L’estilització de la violència ha donat grans cineastes en l’últim mig segle, com Sam Peckinpah, Sergio Leone o Quentin Tarantino. La petita pantalla no ha anat precisament curta de morts d’aquelles que esquitxen. Només cal recordar la nòmina de baixes de sèries com Joc de trons o Vikings. Ara bé, des d’un punt de vista estrictament estètic i cinematogràfic, tres són els noms que sobresurten. D’una banda, Nicolas Winding Refn i la seva follia experimental Too Old to Die Young. De l’altra, David Lynch, és clar, i el seu deliciós retorn al món de Twin Peaks. Però cal anar al tercer cas per trobar una trajectòria consistent i continuada: Steven Knight, amb les sis temporades de Peaky Blinders, de les quals Netflix ha estrenat recentment l’última i final.

Les escenes a càmera lenta, els silencis seguits d’esclats de violència, els personatges excessius, l’excel·lent música indie i industrial col·locada anacrònicament enmig dels anys 20 del segle passat, la cinematografia acuradíssima… Peaky Blinders culmina el seu trajecte havent estat un plaer per als sentits. La sèrie ha vorejat sovint l’abisme de perdre’s en l’estètica i carregar-se pel camí des del rigor històric a la versemblança del guió. Però, amb totes les seves llicències, el conjunt acaba conformant un retrat bastant acurat –ple de veritat– sobre una part del nord d’Anglaterra oblidada per l’audiovisual i també sobre els moviments obrers i de bases popular que la van començar a conformar, cent anys enrere.

En aquesta sisena temporada, a més, es posa la lupa sobre un aspecte molt interessant: els moviments dels feixistes britànics (i americans) per tal d’intentar sumar el país al corrent nazi alemany. Així, un dels dilemes del protagonista, Tommy Shelby –Cillian Murphy, com sempre magníficament atractiu i repulsiu al mateix temps– passa per decidir si el seu ascens al poder justifica fer tractes amb uns indesitjables tan sinistres. Alguns dels sopars que es mostren en clarobscur recorden poderosament la decadència política i moral que es podia palpar al film La caiguda dels déus (1969), de Luchino Visconti. Alhora, també hi ha una tensió subjacent d’aquest singular protagonista amb el poble gitano al qual pertany. D’alguna manera, Tommy Shelby encara un nou exemplar de l’estirp memorable de l’home solitari, aquell que ha tallat les seves arrels, ha deixat de creure en tot però, alhora, no ha sabut trobar cap sortida de futur o esperança.

‘Peaky Blinders 6’. Netflix.

A banda de tot el que hi tiren els creadors en aquest còctel  –violència, lluites de poder i algunes baixes passions– els últims capítols estan marcats poderosament també per una absència: la de l’actriu Helen McCrory, que va morir just quan començaven les filmacions. El seu personatge, la tieta Polly Gray, era un dels més carismàtics de la sèrie i la presència femenina més poderosa en aquest univers. Les escenes en què s’acomiaden d’ella són especialment emocionants, perquè l’espectador difícilment pot obviar que els actors no estan només dient-li adéu a un personatge: també retien un últim homenatge a una intèrpret de gran calibre.

Tot i que la sèrie ja no va poder comptar amb McCrory, la presència de Polly Gray es deixa sentir en aquests capítols finals. Ella encarna la màgia, les arrels gitanes, la força del destí. S’apareix a un Tommy Shelby que persisteix en desafiar el seu destí i el fa trontollar. Ell és l’escollit per dur el pes del món sobre les espatlles, però mai va demanar la càrrega sinó que li va ser imposada. Aquí és on entra en escena el germà gran, el que va acceptar no liderar: algunes de les escenes en què dialoguen aquests dos personatges són de les més intenses i emotives de tota la sèrie.

‘Peaky Blinders 6’. Netflix.

El final és probablement el tendó d’Aquil·les d’aquesta temporada última. Hi ha un gir de guió d’aquells que rasca una mica i mereixeria més dosis de lubricant, però sí s’aconsegueix tancar un dels fils importants: el trauma generat per la participació dels germans Shelby a la primera Guerra Mundial i que explica la seva immunització a la violència. El clímax no és explosiu. Més aviat busca el to baix, el del gest simple però poderós.

I a partir d’aquí? Knight treballa ja en una pel·lícula que ha de donar resposta a alguns dels interrogants que queden oberts tot i aquesta temporada final. I, per bé que no ha pronunciat la paraula màgica spin-off, sí que ha expressat el desig de seguir explorant aquest món, probablement a través d’algun altre personatge i endinsant-se en un període històric diferent. No caldrà esperar gaire: té crèdit de sobres per aconseguir el plàcet de la BBC, que està encantada de tenir un nou èxit global.

Àlex Gutiérrez
Àlex Gutiérrez. Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i a l’ ‘Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.