El 16 de juny s’estrena a Movistar+ la temporada final de ‘Paraíso’, produïda en col·laboració amb The Mediapro Studio. Són els últims capítols que tanquen amb brillantor una de les grans aventures de la plataforma: unint fantasia a històries inspirades en els pitjors fets reals, que a la sèrie acaben de la millor manera possible.
I és que aquesta ficció ens obre les portes a aquest “paradís” on casos com les Nenes d’Alcàsser, el cas de Madeleine McCann i d’altres, tenen un desenllaç feliç en un món paral·lel. Ens deixa somiar amb tornar a ser adolescents i viure les aventures que vèiem en aquells 80 en els quals semblava que havien construït el món per a nosaltres. Per a les nostres bicis voladores. Per a la nostra roba de colors i per a una música que era sagrada.
A ‘Paraíso’ tot se sobreentén sense dir res directament. Tot es pateix i es gaudeix sense saber si és real o fantasia. I és que els protagonistes continuen sent adolescents en aquesta etapa en la vida en la qual mai saps si estàs perdut o si t’has trobat. Si ets feliç o ets completament desgraciat.
No obstant això, un cop acabada aquesta edat t’adones que tots els caps per lligar acaben unint-se. Com a ‘Paraíso’ i aquesta última temporada en què, magistralment, la sèrie dona respostes a totes les preguntes.
La història coneguda continua però amb nous misteris a resoldre
Un dels encerts d’aquesta segona temporada és la barreja trames de les quals ens vam enamorar a la primera tanda, amb d’altres totalment noves.
La història arrenca tres anys després dels esdeveniments que ja vam veure i amb un altre grup de “no morts” que volen destruir Almanzora de la Vega per aconseguir un ritual de regeneració. Així veiem com es creuen els mons ja coneguts pels espectadors i un de nou, que sempre aporta aire fresc.
A més, la ficció respondrà un altre dels grans misteris que van deixar enlaire anteriorment: el veritable origen d’un dels seus protagonistes, que marcarà la seva relació amb els seus pares. Una metàfora de la crítica relació dels adolescents amb els seus progenitors, buscant sempre respostes quan no sempre n’hi ha (o sí?).
El repartiment, un altre dels punts forts de la sèrie
A Movistar+ sempre li agrada descobrir-nos nous talents i ‘Paraíso’ ha estat planter d’uns quants. Alguns dels seus protagonistes prometen ser la nova generació d’actors que mantindran el nivell de la ficció espanyola ben amunt, com aquests últims anys.
En aquesta segona temporada, hi ha noves incorporacions que també ens sorprenen o que reafirmen el seu pas ferm cap a la fama. Álvaro Mel, Begoña Vargas, Laura Laprida i la joveníssima Carla Domínguez, són algunes de les noves incorporacions que sumen qualitat a la proposta.
I és que el sorprenent és que no és fàcil treballar amb intèrprets tan joves, però a ‘Paraíso’ ningú no ho diria.
Quan els caps per lligar queden nuats…
Però si alguna cosa li demanem al final d’una sèrie de misteri i fantasia és que els caps que han deixat per lligar, els uneixin. Tan senzill com això, i tan poques vegades aconseguit en la ficció (no tornaré a parlar del final de ‘Perdidos’ o ‘Joc de Trons’ però…). I a ‘Paraíso’ ho fan.
La sèrie tanca tots els seus misteris demostrant que res s’ha escrit a la lleugera, que tot tenia una raó de ser. Que l’arc de la història s’havia dibuixat des del principi i tots sabien on volien arribar. És per això que no deixa un sabor d’estafa, sinó de feina ben feta.
Amb detalls com ara que el conjur que pronuncia Olivia és una frase extreta d’un llibre sobre comunicacions amb esperits escrit per un científic expert en fets paranormals; o que el personatge de Quino s’inspira en ‘Retorn al futur’ per la seva idea de donar energia a la cabina; i fins i tot que una de les xapes de Javi porta al soldat d’‘V’ i està creada específicament per a ell… dona una idea de l’obsessió dels guionistes perquè cap detall sigui aleatori.
‘Paraíso’ és una sèrie cuidada fins a l’extenuació i que, alhora, cuida els seus espectadors. Això és fer màgia amb un final de temporada.
