Apartada de la interpretació des de fa un temps, Laura Mañá (Barcelona, 1968) prossegueix, sense pausa, la seva carrera com a realitzadora cinematogràfica i televisiva. Ara estrena “Un novio para mi mujer”, el seu personal remake d’una comèdia argentina on Belén Cuesta interpreta Lucía, una periodista que ha perdut la il·lusió cap a la seva feina i cap a la seva vida de parella. Així les coses, el xicot de Lucía (Diego Martín) li busca… un altre xicot (Hugo Silva) perquè desencalli la situació. Se separaran, i ella s’anirà amb aquest nou i aparent pretendent? Parlem amb Mañá sobre comèdies amb contingut, sobre riure, sobre dones fortes i sobre els mitjans de comunicació.

Un novio para mi mujer” és una comèdia romàntica o més aviat antirromàntica?

És una comèdia sobre l’amor i el desamor. No és antirromàntica, sinó que parla de tornar-se a enamorar i de la importància de recuperar l’autoestima i els somnis que hem perdut.

Encara queda molt a explicar sobre les relacions amoroses? I moltes maneres de fer-ho?

Sí, vivim una època en què les relacions amoroses han canviat molt. Sense anar més lluny, està el poliamor. A tots ens agrada viure enamorats, i en tots els moments de la nostra vida podem patir crisis sentimentals: als 20, als 30, als 40…

Has dit que volies fer teva aquesta història, que està basada en una pel·lícula argentina, “Un novio para mi mujer” (2008), de Juan Taratuto. Com l’has fet teva?

Sobretot volia treballar molt els personatges, fer-los empàtics, i també portar-los a la realitat espanyola. En la pel·lícula original, la trama principal era una teràpia, i això aquí ha desaparegut. Estic enamorada dels meus tres personatges principals, perquè cadascun fa tot el que pot per tirar endavant.

Centrant-nos en els personatges, hi ha la possibilitat que aquesta dona amargada, que interpreta magistralment Belén Cuesta, pugui caure malament als espectadors?

No ho crec. Lucía és una dona que evoluciona. Al final de “Un novio para mi mujer” hi ha una frase seva que ho resumeix perfectament: “M’hagués agradat tant que m’haguessis dit que m’estava convertint en un ésser odiós”. Lucía s’ha aïllat, està amargada a casa i no para de criticar-ho tot. I, en el procés per sortir d’aquesta situació, tindrà molta importància el micròfon d’aquesta petita ràdio lliure que la contracta. Aquí ella podrà queixar-se tant com vulgui. I deixar enrere aquesta dona intolerant.

I, a sobre, cobrant per fer-ho.

Exacte!

Quan vas rodar “Un novio para mi mujer”, l’any passat, la pandèmia seguia aquí, però ja no hi havia aquest pànic inicial. I els protocols ja eren uns altres. Hi havia més seguretat, però sense baixar la guàrdia. Com ho vas viure?

Jo he filmat en època de COVID aquesta pel·lícula i també la TV-movie “Frederica Montseny, la dona que parla” (2021). Ha estat molt dur i he patit molt, perquè, al cinema i a la tele, és molt important el contacte humà amb l’equip.

Belén Cuesta i Diego Martín. ‘Un novio para mi mujer’.

Un dels escenaris de la història és el vestuari del poliesportiu on els personatges de Diego Martín (Diego) i Joaquín Reyes (Carlos) juguen a futbol sala amb d’altres col·legues. En aquestes escenes hi ha diversos diàlegs que els defineixen molt.

Sí, és el moment de parlar sense embuts i que tothom opini, entre la suor del partidet i l’aigua de la dutxa, sobre el que li està passant a Diego amb Lucía.

Quin tipus de comèdies et fan riure? Tens pel·lícules, directors, actors i actrius preferits?

M’agrada més la comèdia de situació que la comèdia de riallada, de gags. La comèdia anglesa o francesa, aquest tipus de pel·lícules on hi intervé la sensibilitat, com és el cas d’“Intocable” (2011), d’Olivier Nakache i Éric Toledano. A “Un novio para mi mujer” hi ha moltes capes, i passes una bona estona, mentre t’identifiques amb algunes de les situacions que viuen els protagonistes. Una altra comèdia que m’agrada? “Historias de Filadelfia” (1940), de George Cukor, on, a més de riure, tens personatges molt sòlids. Aquí, cada gest de Katharine Hepburn i Cary Grant, per molt maldestres que siguin, forma part del personatge a l’igual dels seus diàlegs.

Parlem de Belén Cuesta. Forma part d’una elit d’actrius, juntament amb Carmen Machi entre d’altres, que estan superdotades per a la comèdia i hiperdotades per al drama.

És cert, i, a més, jo crec que, quan rodes una comèdia, els personatges, en el fons, han de ser molt dramàtics. Perquè siguin de veritat. Crec en la comèdia amb contingut, i és una cosa que ja vaig posar en pràctica a “Te quiero, imbécil” (2020).

Al costat de Cuesta, estan uns estupends Diego Martín, que treballa en una botiga de fotografia, però vol ser fotògraf artístic, i Hugo Silva, que dona vida a Cuervo Flores, un especialista en trencar parelles. Estan tremendament còmics, però molt controlats, moderats.

Diego i Hugo tenen una cosa molt important com a actors: controlen el tempo i la pausa. Per exemple, amb una simple mirada o caiguda d’ulls, saps que el personatge de Diego és un pobre desgraciat.

Trobo a faltar més escenes per a Joaquín Reyes. A sobre, a “Un novio para mi mujer”, té un canvi de look total.

Jo també trobo a faltar més seqüències per a Joaquín. És boníssim i em fa riure moltíssim. Ell va estar encantat amb aquest canvi d’imatge. Li vam preguntar: “Joaquín, et podem rapar perquè et quedis calb? Formaria part de l’aspecte d’aquest gestor que interpretes”. De seguida ens va dir que sí! Als actors els encanta disfressar-se.

Diego Martín, Joaquín Reyes i Hugo Silva. ‘Un novio para mi mujer’.

“Un novio para mi mujer” parla dels nous mitjans de comunicació i del periodisme, a través dels papers de Belén Cuesta i d’Eric Masip. Parla de continguts, de salaris i de maneres d’arribar a l’oient. Ets molt crítica amb el periodisme actual?

Sí, jo li demano als mitjans de comunicació la responsabilitat de donar bones notícies. Que no tot sigui gent parlant i criticant els altres sense solta ni volta. Lucía va a parar a una ràdio que creu en la llibertat i en la incorrecció amb contingut. I aquí ella és feliç com a periodista.

“Mai no facis esperar un periodista, perquè et posarà a parir”. Una gran frase de la pel·lícula, i molt real. No t’amoïnis, no m’has fet esperar.

(Riu). Però m’has enxampat localitzant per a la primera sèrie de la meva carrera. A vegades, quan llegeixes una entrevista que t’han fet, trobes coses diferents a allò que has dit. O una frase descontextualitzada. Sobretot, et demano que no em facis quedar com una idiota (riu).

No et preocupis. Com a directora de cinema, t’estàs especialitzant en comèdies. En canvi, com a realitzadora televisiva, has rodat ja tres biopics seriosos de personalitats històriques femenines: la ja esmentada Frederica Montseny, Clara Campoamor i Concepción Arenal. Tens al cap un nou biopic?

Sí, el de Neus Català i tota la història dels camps de concentració, però encara està en fase de finançament. De moment, estic concentrada en la sèrie que t’he comentat i de la qual encara no puc explicar res. El que m’interessa a l’hora de rodar aquestes biografies és mostrar als joves com ha canviat el paper de la dona en la societat. Frederica, Clara i Concepción són dones fortes i molt actuals. I lliures i independents. Com ho era la Natalia Tena de “Te quiero, imbécil” o, ara, la Belén Cuesta de “Un novio para mi mujer”.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.