Tom Cruise fa una declaració d’amor al personatge i l’estil de cinema que el van projectar l’estrellat en una emocionant reflexió sobre la nostàlgia i el temps
Al documental “Val”, que es pot veure a Filmin, Val Kilmer afirma que “Top Gun” tenia un mal guió però que si li va agradar treballar-hi és per l’energia i l’entusiasme del director Tony Scott. És un bon resum. De totes les pel·lícules dels 80 que s’han entronitzat gràcies a la tendència col·lectiva a mirar enrere, aquesta és una de les més irregulars i discutibles. És molt filla de la seva era (Reagan, per ser més concrets), la història d’amor prioritza més l’estètica que no la convicció i alguns diàlegs estan tan mal escrits que ratllen la paròdia. Però el que la fa envellir pitjor és el tuf ideològic, perquè al capdavall no deixa de ser un enaltiment dels valors militars en una Amèrica que es trobava en plena febrada de recolliment davant els enemics exteriors. Però, com bé diu Kilmer, qui la redimeix és Tony Scott. És el cineasta qui, amb la seva narrativa visual i el seu gust per les imatges perdurables, acaba convertint el film en un espectacle sense complexos que, vist ara, s’ha tornat deliciosament kitsch. Per això “Top Gun: Maverick” va dedicada a Scott: Tom Cruise ha decidit convertir aquesta seqüela llargament esperada en una declaració d’amor al personatge i l’estil de cinema que el va projectar a l’estrellat, i també en una intel·ligent (i emotiva) reflexió sobre la impossibilitat d’aturar el temps. Tot, absolutament tot a la pel·lícula està articulat a partir d’aquest relat, i el millor és que ho fa donant un nou sentit dramàtic a l’original, deixant de banda els seus tics propagandístics i aconseguint que la història d’amor resulti versemblant i empàtica. I és, com era de preveure tractant-se de Cruise, una reivindicació de les experiències genuïnes davant la lleugeresa del CGI.
L’argument de “Top Gun” ja és, per si mateix, una síntesi del discurs de la pel·lícula. El protagonista no ha ascendit de rang perquè ha preferit preservar la seva manera de viure i es dedica a fer de pilot de proves, convençut que el toc humà mai podrà ser substituït per la tecnologia. Però el truquen de Top Gun perquè entreni un grup de joves pilots seleccionats per a una missió gairebé suïcida. El problema de l’encàrrec, a banda de tenir el rellotge en contra, és que entre els escollits hi ha Rooster, el fill del seu enyorat Goose. Per tant, Maverick haurà finalment de reobrir aquelles carpetes de la seva vida que es resisteixen a tancar-se i que l’obliguen a acceptar que el temps mai no cura absolutament res.
“Top Gun: Maverick” és una demostració de com fer una seqüela. Parla de la transformació d’aquelles coses que veiem inamovibles, de l’amistat i la pèrdua, i de la vigència del cinema amb què hem crescut. I també aconsegueix ser millor pel·lícula d’acció que la seva predecessora: per tangible, ja que apel·la a la sensació de veritat davant els simulacres digitals, però també per la seva manera de narrar, ja que aquí pateixes pels personatges i les seves febleses. En el fons, Cruise torna a parlar d’un dels seus temes preferits, la mortalitat. Aquella idea, també molt pròpia de les aventures de l’agent Ethan Hunt o dels seus treballs amb grans cineastes, que estem abocats a desaparèixer però al final el veritable triomf és la petjada que deixes. Tot plegat abordat des d’una honestedat que el converteix en un blockbuster tan inesperat com modèlic. Un bon exemple del rigor dramàtic de la pel·lícula és l’escena que Maverick i Rooster es troben per primera vegada. És una escena que arriba a semblar de western, en un bar ple de gent en què director i guionistes juguen amb el punt de vista per subratllar la importància d’una mirada que irradia dolor i sintetitza, en un sol moment, el vincle de tots els personatges que en formen part. Fins i tot els que ja no hi són. Per seqüències com aquesta la pel·lícula torna a demostrar que Cruise és un dels grans valedors de la narrativa cinematogràfica i, especialment, de la necessitat de veure-la en pantalla gran.
