En una il·lusionada Espanya que encara estava descobrint la llibertat i la democràcia, i que vivia les seqüeles de molts anys de dictadura franquista, un grup de presos es van escapar de la presó Model barcelonina. És només una part de la trama que explica Alberto Rodríguez (Sevilla, 1971) a “Modelo 77”, pel·lícula que arriba ara a les sales i que va inaugurar el recent Festival de Sant Sebastià. Parlem amb el director de títols com “La isla mínima” (2014) o “El hombre de las mil caras” (2016) sobre aquesta història basada en fets reals i que protagonitzen Miguel Herrán i Javier Gutiérrez, dos presos amb personalitats molt diferents però que, en la cercar dels seus drets, acabaran per ajudar-se i fer-se amics. I còmplices?
“Modelo 77” és cinema polític, cinema històric i, alhora, cinema intimista, emmarcat en un moment i enclavament suculents com són la Transició i la presó Model de Barcelona?
Doncs tant de bo sigui tot això alhora. El més important a la pel·lícula és la relació entre els personatges. És la història de persones que, en aquest entorn de la presó Model, parlen i es toquen, de gent que inevitablement estan molt a prop els uns dels altres, i, a partir d’aquí, creix una amistat. Tot això, ambientat en un moment determinat com és la Transició i, més concretament, la problemàtica dels presos. Les aspiracions de llibertat de la societat en general també van arribar a les presons. Per fi es van sentir dignes.
M’interessa molt aquesta definició dels teus personatges: no són “malotes”, són éssers humans. Per a “malotes” de veritat, ja vas tenir els d’“El hombre de las mil caras”, no?
I tant! En anteriors pel·lícules meves sí he reflectit la part fosca de l’ésser humà. No és el cas. Aquí, a més, m’interessava mostrar personatges de carn i os. Pel que fa al personatge de Miguel Herrán, mai no es diu que és innocent. De fet, és culpable. El fet dramàtic és que s’ha de sotmetre a jutges i tribunals feixistes. A lleis encara de la dictadura.
Com va ser el rodatge a la Model i filmar a un lloc tan emblemàtic, a un plató natural tan bèstia?
El rodatge de “Modelo 77” va ser el resultat d’una llarga persecució. Portàvem donant voltes a aquest projecte des del 2005. I sempre ens deien que, en un parell d’anys, tancarien la Model i que podríem filmar-hi allà, però aquest dia no arribava. Mentrestant, jo em ficava en altres projectes. Per als catalans en particular i per a molta més gent en general, la Model és molt important, és un tros de la seva història. Per la Model van passar personalitats com Lluís Maria Xirinacs o membres del grup teatral Joglars amb qui fins i tot vam poder parlar per fer el guió.
I, després de tants anys d’espera, el 2021 va arribar per fi l’oportunitat de poder entrar les càmeres a la Model. Degué ser molt emocionant.
Sí, emocionant i curt. Teníem només tres setmanes per filmar dins. Després, ens vam traslladar sis setmanes més a Sevilla. De fet, la Model és un personatge més de la pel·lícula. Estem súper agraïts a les institucions i organitzacions que ens van ajudar abans i durant el rodatge. La figuració també va tenir un comportament exemplar, i va ser un regal comptar amb ells.
“Seria estupend que la gent sortís del cinema amb ganes de saber més coses sobre els inicis de la democràcia a Espanya, sobre l’herència i les seqüeles de la llarga dictadura.”
Vas començar la teva carrera amb pel·lícules petites com “El factor Pilgrim” (2000) i “El traje” (2002), però, el 2021, va arribar “Grupo 7”, un treball que marca un abans i un després en la teva trajectòria. Tornaries a aquestes miniatures dels teus inicis?
M’encantaria. L’única cosa dolenta dels macroprojectes és que perds llibertat, no llibertat per a crear, que la conservo sempre, sinó per a prendre’t el teu temps i poder improvisar. Les coses s’han de fer més de pressa. Però cada projecte al qual m’enfronto és una aventura diferent, i pot ser que el pròxim sigui una pel·lícula petita com les d’abans. Qui sap?
Parlant d’aventures espectaculars teves, és impossible passar per alt la sèrie “La Peste” (Movistar+).
Va ser una sèrie d’una gran dificultat. Quan ens vam apuntar a l’aventura de tirar endavant “La Peste” ens vam adonar de seguida que no tenia res a veure amb el que havíem fet abans. Per exemple, ¿com recrear la Sevilla del segle XVI? La sèrie ens va obligar a plantejar-nos la nostra feina d’una altra manera. A pensar d’una manera diferent. A més, diuen que “La Peste” era caríssima, però, comparada amb altres conegudes produccions històriques, es va rodar per una quantitat irrisòria.
Un adjectiu, una definició per a Javier Gutiérrez?
Crec que l’exercici interpretatiu que ha fet Javi és finíssim i subtil. Un treball de transformació meravellós, sempre buscant el detall, sense exagerar. Una persona coneguda va dir: “Apa, sí que és el Javier Gutiérrez. No l’havia reconegut”.
I un qualificatiu per a Miguel Herrán? Ja apuntava maneres en els seus inicis, però és que ha evolucionat com a actor d’una manera sensacional.
Miguel és una força de la naturalesa, amb tota aquesta potència i presència que té. Javi entrava i sortia del rodatge, però Miguel, que és el protagonista principal de “Modelo 77”, havia de ser-hi sempre. Ell no para d’aprendre.
Com va acceptar Fernando Tejero un paper tan petit, però tan decisiu alhora? I tan diferent en la seva carrera.
Fernando estava molt agraït i emocionat per fer aquest personatge tan tèrbol. I s’ho va passar molt bé. Certa conversa que mantenen Fernando i Javi en una escena de la pel·lícula és impressionant.
Què vols aconseguir amb “Modelo 77”? Commoure amb aquesta història d’amistat i col·laboració, i també advertir-nos que encara tenim assignatures pendents amb la nostra història més recent?
Afirmació rotunda! Però em conformo amb entretenir l’espectador. Faig les pel·lícules per al públic. I que, alhora, es faci preguntes. Que, en sortir de veure “Modelo 77”, busqui informació sobre la fugida de la qual parlem o sobre la fundació de la coordinadora COPEL per a presos. Seria estupend que la gent sortís del cinema amb ganes de saber més coses sobre els inicis de la democràcia a Espanya, sobre l’herència i les seqüeles de la llarga dictadura…
