Quan vaig començar l’aventura Red Cunt, reconsidering periods, el documental sobre els tabús a l’entorn de la menstruació, no era conscient que em pujava a la muntanya russa més gran i llarga del món. No em podia imaginar que trencar els tabús vinculats a la menstruació i analitzar per què existeixen mitjançant entrevistes i animacions que s’entrellacen toparia amb tants obstacles. “Jo no tinc cap problema amb la menstruació” o “a mi em sembla tan natural, veus problemes on no n’hi ha”. Òbviament la majoria d’aquestes reaccions eren de persones que no han menstruat en la seva vida, que mai no han fingit tenir mal de cap a la feina tot i estar morint-se per dins, ni tampoc no han hagut de triar entre comprar tampons o el sopar. Posar sobre la taula aquestes realitats i ser capaç d’enfocar la menstruació de manera positiva sense romantitzar-la i a més ficar-hi una bona dosi d’humor ha estat tota una odissea.

A la Menstrulaxia, l’illa flotant on Mensi ha fet la seva formació d’”acompanyant de la menstruació”, ho tenien clar: a Europa, a la societat d’Isabel, la nena de 12 anys que li han assignat a Mensi, hi ha molt de camí a recórrer. Una altra odissea: han estat cinc anys plens de daltabaixos provocats bàsicament per la precarietat amb la qual he fet la pel·lícula: des de les primeres sol·licituds de finançament ja es cristal·litzava que em quedaria absolutament sola. Impossible portar un tema minoritari a la pantalla gran. Un tema minoritari? Si la menstruació, que afecta més de la meitat de la població mundial, no desperta interès doncs tanquem la paradeta. Jo crec que els “senyoros” blancs, canosos i cis-hetero-patriarcals que em deien aquestes barbaritats ara es penedeixen una mica de no haver captat el que ens interessa a les dones. Però clar, després et preguntes, com ho han de captar si no escolten? En fi.

Jo també em vaig equivocar. Em veia sola davant d’una gran obsessió, davant la meva tossudesa i la meva necessitat de dur a terme el projecte malgrat tot. Però no ho estava, aquí m’esperaven les meves benvolgudes protagonistes, totes elles molt punkies, convençudes del que fan, amb les seves disfresses de vulva, les seves calcetes menstruals, els seus seminaris de vulva-watching, les seves obres de teatre sobre la síndrome premenstrual o el seu sagnat lliure. I després l’equip de producció i postproducció. He anat saltant de generositat en generositat, passant per amistats soròriques que perduraran en el temps, més enllà de l’estrena de la pel·lícula. L’equip de distribució aquí a Catalunya és mostra també d’aquesta solidaritat entre persones que comparteixen haver fet realitat una cosa gairebé impossible, gairebé! Tot l’equip, absolutament tot l’equip, tant el d’Hamburg com el de Barcelona, ha renunciat a tota o a una bona part dels seus honoraris. M’han cedit locals per gravar, ens han comprat entrepans i aigua els dies de rodatge, ens han cedit material per a la il·luminació, màquines de fer boira, una furgoneta per a moure’ns entre les localitzacions, òbviament tota la meva família involucrada, etc., etc. Innombrables detalls i alegries d’una gran quantitat de gent que creia en el projecte, a vegades, fins i tot més que jo. Tuki Jencquel, per exemple, que després de la fallida fase de finançament, quan li explicava que havia desistit tirar endavant, va dir les màgiques paraules: “Jo t’ho faig, Toti, jo et faig la fotografia”. No m’ho podia creure.

Red Cunt, reconsidering periods trenca els tabús al voltant de la menstruació i és un exemple de superació.”

I és així que vam posar fil a la agulla i quan semblava que tot marxava bé, es va tirar enrere la il·lustradora que havia de fer les animacions. Era un projecte massa ambiciós per a una sola persona, em deia. Certament tenia raó però jo ja no podia renunciar a Mensi o a Isabel, ni tampoc a les seves aventures sortint de nit o a la feina ni tampoc per suposat a la Menstrulaxia amb les seves taules flotants, la Venus de Boticelli menstruant o el pasteuritzador de conys. Com ho havia de fer? Per sort se’m va ocórrer oferir el projecte a un munt d’escoles d’art i disseny. Unes poques, bé, dos en concret, van respondre i allà hi era jo amb el meu guió i els meus “fantàstics” storyboards (xurros “patateros”, per ser més exacta) convencent les millors estudiants de l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat primer i després a les Semper Schulen de Desden que dibuixessin una espècie de vaixell gegant fet de tampons els fils blaus dels quals feien d’aletes propulsores i amb les veles fetes de compreses. Però ves per on, amb aquesta valentia i aquesta naturalitat innates de la joventut, em deien: doncs clar que es pot fer!

Al final he arribat a la conclusió que fer pel·lícules és un acte d’amor. Hi ha molta, molta gent enamorada de projectes que semblen inviables i després els veus i penses com no havia arribat això molt abans al cinema: aquest lloc on s’obren diàlegs, on els canvis socials són possibles, on també es fa política, on es prenen espurnes que et poden canviar la vida.

Red Cunt, reconsidering periods trenca els tabús al voltant de la menstruació i és un exemple de superació. Vuit meravelloses persones protagonistes, com l’actriu Clara Moraleda, l’escriptor i activista Ian Bermúdez o l’empresària i arquitecta Laida Memba. 86 minuts, dels quals gairebé trenta són animats. Aquests cinc anys han suposat un terç de la vida de la meva filla, la meva font més gran d’inspiració, que ha hagut d’escoltar sempre les últimes novetats: “farem un seminari per a veure’ns la xona”, “ara sortirà per aquí un clítoris volant”. I tot això en la seva difícil fase de pubertat i adolescència. En aquests cinc anys he tingut tres relacions sentimentals, pobres nois, i un càncer del qual per sort m’estic recuperant bé. El nostre compositor, Andrew Krell, que ha compost la música de totes les nostres pel·lis, no va tenir tanta sort i ens ha deixat inesperadament a causa d’una altra odiosa malaltia. La vida també és així, una muntanya russa, amb els seus moments àlgids però també amb aquells on toques fons.

‘Red Cunt, reconsidering periods’.

Ara, veient el documental a nombroses sales de cinema espanyoles i alemanyes, és tot molt gratificant però espero no repetir les condicions amb què hem arribat on som. En qualsevol cas soc optimista, estic convençuda que per al meu pròxim projecte, el documental sobre els tabús entorn a la masturbació, Hot Cunt, reconsidering pleasure, les coses canviaran i trobaré productores i productors empàtics i amb pasta, mecenes, àngels cinèfiles (si-us-plau-si-us-plau) que s’involucraran i veuran en tot això una preciosa oportunitat i molt amor.

Fer pel·lícules li dona sentit a la meva vida, és una preciosa constant a la qual no vull ni puc renunciar-hi, per molt dur que sigui el camí. Perquè el que ens queda és expressar idees, mostrar realitats i interpretar-les per oferir altres perspectives que impulsin la tolerància i el diàleg i fer que visquem en una societat millor. Això també és cinema. Va per tu, Andrew!

Toti Baches (Lleida, 1972). Cineasta catalana establerta a Alemanya des de fa gairebé 30 anys. És filòloga i llicenciada en Ciències dels Mitjans de comunicació, i treballa a Hamburg d’editora audiovisual en una redacció d’informatius per a la televisió. “Red Cunt, reconsidering periods” és el seu tercer documental i la primera part de la “Trilogia de les tres emes” sobre temes femenins tabuitzats com ara la menstruació, la masturbació (“Hot Cunt, reconsidering pleasure”) i la menopausa (“Silver Cunt, reconsidering climacterium”).