És difícil de veure, al principi, per què a Mike Tyson no li ha agradat la sèrie que han fet sobre la seva vida. Perquè tot el que fa la sèrie sembla dirigit a aconseguir que el personatge et caigui bé. Comença amb la famosa mossegada i posteriorment fa marxa enrere per fer un retrat de Mike Tyson basat en una infància difícil marcada per la manca d’afecte. Ni el seu pare, absent; ni la seva mare, que mai no va donar un duro per ell; ni els nois del barri, que li feien bullying (fet que el va portar a deixar d’anar a l’escola). Ni tan sols la seva germana, que és qui més arriba a preocupar-se per ell. Ningú no va saber donar-li a Mike Tyson l’afecte que necessitava un nen sensible, endurit a la força en un barri difícil on el camí predeterminat era el de la delinqüència. Mike Tyson va acabar a la presó quan encara era adolescent. La seva vida aparentment vista per a sentència. Però la necessitat d’afecte, ens explica la sèrie, va ser també allò que el va salvar.

A la presó va conèixer un exboxejador que li va ensenyar a boxejar i es va preocupar per ell. Que algú es preocupés per ell era el que més sobtava a aquest noi acostumat al fet que el deixessin a la seva sort. El seu primer entrenador professional, interpretat per Harvey Keitel, el va adoptar com a un fill, fins i tot se’l va emportar a viure a casa seva, i ell va respondre convertint-se en la bèstia que aquest esperava d’ell. La bèstia anomenada Mike Tyson. En aquest punt, la sèrie ha aconseguit fer un retrat inesperat del boxador, especialment d’un que és conegut pel fet d’haver estat capaç de mossegar l’orella del seu contrincant. L’ha presentat com algú que més que pegar cops, el que necessitava era una abraçada, algú que se l’escoltés, que cregués en ell. L’actor, Trevante Rhodes, ha sabut invocar-lo en un esperit salvatge però sobretot sensible. Al llarg de la seva carrera trobarà diverses persones que faran exactament això per ell. Algunes per interès, d’altres de manera genuïna, però el mal ja està fet. Alguna cosa dins de la psicologia de Mike Tyson ha arribat a la conclusió que no ho mereix. Intentarà continuar obtenint aquest afecte en el ring. Pega per obtenir l’amor del públic i la recompensa dels qui creïn en ell com a esportista.

‘Mike’. Disney+.

La sèrie construeix aquest relat amb una gran eficàcia, reduint la boxa a escenes molt concretes, perquè el que li interessa explicar és qui és la persona que hi havia darrere de l’èxit, i utilitza diverses tècniques (ruptura de la quarta paret inclosa) per a fer-lo proper. Fins que la minisèrie llança un cop de puny inesperat cap a l’audiència, portant-la trontollant en la direcció contrària. Hi ha un episodi on Tyson deixa de ser protagonista i cedeix el micròfon a Desirée Washington, una jove de 18 anys que va ser violada pel boxador. És l’episodi clau perquè veiem com són compatibles les ferides que arrossega el personatge i el fet que sigui un individu vomitiu. És compatible patir dolor i ocasionar-lo en els altres. El que no és tan compatible és que el personatge et caigui bé i que provoqui rebuig alhora, que és el que provoca la història de Desirée Washington. L’episodi negocia entre la decisió d’explicar la història del punt de vista d’ella i no ser tan cru com per provocar un rebuig definitiu en l’audiència. És per això que evita mostrar de manera gràfica la violació, durant la qual la càmera mostra el rostre d’ella i no el d’ell. Si ho haguessin fet a l’inrevés, l’audiència, posada en la pell de la víctima, no hauria volgut mirar ni un segon més del personatge.

‘Mike’. Disney+.

Hi haurà qui argumentarà que hauria d’haver-se fet així igualment i potser té raó. També hi haurà qui dirà que no és èticament correcte centrar un episodi en una supervivent que des que va guanyar el judici ha volgut deixar enrere aquest moment de la seva vida. I és cert. La sèrie busca un punt intermedi: necessita explicar la història d’ella i ho fa de la forma més empàtica possible alhora que preserva mínimament a Tyson com a protagonista. Que el resultat sigui just és una cosa que pot ser debatuda durant hores. El que és segur és que aquest episodi és suficient com per entenebrir el personatge durant la resta de la minisèrie. “Ara ja no m’estimes, oi?” diu mirant l’espectador. Disparar contra el protagonista, tot i aquests matisos, és una cosa poc habitual en una sèrie biogràfica i és una decisió valenta per part del creador de la sèrie, Steven Rogers, que posa l’audiència contra les cordes i sense deixar-li escapatòria, com un bon boxador, i assenyala els perills de convertir en icona d’alguna cosa (en aquest cas de la comunitat afroamericana) a qui no hauria de ser icona de res, i com aquesta mateixa condició d’icona ofereix un mantell de protecció que pot fer al personatge intocable. Segurament l’èmfasi en aquest episodi violent de la seva vida és el que ha provocat que Mike Tyson hagi declarat estar en contra de la minisèrie, que s’ha fet sense la seva autorització (un altre tema ètic a debatre). També és el motiu principal pel qual nosaltres te la recomanem.

Toni de la Torre
Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i col·labora al programa ‘Tot es mou’ de TV3. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya 2014.