L’any 1995, Wayne Wang i Paul Auster es van divertir fent una pel·lícula anomenada Smoke. Ja el títol evocava el saludable caràcter vaporós de les converses, capaces d’anar allà on bufi el vent. Mentre la rodaven, deixaven les càmeres enceses al final de les escenes, de manera que els actors seguien dins del personatge, improvisant diàlegs pel pur plaer de fer-ho. El resultat va ser una segona pel·lícula encara més inconcreta i gasosa: Blue in the face, en referència a xerrar i xerrar fins que la cara comença a canviar de color, de pura asfíxia. Una actitud similar a aquella delícia filmada és la que Andreu Buenafuente i Berto Romero posen en pràctica, des de fa ja nou temporades, a Nadie sabe nada, que enceta ara una nova etapa a HBO Max.
El programa de ràdio ja es podia veure a YouTube, filmat a la brava, però el fitxatge per la plataforma fa que, per fi, aquest espai d’improvisació pugui dotar-se d’una escenografia (i uns recursos televisius) a l’alçada. Més càmeres, millor gra d’imatge, més capacitat de moure’s entre el públic, un fons més bonic que els panells insonoritzadors de l’estudi de ràdio… El salt és un programa que es pot veure a la pantalla sense recordar la seva dualitat radiofònica.
La nova etapa, per tant, només suma i manté intacta la fórmula: parlar sense destí prefixat, amb l’ànim de fer i fer-se riure. Tirar endavant nou anys un programa sense guió només està a l’abast de persones molt compenetrades l’una amb l’altra, com és el cas de Buenafuente i Romero, o de Romero i Buenafuente. Tot i que l’estil humorístic de cadascun és diferent, junts fan bona parella perquè tots dos són bons frontons de les ocurrències del company. De sortida, Buenafuente assumia el rol del pallasso seriós, que si les deixa anar (i les deixa) ho fa amb el rostre impertorbable. És un paper que té molt curtit després de fer, durant anys, de conductor de late shows i, per tant, d’anar administrant els diferents col·laboradors esbojarrats que van desfilant pel programa, mentre ell es fa l’escandalitzat. Romero és més clown, més imprevisible. El seu humor ha digerit a la perfecció una tradició espanyola que va de Mortadelo y Filemón a Faemino y Cansado, en un món en què els referents americans han acabat eclipsant els valors més locals.
A partir d’aquí, el que hi ha és un to, una sensibilitat i un ofici. La improvisació mal entesa pot estimbar-se fàcilment contra el primer penya-segat, si no hi ha ningú al volant que sigui capaç de mantenir un cert rumb. Nadie sabe nada evita aquest risc, perquè les hores i hores davant micròfons i càmeres de tots dos –l’ofici– fa que l’espectador sàpiga que potser no arribarà enlloc en concret, però que el trajecte serà entretingut –el to– i amb algun paisatge imprevist al tombant de la cantonada –la sensibilitat–. En aquest sentit, és un dels formats d’humor més pur, en el sentit que no intenta fer sàtira política, ni discurs confrontacional sobre els límits de l’humor. El programa ofereix, justament, l’opció de desconnectar el rum rum constant de l’actualitat per deixar-se endur per l’humor lliure, gratuït en el millor sentit del terme, presentat amb molta cura des del punt de vista formal. Perquè, tot i que el xou sigui una improvisació, el nivell lèxic i la riquesa a l’hora d’explicar situacions són el que separa Nadie sabe nada de la plèiade d’iniciatives que s’escuden en el fet d’improvisar per no assumir que el material presentat no és especialment bo. En el primer capítol, Romero parla d’haver rebut un cop “en la testuz“. És només un simple exemple de com la paraula adequada dona cos i matís.
Aquesta etapa televisada del Nadie sabe nada resulta també interessant des d’un punt de vista del posicionament de les plataformes, perquè es tracta del primer moviment d’HBO Max a Espanya per ampliar el seu perímetre. Si fins ara el catàleg estava circumscrit a sèries, pel·lícules, especials de comèdia i documentals, ara s’hi afegeix el primer programa d’entreteniment. Que ho faci amb un format de prestigi, amb l’autoria de Buenafuente i Romero al darrere, acaba resultant tota una declaració d’intencions, allà on d’altres han fet apostes més populistes, o properes als realities de la televisió convencional.
Al final, rere Nadie sabe nada hi ha una defensa de l’autoria, que és una de les marques de la casa d’HBO. El programa, al llarg de nou anys, ha anat creant el seu propi univers. Un dia Buenafuente es va equivocar i va dir Samanté en comptes de Namasté i, des de llavors, és una de les múltiples conyes recurrents del xou. Igual passa amb les respectives famílies de tots dos humoristes: a còpia de compartir petites vivències quotidianes, s’ha creat ja un vincle de proximitat inevitable. La capa televisiva que han guanyat pot ser una bona eina per sumar una audiència global al duo català.
