La nova entrega de la saga iniciada per “Jurassic Park” és una mutació tan estranya i desigual com alguns dels dinosaures que la poblen

És legítim que la pel·lícula et sembli divertida i dolenta a la vegada. De fet, aquest equilibri és el que configura bona part del cinema amb què creixes: quantes vegades us ha passat que recupereu un film que us semblava fonamental en el seu dia i resulta que el pas dels temps l’ha tornat indigerible? No per això deixes d’estimar-lo però els recursos que has acumulat per analitzar-lo t’han canviat i, en conseqüència, ja no el mires igual. “Jurassic World: Dominion” forma part d’aquesta categoria, amb el “mèrit” (les cometes aquí són importants) que ho fa a temps real. Mentre la mires t’entretens i eventualment arribes a celebrar algunes de les seves ocurrències, però el conjunt no resisteix una dissecció en profunditat perquè és objectivament fallida, maldestre i gandula. Com alguns dels dinosaures que la poblen (amb pretextos narratius, per cert, força hilarants), és una mutació deixada de la mà de Déu en un territori artificial en què els seus responsables no tenen ni idea de què fer amb la criatura ni amb les seves potencialitats. Va donant bandades aquí i allà sense ordre ni concert, amb diàlegs impossibles en contextos impensables, introduint bones idees (que en té, i per això encara resulta més desarmant) i matant-les abans que evolucionin. Vol explicar moltíssimes coses a la vegada, perquè al final vol tancar els arcs narratius de dues trilogies, però cap d’elles s’harmonitza perquè a mesura que avança s’oblida de construir un veritable conflicte dramàtic. Al principi, veiem els personatges a diferents punts del món volent resoldre problemes suposadament molt greus, però quan finalment conflueixen en un mateix lloc t’adones que la seva trobada era l’únic motor real de tanta agitació. El que hi han vingut a fer és el de menys.

Un altre dels problemes essencials de “Jurassic World: Dominion” és que la seva entrega immediatament anterior, “El reíno caído”, sortia airosa d’una aposta agosarada sense trair l’esperit fundacional de la saga. Allà hi havia dinosaures en una mansió, conspiracions familiars amb clonació inclosa i subhastes de bèsties capaces d’assassinats selectius. Però funcionava. “Dominion”, en canvi, no troba mai el to perquè el director Colin Trevorrow ha decidit convertir-la en el més semblant a les fotos mal retallades d’una vella carpeta d’institut. El millor que es pot fer és deixar-se els prejudicis a casa i viure-la com la pel·lícula dolenta (però que aplaudies igual) d’un programa doble d’infantesa. De fet, quan paga la pena és quan més boja es torna.

‘Jurassic World: Dominion’.

Un clar exemple d’aquesta tendència és l’episodi situat a Malta, talment una resurrecció del James Bond de Roger Moore. No entra ni amb calçador, fins i tot arriba a semblar-te que mires un altre film, però què profundament delirant i desacomplexat que és. O l’escena amb alguns dels protagonistes en unes grutes, un “revival” de les “monster movies” dels anys 50 i els seus trucatges jugant amb les ombres i la perspectiva. Com era de preveure, el millor de tot acaba essent el retorn de Sam Neill, Laura Dern i Jeff Goldblum, que hi posen cara de broma privada i capten infinitament millor que el mateix Trevorrow l’esperit del que hauria de ser la pel·lícula. Si el que pretenia el cineasta era convertir “Jurassic Park III” (que fins ara ostentava el títol de la més fluixa de la primera trilogia) en un prodigi d’inventiva, missió acomplerta. Però el que de veritat sap greu és que “Dominion” constata l’extinció del codi genètic de la primera “Jurassic Park”: això que s’anomena sentit de la meravella i que és el que acaba determinant l’ànima (i la qualitat) d’una pel·lícula com aquesta.

Pep Prieto
Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.