L’espera de gairebé tres anys ha valgut la pena. Els fans de ‘Stranger Things’ poden donar-se per satisfets amb la quarta temporada, que torna a fer passar una bona estona als nostàlgics dels 80 i a aquells que segueixen el cinema de terror. Si alguna cosa tenen d’innovador aquests set nous capítols respecte als que ja coneixem és que incorporen la violència -i alguns tints de ‘gore’- com a element transgressor. La sèrie que coneixíem era, abans de tot, ciència-ficció amb aires de terror. Ara és més terrorífica i violenta. Hi ha més sang, més acarnissament. Si algú mor, ens provoca dolor. Els nostres ossos es trenquen com els seus. Si apareix sang, apareix multiplicada per set. I, per si no n’havíem tingut prou, les escenes més extremes es repeteixen, per si de cas les havíem oblidat. Bates plenes de sang, nens morts tirats pel terra, ulls enfonsats… I un ésser anomenat Vecna que, si tanques els ulls, potser es cola en els teus pitjors malsons; un clar homenatge al cinema de terror dels 80, amb pel·lícules com ara ‘Malson a Elm Street’ (1984), de Wes Craven.

La nova temporada de ‘Stranger Things’ manté l’essència que ens va emocionar en els seus orígens, fa més de sis anys: la música retro, la vestimenta dels 80, aquests nens que ara van a l’institut i que patinen i prenen batuts. Hi ha cançons que posen la pell de gallina, com ‘Running Up That Hill’, del 1985, de Kate Bush, que sona en els moments més oportuns i que, barrejada amb imatges del passat, pot fins i tot fer que vessem alguna llàgrima. També gaudim amb ‘Califòrnia Dreaming’, de The Mamas & the Papas, ‘Wipe Out’, de The Surfaris, i ‘Dream A Little Dream Of Me’, d’Ella Fitzgerald, però ‘Stranger Things’ ara és una producció molt més terrorífica. El costat fosc és encara més fosc, sense deixar l’humor que tant la caracteritza, i que Dustin (Gaten Matarazzo) s’encarrega de protagonitzar sempre que pot. El dolent fa més por. I la sentim. Visualment és un malvat aterridor, i terriblement cruel amb les seves víctimes. El veiem a ell i al seu ‘modus operandi’ a la pantalla una i altra vegada, perquè el tinguem ben present.

D’aquest nou lliurament dels germans Matt i Ross Duffer a Netflix cal destacar també la successió de múltiples escenaris, que fan que sigui un producte dinàmic. Tan aviat som a la presó amb el miraculosament viu Jim Hopper, enmig del gelat fred, intentant sobreviure a pallisses diàries en un camp de treball soviètic; com a l’institut amb Eleven (Millie Bobby Brown) i els seus amics, vivint de prop el ‘bullying’ al qual és sotmesa la nostra protagonista -un tema d’actualitat que es va repetint al llarg de la temporada-; o amb Dustin i la seva colla de freaks, descobrint un personatge que serà clau en la trama. Som a tots aquests escenaris i també a l’altra banda, a l’Upside Down (el Món del revés), preguntant-nos per què aquest espècimen al qual veiem flotant en l’aire, com si fos un cadàver en descomposició, s’emporta la vida de diversos adolescents de Hawkins. Saltem d’un escenari a l’altre sense tot just adonar-nos, avançant en cada lloc i descobrint noves pistes que poden portar-nos al desenllaç final.

‘Stranger Things 4’. Netflix.

Tots els personatges tornen a estar excel·lents, però, en aquesta ocasió, destaca l’aparició de l’actor Joseph Quinn (‘Joc de trons‘), que fa d’Eddie Munson, un nou amic freak. Ara bé, si hi ha una interpretació que sobresurt és la de Nancy Wheeler (Natalia Dyer), que torna fer de periodista inquieta, però que, aquesta vegada, es converteix en una valenta heroïna. Dustin segueix igual de graciós, més alt, però amb la seva manera de parlar intacta, que tant el caracteritza. Tots han crescut -quan van començar la sèrie el més petit d’ells tenia 10 anys i el més gran 16-, i ara són adolescents que van a l’institut. Però no han perdut allò que els va unir des del principi: són amics, i la seva amistat està per damunt de qualsevol altra cosa. Vists ara els set episodis de la quarta temporada, queda per descobrir què passarà en els dos episodis finals, que s’estrenen l’1 de juliol -amb una durada l’últim de 150 minuts; l’episodi més llarg de la història de la televisió nord-americana-. Veurem si hi ha un final tancat, un final just per al diabòlic Vecna, o si haurem d’esperar encara una mica més a la cinquena (i suposadament última) temporada de ‘Stranger Things’.

Bárbara Padilla
Bárbara Padilla. Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.