aquest sigui el motiu pel qual una part del públic general rebutja el film -que, per cert, és incomprensible que s’hagi estrenat directament en plataforma i no hagi passat per la pantalla gran, vista la qualitat del producte final, amb una fotografia meravellosa i un més que encertat joc entre el color i el blanc i negre-. Queda bastant clar que l’exercici artístic d’Ana de Armas és insuperable. Aquests ulls enormes mirant a càmera. I una interpretació sobrenatural que impressiona fins i tot als qui no hi entenen. L’actriu pateix els pals de la vida més injustos i nosaltres patim amb ella, amb aquesta -malgrat tot- somrient Norma Jeane que s’amaga sota un producte creat per satisfer l’home. Però tanta tortura, tantes llàgrimes, tant de dolor ens col·lapsa. I això es nota en acabar la pel·lícula. Estem trencats. Només volem abraçar aquesta nena i aquesta dona que han passat per tantes coses dolentes i pitjors. Tant de bo hagués tingut una altra vida, una altra família, altres homes que l’haguessin tractat com el que era: una gran actriu, una gran lectora. Però sobretot una dona. Tant de bo hagués nascut en una altra època, lluny dels 50 i els 60.

‘Blonde’. Netflix.

I vet aquí una de les reflexions que ens deixa el film. De veritat hem canviat com a societat? Estem tan lluny d’aquestes escenes de violència masclista que es van repetint en la producció? Quan el seu marit es treu el cinturó per pegar-li, no ens escandalitzem. Ens ho veiem a venir, després de tot el que hem viscut amb l’actriu en el que portem de metratge. Però, sobretot, ens ho veiem a venir perquè no ens resulta tan llunyà. Tampoc ens sorprenem quan el president dels Estats Units l’utilitza com a font de plaer i després la llença com si fos una burilla. Només cal mirar les notícies. Seguim amb aquesta xacra social. Escoltem casos de violència masclista gairebé diàriament. Avui dia, hi ha homes que es continuen sobrepassant amb les dones. Hi ha abusos de poder. L’home, en moltes situacions, continua posicionant-se per damunt de la dona. Amb tant de dolor, no ens està llançant Andrew Dominik un missatge?

Bárbara Padilla
Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.

***