És estressant des del primer minut. Una successió d’imatges ràpides que es tallen de manera abrupta entre fogons que cremen, cares de pomes agres, gent que demana pas i ganivets que tallen sobre la taula a tota velocitat. Vigila, pel darrere, la salsa no està llesta, cantonada!, falta poc perquè hi arribin, cantonada! vigila, encara no, aquesta massa no està bastant feta, cantonada! Et passes tot el temps preguntant-te en quin moment alguna cosa sortirà malament, perquè alguna cosa ha de sortir malament, a aquesta velocitat. Un dit tallat, una cremada. No pot ser aquest ritme i que no hi hagi un accident, i sense adonar-te la tensió ja se t’ha ficat dins del cos. Encara sort que els seus episodis són molt curts, perquè ‘The Bear’ (d’estrena a Disney+) és tensa i caòtica, així ha de ser una sèrie que vol transmetre a l’espectador l’experiència de treballar a una cuina. Els pocs moments de tranquil·litat, els del descans ràpid per fer una cigarreta, són els únics en què es relaxa una sèrie que et situa a un pam dels personatges, fent-te sentir que hauries de deixar-los passar tot el temps. És un petit lloc de sandvitxos de carn italoamericà a Chicago però té l’adrenalina d’una sèrie d’acció.
I a més de la tensió de la feina, la sèrie posa de manifest altres tensions que s’hi sumen fins que el lloc crema: les pressions econòmiques, perquè el local no està passant pel seu millor moment i no pot pagar alguns proveïdors, la visita inesperada d’una inspectora de salut i les constants disputes familiars, que són a la llarga les que deixen pòsit en l’espectador. Aquest és el restaurant d’una família que ha estat sacsejada recentment per la tragèdia: el suïcidi del germà gran, que ha deixat un buit en les vides de la resta de la família i també un negoci a la deriva. El protagonista, interpretat per Jeremy Allen White (Lip a ‘Shameless’) abandona una carrera prometedora com a xef en un restaurant de prestigi per tornar a casa amb la missió que el restaurant familiar sobrevisqui. És evident que és la seva manera de gestionar el duel. Mantenir viu el seu germà a través del negoci que ell dirigia, malgrat que això impliqui fer un gran pas enrere en la seva pròpia carrera professional. Potser un pas enrere que serà definitiu.
La seva entrada en el restaurant l’enfronta al millor amic del seu germà mort, que és qui ha portat el local provisionalment. Les diferències en la manera de gestionar el local són una via per la qual es revelen desacords més profunds i ressentiments que venen des de lluny. No obstant això, hauran de trobar la manera de posar-se d’acord per a mantenir el negoci a flotació, que és el que tots dos volen, a diferència de la germana, que el vendria al millor comprador. Enmig d’aquest conflicte es troben els treballadors de la cuina, cadascun amb la seva pròpia opinió i la seva pròpia relació amb el local, que conformen un grup de treballadors en el qual la pressió diària ha portat a generar un ambient on tant les bromes com les veritats s’escupen a la cara. Però malgrat els acudits que s’apropen a la punyalada, són un grup humà molt més unit del que ells mateixos voldrien admetre. A mesura que la sèrie avança i es dona espai per desenvolupar a cadascun dels personatges, també es descobreixen cares diferents de tots ells. El creador de la sèrie, Christopher Storer (guionista de ‘Ramy’) sap molt bé com buscar la manera de treure un personatge del seu context o dinàmica habitual per a mostrar alguna cosa d’ell que no sabíem.
El resultat és una sèrie de personatges molt humans, amb les seves contradiccions, els seus dubtes, les seves pors i les seves passions, ficats en un espai reduït i un dia a dia que és una carrera d’obstacles per aconseguir que el negoci sobrevisqui. I a diferència d’altres sèries ambientades en el món de la cuina, els plats no són elements de decoració sobre el qual fer pornofood ni apareixen col·locats com si haguessin de sortir a una foto d’Instagram o a un programa de cuina de la televisió, on ens solen mostrar plats disposats de manera perfecta i estudiada. Aquí veiem la imperfecció, les mans que treballen els aliments, la suor dels cuiners, els errors i l’esforç. Com a sèrie, ‘The Bear’ és un plat que no es pot menjar amb coberts. Cal devorar-la amb les mans. I és boníssima.
