El teatre filmat és un dels misteris insondables de l’audiovisual. Raríssimes vegades funciona i allò que sobre l’escenari era intens i hipnòtic a la pantalla es torna histriònic i desconnectat. El programa Incidents, produït per El Terrat, arriba a la graella de TV3 amb la determinació de reivindicar-se com a excepció d’aquesta regla universal. Elaborat en base a una idea original d’Andreu Buenafuente, en aquesta primera tanda de quatre episodis s’ofereix a quatre companyies de teatre independents els recursos per crear una ficció televisiva del no-res. Això sí, hi ha un grapat de condicionants: l’acció ha de tenir lloc en un espai únic, el nombre d’actors que hi poden sortir és limitat i tot s’ha de filmar en un únic pla. A partir d’aquesta premissa comuna, La Calòrica, Sixto Paz, El Eje i Companyia Solitària han retornat quatre propostes ben diferents, en forma i fons, per bé que la suma dels capítols sí que permet fer-se una idea de quines són les inquietuds dels nous creadors que s’obren camí en l’escena catalana.
La Calòrica és, probablement, el cap de cartell del grup, ja que han aconseguit un èxit notable amb muntatges com De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda, i Els ocells. En aquesta ocasió signen un episodi titulat Snegovik que té lloc a un passadís del Palau de la Generalitat. Hi ha una crisi energètica i dos ministres –de medi ambient i d’empresa– intenten resoldre-la de manera no sempre honrosa, mentre proven de mantenir un periodista inquisidor a ratlla. La peça mostra com l’arribada al poder comporta sempre la pèrdua dels ideals i això s’expressa en el to vodevilesc habitual de la companyia. El passadís dona molt de joc, amb les portes que s’obren i es tanquen com en una comèdia de Lubitsch per fer emergir un estol de personatges –una altra marca de la casa: la multiplicitat de papers per a cada actor– egoistes i patètics en la seva gran majoria. El missatge de fons? La indiferència envers el canvi climàtic. Si a un polític li dius que d’aquí a dos dies sobrevindrà un col·lapse colossal, es considerarà afortunat per tenir encara tot un dia de marge abans d’haver d’entomar el tema.
Encara més dràstica, i en to inequívocament dramàtic, és la proposta d’El Eje a Demà. El muntatge enfronta el trio protagonista –una triella, o parella de tres– a la fi del món, literalment. Som a l’any 2043, els pàries viuen als pisos baixos de La Barceloneta, on hi ha tres pams d’un Mediterrani desbordat, i en un d’aquests habitatges precaris una dona està a punt de parir en tan extremes circumstàncies (i tan magres perspectives). No som lluny de l’univers Paràsits, on en aquest cas el privilegi és, senzillament, viure en un segon pis.
No tant apocalíptic, però no menys inquietant, és el duel interpretatiu entre Dafnis Bauluz i Pau Roca com a dos amics que intenten reprendre l’amistat mentre preparen junts uns panellets casolans a Tots sants de la companyia Sixto Paz. A mesura que es trenca el gel, va quedant clar que un ha triomfat a la vida –com a mínim segons els estàndards a l’ús– mentre que l’altre està en una situació complicada i ha perdut bona part de la seva autonomia personal. Ja no és funcional, per a la societat, i ell se n’adona. Els problemes de salut mental sobrevolen aquest diàleg tens, ple d’impotència, però també de tendresa.
El catàleg es completa amb Perafita 1714, de la Companyia Solitària, en aquest cas un viatge al passat per observar una trama clàssica –un guerrer ferit i una dona amb coneixements mèdics que el guareix– que, tanmateix, frustra les expectatives de l’espectador. Les lleis del gènere dicten que n’hauria de seguir una relació romàntica… i no. Això sí, els personatges semblen comportar-se com si fossin a una pel·lícula, de manera que es planteja la pregunta de fins a quin punt hem deixat que les lògiques de la ficció s’infiltrin en les nostres vides.
Incidents beu de les sèries low cost que intenten fer de la necessitat, virtut. I de les limitacions, estímul creatiu. Pot recordar a El col·lapse pel seu ús sistemàtic del pla seqüència únic com a màquina de capturar moments en la seva totalitat on es veu com reaccionen les persones a allò que es podria anomenar l’apocalipsi tranquil. La generació mil·lenial sembla coincidir en equiparar l’actitud de la societat actual com a aquella granota que, posada en una olla que va pujant de temperatura fins a l’ebullició –i la metàfora resulta en aquest cas literal– és incapaç de fer el salt que la traurà d’allà. Un altre referent és Room 104, aquella sèrie que passava sempre en una única localització, però cada vegada acollint-se a un gènere diferent, i canviant d’històries i actors.
Incidents és una proposta que té vocació de servei públic, permet conèixer companyies teatrals emergents (gràcies també al breu reportatge posterior als capítols), apropa dos mons que massa sovint es donen l’esquena i nodreix TV3 de creadors que fins ara no s’han pogut expressar per a un públic ampli. Cada episodi és un cartutx i, com passa a les compilacions i reculls, seria absurd esperar que tots facin diana. Però el plantejament és atractiu, perquè les peces superen el clixé del teatre filmat i estàtic, i alhora sí que en conserven virtuts com la intensitat interpretativa, el plaer de la paraula dita i escoltada o la creació d’una atmosfera inquietant. I el cop de puny que vol ser revulsiu social, és clar.
