Qui és Raphaëlle Pérez, més coneguda com Raphi? Francesa de naixement, l’artista trans va trobar a Barcelona un lloc on viure, treballar, estimar i definir la seva personalitat. Raphi, poeta i actriu, i el director Adrián Silvestre han col·laborat braç a braç per explicar aquesta història real a “Mi vacío y yo”, que s’estrena als cinemes després de triomfar a infinitat de festivals nacionals i internacionals. Conversem amb Silvestre (València, 1981) sobre aquest delicat retrat humà que reflexiona sobre el nostre lloc en el món, la mirada dels demés i la ferma decisió de ser feliç.

Comencem pel títol. ¿Per què “Mi vacío y yo”?

“Mi vacío y yo” és el títol d’un dels poemes que Raphi va escriure en arribar a Barcelona. La pel·lícula parla d’aquest buit del personatge i de la seva necessitat de definir la seva identitat. Al final, es tracta d’una història universal amb la que tothom es pot identificar.

¿Què busca Raphi? ¿És la historia d’una persona a la cerca de la felicitat?

Sí, es podria definir així, perquè és una cosa a la qual tots aspirem. Totes les nostres decisions i il·lusions, com poder trobar una bona feina que t’ompli o aconseguir sentir-nos còmodes en el nostre gènere, van encaminades a aconseguir la felicitat.

Es tracta d’una comèdia romàntica diferent? O d’un drama romàntic igualment diferent?

Em costa molt posar una etiqueta a les meves feines. Les meves pel·lícules, tot i que poder ser punyents i sèries, també tenen tocs d’humor. Pots riure a costa de certes coses, tot i la seva gravetat.

Raphaëlle Pérez, Raphi, a ‘Mi vacío y yo’.

És la Raphi de “Mi vacío y yo” l’autèntica Raphi. Hi ha ficció? On és aquell límit entre la ficció i la realitat? Aquest és un altre dels tòpics a l’hora d’analitzar la teva obra.

És la Raphi que jo vaig conèixer des que vam començar el projecte junts i que hem fet créixer fins al resultat final. Com a la seva vida real, la Raphi del principi de la pel·lícula no és la mateixa que la del final. Ara és una persona empoderada.

Insòlit, diferent, atrevit… són alguns adjectius que he llegit del teu film. Els admets i n’afegeixes d’altres?

Això ho heu de fer vosaltres. Jo parlo amb imatges. Les meves pel·lícules admeten moltes lectures. I crec en un tipus de cine al límit de la incorrecció política i que et faci pensar.

Al principi de la pel·lícula, a l’Unitat de Gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona, a Raphi li diagnostiquen una disfòria de gènere, que és una discordança entre la identitat de gènere sentida i el sexe assignat en néixer. Expliqueu a la sinopsi de “Mi vacío y yo” que, a partir d’aquí, Raphi “començarà” una forçada transició de gènere.

Absolutament. La nostra societat ha avançat en tot el que suposa drets socials i, cada vegada hi ha més categories, però, d’altra banda, existeix una pressió social perquè diguis, de seguida, a quin d’aquests grups pertanys: heterosexual, gai, bisexual, cis, transsexual… Tenim moltes opcions, però no cal córrer per saber i explicar als altres quina és la nostra.

Quan tires endavant un projecte com “Mi vacío y yo”, costa trobar còmplices, productors i companys de viatge? En aquest cas, has trobat la complicitat de productors com Javier Pérez Santana, Marta Figueras i Alba Sotorra. I de la distribuïdora Filmin.

Sí que costa, però, els noms que cites són persones que, juntament amb d’altres, han entès allò del que parlo i no m’han qüestionat res a nivell artístic. És molt difícil aixecar projectes a Espanya. “Sedimentos”, la meva anterior cinta, ja la vaig tirar endavant amb el suport de Javier, a través de Testamento Films. Per molt bé que et vagi un llargmetratge, no pots tenir la garantia que trobaràs ajuda per al següent. Afortunadament, per al meu pròxim projecte compto amb la participació de Producciones del Barrio, que és la productora de Jordi Évole, i de Nanouk Films. Però encara no puc explicar res més!

Raphaëlle Pérez, Raphi, a ‘Mi vacío y yo’.

Com va ser la col·laboració amb el director Carlos Marqués-Marcet (“Los días que vendrán”, “Tierra firme”) en el guió, i en què va consistir?

Amb Raphi vam escriure les primeres versions del guió de “Mi vació y yo”. A partir d’aquí, els productors ens van suggerir que incorporéssim la visió d’una mirada externa. I Carlos va estar en les últimes fases del guió.

Com a cineasta, el teu objectiu, la teva missió, la teva passió és…

Donar-li un sentit a la meva vida. No deixar d’aprendre mai i no deixar de ser creatiu, sent fidel als meus principis.

Ara per fi estreneu a les sales, però, a quants festivals ha anat abans “Mi vacío y yo”?

A molts! Ha estat increïble! A uns 30 o 40, i està confirmada per a d’altres 40. A més, són festivals molt repartits geogràficament i amb diferents perfils: documental, ficció o temàtica LGTBI. Hem rebut 20 premis, per a diferents apartats: direcció, interpretació… Al principi, teníem por a la reacció del públic. Per exemple, ens hem trobat amb persones que no tenien ni idea del que era ser trans.

Al final del film hi ha una festa, i fins aquí podem explicar. Com definiries aquest desenllaç?

És un final esperançador. Raphi és una persona amb una gran capacitat per tirar endavant, amb molta llum. I ara es tracta de no obstaculitzar el seu camí. Les persones trans tenen molts problemes socialment. I també amb les lleis. Raphi, al contrari d’altres casos, ha comptat amb el suport de la seva família i ha pogut estudiar, i podrà arribar allà vulgui. A “Mi vacío y yo” no volíem caure en el victimisme, perquè el viatge de Raphi no ha fet més que començar.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.