Convertida en un referent de la comèdia, a la directora Maria Ripoll (Barcelona, 1964) li agrada anar afegint nous ingredients a un gènere tan popular, comercial, eclèctic i flexible. I això és el que fa a la seva nova pel·lícula, “Nosaltres no ens matarem amb pistoles”. Adaptació d’una premiada obra de teatre de Víctor Sánchez Rodríguez, el film narra el retrobament de cinc trentanyers després del suïcidi d’una amiga en comú, la Paula. La realitzadora de “Ara o mai” (2015) o “No culpis al karma del que et passa per gilipolles” (2016) ens explica i dissecciona aquesta història de perdedors protagonitzada per Ingrid García-Jonsson, Joe Manjón, Elena Martín, Lorena López, Carlos Troya i… una gallina!
Segur que una de les primeres preguntes que sempre et fan és sobre aquest aire i ambient de western, o de spaghetti-western, que té “Nosaltres no ens matarem amb pistoles”, començant per la banda sonora i per la planificació de l’arribada d’Ingrid García-Jonsson al poble per a reunir-se amb els seus amics d’infància i joventut.
Sí, sempre, i m’encanta que la gent s’hi fixi en això. La pel·lícula està rodada a la València postindustrial de la zona de Sagunt, amb aquests paisatges desolats que representen molt bé l’interior dels personatges. Són cinc amics que es reuneixen, després de molt de temps sense veure’s, i es repten, com si tinguessin pistoles a les seves mans. Com en un duel, i, de fet, es parla de dos duels: d’aquest i del duel per la mort de la seva amiga Paula, que es va llevar la vida d’un tret. D’altra banda, a l’hora de buscar referències espirituals i estètiques, amb el director de fotografia Joan Bordera vam parlar molt de “L’última projecció” (1971), de Peter Bogdanovich, que estava ambientada en un poble en decadència com el nostre. Amb aquests paràmetres, Simon Smith va compondre una banda sonora que recorda els spaghetti-westerns de Sergio Leone amb música d’Ennio Morricone. Estic molt contenta amb el resultat.
Parlem de la València que mostra “Nosaltres no ens matarem amb pistoles”: hi ha una revetlla, sí, hi ha festa i gresca, per descomptat, però també hi ha locals per llogar i cartells de protesta per la decadència econòmica de l’indret.
València té unes localitzacions poc explotades audiovisualment, i que són molt originals. A la pantalla veiem la València de l’horta i els tarongers, i la València de les fàbriques abandonades. Tot succeeix en un poble que ha perdut l’esperança de tenir un futur millor.
Quins van ser els canvis respecte de l’obra de teatre de Víctor Sánchez Rodríguez?
La introducció del personatge de la gallina, per descomptat, i l’eliminació o adaptació de determinats aspectes importants com eren els flashbacks. Les retallades en els diàlegs i en algunes escenes es van fer sent molt fidels al text original, sense trair-lo. També es van introduir la seqüència inicial de l’arribada i el moment de la revetlla on tenen molta importància les cançons del mític grup Orxata Sound System. Vam tenir moltes versions del guió i va ser un procés molt bonic fins a arribar al resultat final. Durant aquest procés, em vaig recordar de quan, el 2006, vaig adaptar al cinema l’obra de teatre de l’Albert Espinosa “La teva vida en 65’”, que també va tenir el seu suc.
I justament “La teva vida en 65’” és un film que em recorda a “Nosaltres no ens matarem amb pistoles”: aquí ja tenies un grup d’amics que es reunien per honrar la memòria del col·lega desaparegut.
És cert! Una i altra obra parlen de la vida i de la mort. Si no som conscients de la mort, no podem gaudir de la vida.
Un dels grans temes de la cinta és el sentiment d’impotència de la generació dels anomenats millennials, d’aquells fills dels anys 80 que estaven destinats a triomfar en la feina i en l’amor… i no ha estat així. I s’han de conformar. O no.
Hi ha una frase que ho defineix tot: “Es lo que hay”. Els cinc han d’enfrontar-se a ells mateixos, però la pel·lícula no només descriu els millennials, sinó que tots ens podem sentir identificats amb allò que s’hi explica, independentment de la nostra edat. Tots hem tingut una infància i tots hem pensat que tot és possible. I va ser meravellós veure els cinc actors lliurar-se a aquest projecte i que l’espectador tingués la impressió que, efectivament, han estat junts des de petits.
Elena Martín, Lorena López, Carlos Troya, Joe Manjón i Ingrid García-Jonsson, com de bé n’estan tots! Estupends! Però m’agradaria concentrar-me en l’Ingrid: hi ha algun idioma que se li resisteixi? Aquí llueix un valencià d’allò més bo.
Jo vaig flipar amb l’Ingrid. Va arribar als assajos amb els deures fets i amb una sèrie d’expressions valencianes apreses que ens van deixar de pedra. Tant ella com la resta d’intèrprets van aportar molt a la pel·lícula. Un director no és res sense uns actors lliurats a la causa i sense un gran equip. “Nosaltres no ens matarem amb pistoles” es va rodar en només 18 dies, però haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. És una d’aquestes pel·lícules petites i independents que, de tant en tant, em venen de gust. La pròxima que faci serà més gruixudeta. Tinc pendent d’estrenar una sèrie de Prime Video, “Un asunto privado”, protagonitzada per Jean Reno, i estic estudiant diversos projectes televisius i cinematogràfics més.
“Nosaltres no ens matarem amb pistoles” podria ser un text de Luigi Pirandello: però, en comptes de “Cinc personatges en cerca d’autor”, aquests serien “Cinc personatges en cerca d’amor”. El personatge d’Elena Martín és el que té les frases més sucoses i les que provoquen més canvis en la dinàmica del grup. Cada vegada que ella obre la boca, fins i tot per ficar-hi la pota o per molestar, alguna cosa es remou en el cor dels altres.
Ben vist! Perquè sempre està flotant en l’ambient el problema de la solitud, i l’Elena, el paper d’Elena Martín, és una gran solitària. Elena creia que s’anava a menjar el món, però s’ha quedat sola. La conclusió és que, plegats, es viu i es recorre el camí de la vida molt millor.
I hem deixat per al final la gallina que es passeja per la casa, vigila la paella o es posa davant de la càmera de fotos. Què simbolitza la gallina? És un element màgic? És l’esperit de l’amiga absent que els incita a arreglar els seus problemes?
La gallina va ser una invenció de Víctor Sánchez Rodríguez i del coguionista, Antonio Escámez. Al principi, jo tenia molta por de rodar amb ella. Es portarà bé? I no sols es va portar bé, sinó que, cada vegada que l’enfocàvem, posava una cara perfecta per allò que anàvem a explicar. Era com si tingués els seus propis diàlegs, com els personatges humans (riu). Pauleta, la gallina, aporta un toc màgic i poètic al conjunt. Ella provoca la catarsi que descriu el guió. Una altra aportació màgica a la història és la nena de la pistola del principi.
