La nova pel·lícula de l’autor de “Sinister” és una suggeridora faula sobre la fi de la innocència i la consciència que els monstres existeixen
Scott Derrickson va debutar amb “Hellraiser: Inferno”, que no és la pitjor de les seqüeles de la saga, i després va dirigir aquell “remake” de “Ultimàtum a la Terra” que ja no recorda ningú. Amb “El exorcismo de Emily Rose” vam tenir un primer indici seriós del seu talent i de la seva habilitat per donar la volta a les premisses clàssiques del cinema de terror. Però és “Sinister” la pel·lícula que el situa definitivament en el focus. El film és un estremidor viatge per les textures del gènere, una subversió del seu punt de vista i una demostració de com treure partit del que hi ha d’inquietant en els nostres espais domèstics. Després d’aquest film Derrickson ja no s’ha desempallegat del seu estil, articulat a partir d’atmosferes malsanes, mons ocults i perspectives insòlites. Ho va fer a “Doctor Strange”, segurament un dels títols més d’autor de Marvel; amb “Líbranos del mal”, un retorn a les possessions demoníaques amb aires de “Seven”; i ara amb “The Black Phone”, una de les obres més singulars que ha donat últimament el gènere.
És, en aparença, un nou híbrid molt propi del director de thriller de psicòpata, relat de fantasmes i crònica generacional. Explica la història d’un misteriós assassí que segresta adolescents a finals dels 70 i de l’angoixant aventura d’un d’ells per escapar del cau de la bèstia. Tindrà una ajuda inesperada, la de les anteriors víctimes, que es comuniquen amb ell a través d’un telèfon espatllat del soterrani on l’han reclòs. Però “The Black Phone” transcendeix tots els seus enunciats convertint-se en un esplèndid trencament de les regles del joc, fent dialogar diferents narratives i embolcallant l’espectador en una reflexió sobre la fi de la innocència, la constatació que els monstres existeixen i les esquerdes del camí que va de la infantesa a la vida adulta.
Derrickson se la juga molt, perquè qualsevol pel·lícula que vol explicar tantes coses té el risc de dispersar-se. Però aconsegueix no fer-ho perquè mira amb respecte als seus referents i a la vegada sap portar-los a terrenys poc explorats. Així, “The Black Phone” té ressons d’obres com “Stir of echoes” de Richard Matheson (molt ben portada al cinema, per cert, a “El último escalón”) o la mateixa “Sinister”, amb la que comparteix el gust per jugar amb la forma com a part indissoluble del fons. Un exemple: l’enlluernadora escena en què un flashback acaba resultant ser un somni premonitori i, també, l’explicació lògica de la comunicació espectral. Però la seva veritable victòria és aquesta sensació que va més enllà dels seus propis codis i s’endinsa en un llenguatge nou on idees irreconciliables troben un punt d’harmonia.
Només cal veure com converteix els petits detalls de posada en escena (el cinturó, la màscara, el telèfon) en la màxima expressió del relat, o com treballa amb una inusual sensibilitat el concepte de la por: la que tenim quan ens fem grans, sí, però també la que tenim els adults quan es manifesten les possibilitats il·limitades de la mirada infantil. En aquest sentit, la clau de la funció és que transmet una emoció genuïna i gens forçada, palesa en la relació entre aquests dos meravellosos germans protagonistes que vindrien a resumir els conflictes inherents als salts a la maduresa. També és un exercici de suspens i terror molt eficaç, amb escenes per al record (el gran Ethan Hawke hi contribueix decisivament) i ensurts molt ben calculats. Hi ha qui ho veurà un defecte, però un dels grans encerts de “The Black Phone” és que no es pren la molèstia de donar totes les respostes ni a construir una mitologia susceptible d’expandir-se. És tan senzilla com funcional, com un episodi especial de “La dimensió desconeguda” .
