COSMO acaba d’estrenar aquest juliol la tercera temporada de ‘Bright Minds’, una coproducció franco-belga que ja porta 25 capítols sorprenent amb el seu curiós duo de protagonistes que resolen els casos policíacs més complexos.
Es tracta d’un thriller que segueix l’Astrid Nielsen i la Raphaëlle Coste, dues dones amb les diferències i semblances perfectes per a convertir-se en la dupla que qualsevol investigació desitjaria. Un fet que segurament a la vida real és gairebé impossible, però que en la ficció cobra tot el sentit.
Un procedimental addictiu que desperta una necessitat insaciable de saber més sobre tot el que s’està veient: sobre el cas criminal, la feina policial i fins i tot sobre les vides personals de dos protagonistes que poques vegades hem vist juntes a la pantalla.
El duo perfecte per a resoldre crims
Aquest és el gran atractiu de ‘Bright Minds’, els seus “bright main characters”. Raphaëlle és una comandant de policia pràctica, desordenada, tossuda i que es guia per la seva intuïció. Mentre que Astrid Nielsen és autista i treballa com a documentalista en l’arxiu policial, que es coneix al detall i que ordena amb passió.
Porten tres temporades treballant plegades, formant un equip que en els primers capítols va sorprendre, pels trets totalment oposats de cadascuna, però que ja ningú no discuteix perquè es complementen a la perfecció.
Sí, és un altre procedimental que utilitza la basa dels investigadors amb personalitats diferents. Però pocs recordo que apostin per dues dones. I encara millor: dues dones que en conèixer-se es respecten laboralment i senten un interès mutu per la feina de l’altra.
Només per aquesta aposta ja se li hauria de donar una oportunitat.
Els casos són secundaris, però també importen
Estem enfront d’una sèrie procedimental davant la qual, després de dues temporades completes, hem d’acceptar que els casos queden en un segon pla.
En els nous episodis, Astrid i Raphaëlle investigaran un grup de teòrics de la conspiració, s’infiltraran en una comunitat d’amerindis, descobriran els secrets d’un monestir, s’endinsaran en hospitals psiquiàtrics i fins i tot aniran al passat del pare d’una d’elles.
I, encara que tot això hauria de bastar per treure el cap per cada lliurament, la realitat és que el que ens manté intrigats és la relació d’ambdues: amb elles mateixes, amb la seva feina i amb els seus companys i embolics.
No és perfecta, però si que aporta alguna cosa
No és la millor sèrie policíaca, ni tan sols un gran thriller. Però sí que entreté en la mesura justa, alhora que esfondra falsos mites com que les dones no saben treballar en equip, no han de ser parella policial o no coneixen la veritable amistat.
Sense grans pretensions, ‘Bright Minds’ deixa en l’espectador alguns aspectes trencadors com ara entendre l’Asperger més enllà del toc excèntric, i fins a posar-nos les seves “ulleres” per veure el que pensen dels “neurotípics”. Deixar de creure que són un grup homogeni i comprendre que cadascun té la seva personalitat.
Així ho ha fet durant les seves dues primeres temporades, i aquesta tercera sembla que continua apostant per ser un procedimental correcte però amb tocs més profunds del que sembla a simple vista. Com les seves pròpies investigacions policials.
