Artista, estafador, vividor, falsificador, aventurer, oportunista, somiador. Són algunes definicions que li van com l’anell al dit a Oswald Aulestia (Barcelona, 1946), fascinant i polièdric protagonista del documental de Kike Maíllo “Oswald. El Falsificador”, que Filmin acaba d’estrenar als cinemes i també en línia. Maíllo (Barcelona, 1975) ens explica alguns secrets del rodatge d’una pel·lícula sobre les peripècies d’aquest pintor català que, entre d’altres, va imitar a la perfecció l’estil de Miró o Tàpies, i després uns tercers van col·locar les seves còpies arreu del món. Com se sol dir, la realitat sovint supera la ficció. I aquest Filmin Original, coproduït per Playtime Movies i Sábado Películas i amb la participació d’El Terrat (THE MEDIAPRO STUDIO), Televisió de Catalunya, ICEC i ICAA, n’és una nova i irrefutable prova.

Com arribes a la història d’Oswald Aulestia?

Farà com uns quatre anys, estava buscant material per fer una pel·lícula de ficció sobre estafadors i falsificadors. És un tema que sempre m’ha seduït, perquè hi ha alguna cosa en els seus delictes que m’atreu. I vaig anar a parar a un article que parlava d’un senyor, bastant gran, que és un falsificador d’obres d’art molt important i que és barceloní, com jo. Ens vam posar en contacte amb ell, a través de les xarxes socials, i, mentre esperàvem la seva resposta, ja vam començar a parlar amb cossos policials i gent del seu cercle més pròxim. Quan, finalment, vam conèixer Oswald Aulestia i ens vam reunir amb ell, vam arribar a la conclusió que era més interessant fer un documental. Ens va fascinar la seva personalitat, tan excèntrica, tan boja. Vam començar a tirar del fil… i vam arrencar aquesta història.

I comenceu a rodar a Barcelona, Itàlia i els Estats Units. Quant de temps? Quantes hores de rodatge?

De rodatge hi haurà unes 100 hores. I són tres anys de la nostra vida. Hi havia un guió inicial, però apareixien, per sort, línies argumentals i personatges imprevistos. El relat final es va confeccionar en el muntatge, evidentment.

Vau tenir un alt pressupost, tractant-se d’un documental, no? Va ser complicat aixecar el projecte?

El fet que des de molt aviat tinguéssim un company de viatge tan interessant com El Terrat va afermar bastant el projecte. A més, el fet que el personatge sigui d’aquí, que aquest criminal sigui català, ha facilitat molt aixecar la pel·lícula.

Lligaries Oswald Aulestia amb alguns temes o personatges de la teva filmografia? Sense anar més lluny, Mario Casas, Luis Tosar i els protagonistes de “Toro” (2016), al seu costat, semblen uns aprenents de delinqüents, no?

(Riu), sí, i també hi ha el nexe de la mediterraneïtat. Els protagonistes de “Toro” i Oswald són personatges que intenten donar una queixalada a la vida, que volen posar en dubte la vida que els ha estat donada. Oswald qüestiona el patró que se li ha imposat. A més, Oswald és un inadaptat amb un talent molt gran, una cosa que trobem a d’altres pel·lícules meves, com és el cas de l’Álex d’“Eva” (2011) o de l’arquitecte de “Cosmética del enemigo” (2020).

Durant el documental, tots els participants defineixen constantment i de la manera més diversa i fins i tot contraposada a Oswald Aulestia. Ja cap al final, un personatge que no revelarem per a no fer spoilers diu que Oswald és “una bona persona”. Tu com el definiries? Ja sé que és complicat.

Crec que té una sensibilitat molt especial i és molt intel·ligent. Una bona persona? No, no és el que jo anomenaria una “bona persona”.

Potser qui ho afirma no tenia tota la informació sobre Oswald…

Probablement. Em sembla que és un individu entretingut i divertit, a qui vols tenir a prop perquè li dona la volta a la vida amb humor i perquè té molta experiència.

Ell es penedeix? O el concepte “penedir-se” és massa convencional, religiós i antiquat per a ell?

Hi ha un penediment que té a veure amb la seva relació amb la seva mare. Però el seu pare, que també era un bon pirata, li va ensenyar certa mística oriental. I en l’Oswald no hi ha tanta revisió del seu passat. Ell torna molt canviat de la presó, perquè ha experimentat una certa expiació. Sent que havia de passar per aquí, però no tant per expiar els seus pecats com per a conèixer-se a ell mateix. L’ego i el narcisisme són tan forts en ell que no crec que existeixi un penediment real. No, no crec que pensi que s’ha equivocat.

Oswald es defineix a ell mateix com un “pirata”, un pirata que fins i tot fa el salt fins al mateix vaixell de les estrelles de Hollywood. Pirata… no és una manera una mica light i romàntica de veure’s?

Compte, quan dius això de romàntica és perquè el cinema i nosaltres hem “romantitzat” això dels pirates. Perquè els pirates eren uns fills de puta que mataven la gent per a robar-los. Oswald no ha fet això! Afortunadament, no té delictes de sang. Si no, jo no hauria fet el documental sobre ell. Des de l’egoisme, el que ell fa és atemptar contra el Sistema, se’n riu del Sistema. O el burla. Després ell no reparteix amb els pobres, però sí que hi ha en l’Oswald cert “robinhoodisme”. És aquest assaltar el camí dels rics. La gent que és enganyada per l’Oswald i els seus, ¿no sap que està comprant un Picasso per deu vegades menys del seu valor? Quan un compra una litografia de Miró a eBay per 400 euros… ¿no s’adona que està passant alguna cosa estranya? Algunes estafes es basen en la cobdícia de l’estafat. Encara que, clar, sempre hi haurà gent ingènua entre els compradors. Hi ha un moment molt graciós de la pel·lícula on hi apareixen dos fills d’Oswald que diuen: “No, ell no es va aprofitar de les persones. Ell només pintava, i eren altres els qui s’aprofitaven”.

Hi ha diverses escenes al·lucinants: una, davant de la barcelonina Fundació Tàpies, on Oswald demostra el seu mètode de treball. Moments com aquest et deixen amb la boca oberta.

I la seqüència acaba amb nosaltres dos entrant a la botiga de la Fundació Tàpies! Oswald va dir: “Pintaré un Tàpies”. I jo li vaig preguntar: “Què necessites?”. I em va contestar que només un cartó.

Per cert, la Fundació Tàpies i la Fundació Miró han expressat la seva opinió sobre la pel·lícula?

Un dels temes del film és el mercat de l’art, un mercat que viu un cert col·lapse, una certa crisi, perquè està Internet, i perquè és molt difícil posar portes al camp i distingir les obres lícites i d’aquelles que no ho són. Ells no han volgut saber res del documental, ni tampoc participar-hi. La Fundación Chillida, sí, i fins i tot apareixerà en la versió en tres capítols que ara estem preparant per a TV3. Hem aconseguit que hi aparegui la policia, que hi apareguin diversos membres de la banda i la família, i l’única cosa que no hem aconseguit és que surtin aquestes dues fundacions.

‘Oswald. El Falsificador’.

Al principi, apareixen diverses pel·lícules sobre estafadors i falsificadors, com l’argentina “Nueve reinas” (Fabián Bielinsky, 2000) o la mítica “Fraude” (1973), d’Orson Welles. I, enmig de la història, hi ha unes imatges d’“El reportero” (1975), de Michelangelo Antonioni. Per què? Per un doble motiu? Per què també era una història de suplantadors i enganys, a través del personatge de Jack Nicholson, i perquè apareix la Barcelona dels anys 70, aquesta Barcelona que l’Oswald va viure intensament, de dia i de nit?

A mi em feia molta gràcia aquesta cosa que, de sobte, féssim passar Jack Nicholson pel nostre personatge.  A més, hi apareix l’obra de Gaudí. És una picada d’ullet per als cinèfils.

¿Pot ser que, per culpa o gràcies al teu documental, molta gent es plantegi què hi té a casa, si un Miró o un Aulestia… però dissimuli per a continuar guardant les aparences?

Torno al tema: és molt rar, molt estrany que algú que tingui un quadre fals a casa no ho sàpiga. Jo el que crec és que, gràcies a la pel·lícula, ara es vendrà més l’obra veritable d’Oswald Aulestia. Un dels motius pel qual ell va accedir a ser al documental era l’esperança d’acabar venent obra seva. I no tant per una qüestió de pasta, sinó per una qüestió de reconeixement. Realment, a ell li flipa pintar la seva obra real.

I què en pensa l’Oswald del documental?

S’hi veu gran! Per a l’Oswald és un xoc, perquè s’ha vist en aquestes fotos del passat que van apareixent i ha dit: “Que fotut que estic ara!”. Quan va veure el film a la clausura de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, acabava de tenir un ictus i havia estat operat dues vegades. D’altra banda, per a compensar, li fa molta gràcia el fet que, a partir del documental, i als seus gairebé 80 anys, li comencin a fer entrevistes i que sigui conegut.

Algú t’ha comentat “sort que Oswald no s’ha creuat en la meva vida”, mentre es posava les mans a les butxaques?

Oswald opera en una mena de delicte que no consisteix a aixecar-te la camisa. I la classe mitjana tampoc no és el seu objectiu. Ell està per altres coses.

El teu treball ens mostra un viatge intens i extens. ¿Una de les conclusions que podríem treure els que no hem sigut ni actuat com Oswald és que hem “subutilitzat” la nostra vida i que no hem espremut prou el nostre pas pel món? Som uns mediocres i covards? Uns conformistes, al contrari d’ell?

Hi ha alguna cosa que hi té a veure, sí. Quan ell explica les seves històries orgiàstiques, les seves festes, les seves sortides nocturnes, tu penses: “Jo mai arribaré a aquest nivell seu, per molt que m’hi capfiqui. Ja no em queda temps”.

‘Oswald. El Falsificador’.

El títol, “Oswald. El Falsificador”, no és una mica insuls? Ell és tantes coses! Falsificador, sí, però també truà, còmplice, hedonista, inconformista o recalcitrant assaltador de noves experiències, per exemple. Jo hauria posat una tirallonga de qualificatius, positius o negatius segons es mirin, al títol.

(Riu), doncs em sembla una molt bona nova campanya. T’agafo la idea i te la copio.

Me la copies tu? Doncs així tanquem el cercle. Gràcies.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.