La nova versió del personatge és un desastre sense pal·liatius malgrat comptar amb un gran director com Robert Zemeckis

Si una cosa distingeix la immensa majoria de relectures en imatge “real” (un concepte equívoc, ja que justament ho refien tot a un CGI molt discutible) dels clàssics de Disney és la seva alarmant falta d’ànima. Totes elles parteixen d’històries meravelloses, fonamentals per entendre moltes coses de la narrativa clàssica, però en canvi es tornen asèptiques i maldestres per la insistència a explicar-les sense una identitat pròpia. Arriba a semblar que els responsables d’aquestes pel·lícules es pensen que el poder iconogràfic de la trama i els personatges ja és suficient, i es limiten a un rentat de cara que no fa altra cosa que carregar-se tota credibilitat dramàtica. Mira que hi ha hagut noves versions fluixes i mediocres, però amb “Pinotxo” han tocat fons.

És un cas particularment dolorós, ja que està dirigida per Robert Zemeckis, compta amb un gran actor com Tom Hanks i disposa de professionals tan solvents com el compositor Alan Silvestri. Però poques vegades s’ha vist una suma de talents tan inoperant, tan incapaç de salvar els mobles. Després d’una arrencada en què Zemeckis i el seu equip semblen voler jugar a un cert metallenguatge i modernitzar alguns aspectes del conte (res, són cinc minuts, però ho sembla) el que ve després és un desastre sense pal·liatius en què la tècnica fagocita les emocions i l’evolució dels personatges és qualsevol cosa menys tangible. És com un llibre il·lustrat mal acolorit en què tot el que hi succeeix és una mala digestió de conceptes que mai s’haurien d’haver mostrat d’aquesta manera. Els “remakes” de Disney no només malmeten el llegat de la companyia, sinó que dilapiden la percepció d’unes narracions que mereixen molt més respecte.

‘Pinotxo’. Disney+.

Les disfuncions de “Pinotxo” es manifesten a tots nivells. El primer, aquesta obsessió per creure’s que la tecnologia supleix tota mancança d’un guió escrit amb el pilot automàtic. Sí, el desplegament visual és (o vol ser) espectacular, però no evita que sigui una pel·lícula lletja, arrítmica i plena de moments en què els personatges es mouen pel pla sense generar cap tipus d’impacte dramàtic. Després hi ha el desaprofitament gairebé agressiu de totes i cadascuna de les idees del relat original. Un bon exemple d’això és l’escena del parc d’atraccions, que era terrorífica a la versió de 1940 i aquí està filmada amb una falta d’atmosfera realment desarmant. Mai acabes de patir pel protagonista perquè el seu trànsit no té la suficient entitat com perquè n’esperis una salvació; el veus dient que vol ser un nen de debò i clamar pel seu lloc al món, però mai te’l creus prou com per acompanyar-lo en la seva aventura. Per més que Zemeckis hi parli de màgia, aquesta brilla per la seva absència. En una era de simulacres i mons virtuals, una relectura de “Pinotxo” no era una mala idea perquè al capdavall sempre ha estat una excel·lent metàfora de la recerca de la humanitat en un món aparent, intolerant i inhòspit. Però aquesta pel·lícula acaba convertint-se en la versió sinistra del seu mateix protagonista: va desesperadament a la recerca d’un cor, però mai no el troba i ni tan sols sembla saber per a què serveix. A aquestes alçades Disney ja s’hauria d’haver adonat que alguna cosa no fas bé quan tots els teus “remakes” fan enyorar l’original.

Pep Prieto
Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.