És el dels monòlegs un gènere gastat, trillat, monòton, impermeable als canvis i a les noves visions? “Zasback” demostra que no ho és. I que encara hi ha molts camins a recórrer i moltes fórmules per provar. El 24 de maig, Movistar+ ha estrenat el primer dels cinc capítols d’aquesta Producció Original seva en col·laboració amb El Terrat (The Mediapro Studio) i La Caña Brothers. Hugo Silva, que és el protagonista del primer lliurament, Anna Castillo, Andreu Buenafuente, María León i Pablo Chiapella són els cinc protagonistes d’un espai que combina, alegrement i tràgicament, els monòlegs i la ficció. Parlem de tot plegat amb David Lillo, director creatiu d’ El Terrat i cocreador de “Zasback”, i Daniel Rodrigo, director de programes de La Caña Brothers i cocreador d’aquest format televisiu inusual, atrevit i compromès. Compromès amb el riure i amb el drama convenientment exorcitzat i transformat en comèdia alliberadora.

Tots dos dieu que “Zasback” va més enllà del típic programa de monòlegs. Per què?

Daniel Rodrigo (D.R.): Saps quan estàs veient un monòleg còmic i el teu cap comença a fabricar les imatges a tot drap? Doncs nosaltres farem aquesta feina per l’espectador. Li explicarem la història des de l’escenari, però també la hi deixarem veure amb la ficció. És aquí on radica la novetat del format. Històries reals, explicades en clau de monòleg i ficció pel nostre protagonista. És la seva història, te l’explica i la reviu per a tu.

I quina és la diferència respecte als programes de monòlegs que ja coneixem?

David Lillo (D.L.): Hem fet molts programes de monòlegs, des del clàssic stand up de 15 minuts, amb còmics i còmiques en un club, fins a monòlegs d’actualitat de late show, monòlegs bèsties per al roast… Hem tocat molts pals, i aquest és diferent perquè és molt veritat. És autèntic. Sempre hi ha veritat en la comèdia, però s’acostuma a maquillar per no exposar-se directament. La majoria dels monòlegs ‘autobiogràfics’ no ho són. Aquests sí que ho són. Hem treballat durant setmanes amb cadascun dels personatges convidats per expressar les seves vivències i els sentiments que els van generar de la forma més pura possible. I, d’altra banda, és diferent perquè aquí el monòleg es complementa amb una recreació de l’anècdota que expliquen els i les convidades. Una recreació que protagonitzen ells fent de si mateixos o dels seus pares.

D.R.: Ens agrada dir que “Zasback” no només és stand up comedy: també és stand up tragedy. El monòleg és el lloc des del qual vertebrem l’anècdota i del qual entrem i sortim a la ficció perquè el que ens explica el protagonista a l’escenari ho puguem veure amb els nostres propis ulls.

Era el moment de fer el salt qualitatiu, de reinventar el gènere per evitar que s’anquilosés i s’omplís de pols i teranyines?

D.L.: El gènere és viu i en constant reinvenció. “Zasback” és un color més d’una paleta molt variada. Cada còmic o còmica s’esforça a aportar alguna cosa. El que va fer Bo Burnham durant el confinament va ser meravellós. I també s’està renovant molt des de l’escola catalana amb Tomás Fuentes, Charlie Pee, Adri Romeo o Raquel Hervás. A Madrid tenim Ignatius, inclassificable, Iggy Rubín, Litos o Eva Soriano. Els nous còmics i còmiques són molt juganers, i estan creant coses noves contínuament. A la tele li costa més innovar i reinventar, i és per això que va un pas per darrere. Però, cada vegada més, les directives i directius de tele donen via lliure a les persones que saben del tema.

D.R.: Jo crec que els monòlegs, ara mateix, estan vivint un gran moment i gaudeixen de bona salut. Gent com Kevin Hart, Dave Chappelle o Ricky Gervais estan tenint un èxit enorme arreu del món. Aquest format nostre és una volta de rosca més.

La tragèdia es converteix en comèdia: un punt de partida molt, molt atractiu.

D.L.: No és nou, perquè la fórmula la coneixem per Woody Allen i la seva pel·lícula “Delictes i faltes” (1989), on la pronuncia un dels personatges. Cada vegada més, el temps que separa la tragèdia de la comèdia és més curt. L’11S va canviar això. En aquest cas, apliquem la fórmula a les biografies dels convidats i convidades, que no riuen de fets històrics dels quals se suposa que un no se’n pot riure. Riuen de coses vergonyoses pròpies, coses que en el seu moment els van espantar, els van preocupar i fins i tot els van fer sentir que anaven a morir.

D.R: Per descomptat! A Lillo li agrada dir això de “qualsevol temps passat va ser patètic”. I el cert és que els àlbums de fotos li donen la raó. Doncs això és “Zasback”: un àlbum de les anècdotes més vergonyants de la vida.

Per cert, aquest títol? “Zasback”?

D.L.: Nosaltres teníem un altre que ens encantava però Movistar+ no ho veia clar i ens van proposar “Zasback”, que és brillant, gràcies a Martikorena i tot el seu equip. Juga amb l’expressió flashback, que, en audiovisual, es refereix a intercalar en una narrativa en present fragments del passat. I això és el que fa el programa: els convidats expliquen en present anècdotes del seu passat que anem veient. En aquest cas, en comptes d’un flaix, als convidats els ve un ‘zas’, un bon clatellot del passat. Tendim a idealitzar-lo, i està bé, però, si hi pensem una mica, el nostre passat està replet de vergonya aliena i pròpia.

D.R.: Zasca + flashback = zasback. Doncs és això, aquesta bufetada que et va ventar la vida i que expliques ara i no et queda més remei que riure-te’n. Tots en tenim una o dues a la nostra vida. Sempre m’agrada jugar a preguntar-li a tothom pel seu zasback, i t’asseguro que tothom en té un digne de programa. L’altre dia, sense anar més lluny, un amic em va explicar que, en una festa de la urbanització on estiuejava amb 15 anys, i en presència de la noia que li agradava, un escorpí amagat en el seu banyador li va picar als “mismíssims”, i el socorrista li va estar fent la cura allà enmig de tots els veïns. Mai no oblidarà la cara a contrallum d’aquesta noia mirant, horroritzada, la zona afectada. Un zasback de llibre.

Hugo Silva, Anna Castillo, Pablo Chiapella, María León i Andreu Buenafuente són els protagonistes de “Zasback”.

D.L.: Són cinc valents. No és fàcil jugar a “Zasback” en la primera edició, i van donar el sí per amistat i confiança. Ara que ja tenim una temporada per mostrar, i que s’ha escampat la veu, ens arriben peticions per fer “Zasback” de persones que ni somiàvem amb tenir, però enrolar-se en una cosa nova, sent una estrella, és de visionari. Andreu, Anna, María, Hugo i Pablo han estat molt generosos. S’han obert en canal i han confiat que “Zasback” era una espècie d’atracció de Disney creada només per a ells. I ha estat meravellós. Estem molt agraïts als i les convidades. Interpretar el teu pare, per exemple, és un viatge dur. En el cas d’Andreu, el va perdre jove. O confessar que vas témer per la teva vida per fer el ximple. O que vas enganyar la Sanitat Pública. Han estat els pioners i pioneres d’alguna cosa que ens encantaria que es convertís en un gènere que transcendís el programa. Com el roast, que va començar en un club de Nova York, va anar a la tele, i, ara, 70 anys després, és un gènere en si mateix que se celebra en petits clubs de tot el món.

D.R.: Hem donat moltíssimes voltes a això. Ha estat un procés difícil, sobretot per ser un format nou: l’has d’explicar molt bé perquè el protagonista ho entengui, s’impliqui, tingui ganes d’explicar això que mai ha explicat a ningú i de reviure-ho per a nosaltres.

Daniel Rodrigo. ‘Zasback’.

De Berlanga a Martínez-Lázaro, de José Luis López Vázquez a Carmen Machi, Espanya ha estat i és bressol de grans i inspirats creadors i actors de comèdia. Som una mina!

D.L.: Sí. I Azcona, Cuerda, Jardiel Poncela o Mary Santpere. I Los Chanantes, els i les “explica acudits”, Cimas, que és una categoria de comèdia en ell mateix, les Chicle, l’univers Broncano o Andreu Buenafuente com a padrí de diverses generacions. I les sèries com la de Berto. O “Nasdrovia”. O la de Bob Pop. És impressionant el sentit de l’humor que ha hagut i hi ha a Espanya. Com Espanya és un país tan ric culturalment, hi ha molts matisos en l’humor. Els catalans vam beure molt de la comèdia anglesa als anys 80-90, perquè a la nostra tele ens van posar joies de la BBC. A la Meseta, es van treure els complexos i van deixar anar el seu surrealisme. Al sud, li van posar tesi al tòpic de la gràcia. I les noves generacions construeixen admirant els seus predecessors: a Gila, a Rubianes… La comèdia a Espanya està molt treballada. I tant de bo la nostra comèdia viatgés. És una pena que no acabem de fer el gran salt a Llatinoamèrica o als Estats Units, on compartim idioma. Això està començant a passar ara, i crec que marcarà els pròxims anys.

D.R.: Sens dubte, tots aquests noms que cites i d’altres farien uns “Zasback” antològics. Tots els clàssics feien perfecte l’exercici de riure’s d’ells mateixos. I això fan els nostres protagonistes aquí. És l’humor que ve del drama, tot molt berlanguià.

David Lillo. ‘Zasback’.

A Anna Castillo i a Hugo Silva els hem vist, gairebé sempre, fent drames, plorant més que rient. A “Zasback” es revelaran com a excel·lents i dotats còmics?

D.L.: Els dos. És impressionant. Quan vam veure Anna Castillo fent el monòleg, no hi donàvem crèdit. Els seus directors, Dani Amor i Oriol Pérez, que són amics seus de tota la vida, havien treballat el monòleg amb ella, i, més enllà de “va bé”, no n’havien compartit molts detalls. I quan l’Anna va arribar i va estar fresca, “disfrutona”, rient-se d’ella mateixa, improvisant, sent dolenta… ens va al·lucinar. És boníssima! Amb l’Hugo teníem molt de respecte, perquè és un actor molt seriós i no sabíem fins a quin punt acceptaria riure’s d’ell mateix. Vam parlar molt amb ell per escriure els guions de la ficció i el monòleg, però, les setmanes prèvies a la gravació, ell estava fora d’Espanya rodant. Quan li vam enviar el guió, ens va enviar un àudio, molt seriós i professional: “Perfecte, no us en preocupeu, ho portaré bé”. I també va ser al·lucinant. L’Anna i l’Hugo es revelen com a excel·lents i dotats còmics, i una cosa encara millor: com a persones amb sentit de l’humor.

D.R.: La vis còmica d’Hugo Silva no te la creus. A banda de ser un actor com un temple, et petes de riure amb ell en les distàncies curtes. I aquest és un altre dels al·licients de “Zasback”. En ésser una història real i interpretar-la ells mateixos, pots conèixer la persona darrere de l’actor. L’Hugo és (era, més aviat) tal com se’l veu a la ficció del seu capítol. Els tres “protes” del capítol de l’Hugo ens van donar les gràcies per poder reviure el seu mític viatge al Brasil, i van acabar el rodatge realment emocionats. I això de l’Anna Castillo és una barbaritat! Si ella volgués, podria guanyar Premis Emmys amb els monòlegs. Anna mola perquè fa riure rient-se, i això és un do. Repeteixo, la generositat de tots és meravellosa. I s’han bolcat a explicar-nos les seves misèries.

Després dels monòlegs, arriba una segona part. Sense spoilers, en què consisteixen aquestes postres, aquest colofó, aquesta volta de rosca?

D.L.: A complementar amb una ficció allò que expliquen al monòleg. La història al club de comèdia i la ficció a escenaris naturals ballen juntes. Ens obsessionava no ser redundants. No repetir a la ficció el que s’acabava de dir al monòleg. I hem aconseguit un resultat satisfactori.

Creieu que algun dels cinc participants es penedirà d’haver passat per “Zasback”, pel fet d’haver explicat alguna cosa molt, molt secreta?

D.L.: No. “Zasback” tenia molt clar, des del principi, que les regnes les portaven ells. Nosaltres hem estat una tripulació de persones amb experiència i professionalitat al servei de les seves històries, però ells i elles ens han dirigit. Han donat l’OK als guions, i han escollit els directors dels capítols i els cameos. “Zasback” és un vestit a mida cuinat a foc lent. No és un “pim pam”. És per això que no crec que ningú se’n penedeixi. A l’inrevés, confessar els teus pecats ha de fer-te sentir orgullós. Els convidats donen una imatge molt autèntica i tendra. Les redempcions sempre són una epifania.

D.R.: Espero que sí (riu)! Però també espero que s’ho passin genial en el procés i que sentin que la peça és seva, que és un regal per a ells. Ben mirat, explicar un secret vergonyant sempre és un alleujament, així que explicar-lo per a tothom ha d’alleujar molt més (riu). En aquest sentit, pot ser “Zasback” és fins i tot terapèutic.

Anna Castillo. ‘Zasback’.

Altres, per contra, s’ho han pres com una teràpia, com un exorcisme, com una manera de treure’s del damunt una cosa anquilosada en la seva ànima?

D.L.: “Zasback” és una teràpia que s’han trobat sense ser del tot conscients de buscar-la. Primer pensen l’episodi que volen explicar i aquí comencen les primeres autoanàlisis profundes. Vull explicar-ho? Com vull explicar-ho? Per què vull explicar-ho? Després, quan escrivim, aprofundim encara més i es desperten antics sentiments. Però, quan som al set i es veuen caracteritzats, a les localitzacions on van ocórrer les històries en el passat i interpretant, això és absolutament terapèutic. El capítol de María León va de la culpa, i ella el tenia clar des del principi, perquè se sent molt penedida del que va fer i és una espina que porta des de fa més de 10 anys. Andreu Buenafuente i Pablo Chiapella fan dels seus propis pares! És impossible que no es remoguin coses aquí. Andreu no parava de repetir: “És que soc el meu pare”. Li va enviar una foto a la seva germana amb la caracterització, i ella es va emocionar per la semblança.

En el cas de l’Hugo, ens explica una història en la qual va pensar que anava a morir amb vint-i-pocs anys. Ell va insistir molt que una part del monòleg hauria de ser molt seriosa, perquè és com ell el sentia. Una altra història narra el que la convidada pensa que va ser un intent de segrest… i això va passar el dia en què va acabar coneixent l’amor de la seva vida. Pablo treu el seu nen interior per enfrontar-se al seu pare… interpretat per ell mateix! Tot el que surt a “Zasback” ha d’haver-los remogut, sí.

Els directors de cadascun dels episodis també tenen la seva personalitat i el seu prestigi, no? I aporten el seu toc únic a la història que dirigeixen.

D.L.: Sí: Alfonso Cortés-Cavanillas, Dani Amor i Oriol Pérez, Andreu, Israel del Santo i Raúl Cimas són els directors. Tots han comptat amb la col·laboració d’Alejandro Rodríguez Morales, de La Caña Brothers, i de l’equip creatiu d‘El Terrat. Des del principi vam pensar que cada capítol hauria de ser únic i molt personal. Tant a El Terrat com a La Canya ens agrada fer ‘vestits a mida’ i involucrar els equips, i això inclou el convidat/-da. El joc, si l’acceptaven, és que ells havien de treballar amb nosaltres perquè el programa fos únic. Algun dels convidats va dir que sí, entre d’altres motius, perquè va sentir que es respectava el seu criteri. I és normal, perquè venir a “Zasback” implica molta generositat per part dels convidats, i nosaltres la hi retornem creant el millor ambient per al programa. Hi ha un cas, el d’Andreu, en què es dirigeix a ell mateix. No és per vanitat. La persona que anava a signar el capítol va tenir un contratemps i no va poder rodar, així que va decidir que el més honest era no signar-lo. Andreu era el codirector de facto, així que el seu capítol el signa ell.

D.R.: Això és una part fonamental del format des que el vam parir. És obligatori que cada capítol plasmi fil per randa el que és cada protagonista, i, per a això, és imprescindible que s’envolti de la seva gent, del seu director preferit, dels seus amics actors. Tenir directors diferents deixant el seu segell a cada capítol és un altre dels punts forts de “Zasback”. Ha estat un procés meravellós veure com cadascun d’aquests directors s’apropa al format i el fa seu, com ho entén i com l’executa. Un luxe.

“Zasback” té un públic objectiu? O, com es diu molt ara, és un programa transversal?

D.L.: El que té de bo treballar en un lloc com Movistar+ és que això tant hi fa perquè aposten per l’originalitat i l’autoria sabent que això enganxa. Tant de bo agradi a molta gent perquè cada capítol és diferent. Agradarà el d’Anna Castillo més a la Generació Z? Pot ser, perquè ella i els directors connecten molt bé amb aquest públic, però quan veus l’aire David Fincher que té el capítol veus que també pot connectar amb els boomers. Són històries narrades des de la veritat, i això és molt atractiu.

D.R.: Cada capítol és totalment diferent a l’altre, és una cosa buscada intencionadament. No hi ha ni una capçalera comuna. La diferència ens agrada, i, per tant, agradarà a molts públics diferents. Si t’agrada l’humor tipus “2 colgaos muy fumaos” (Danny Leiner, 2004), tindràs segur un capítol favorit. Si t’agrada l’humor surrealista més boig, veuràs un que t’encantarà. En postproducció he preguntat a la gent, i no coincideix gairebé ningú en el mateix. Cadascú té el seu favorit. “A mi m’agrada el de l’Anna”. “El d’en Buenafuente és brutal”. “El de Pablo Chiapella és el millor, perquè mai no l’havia vist en aquest registre”. Caldria fer un rànquing amb les votacions de la gent, a l’estil d’Eurovisión.

Hugo Silva. ‘Zasback’.

En previsió del (segur) èxit de “Zasback”, hi ha un segon lliurament en marxa ja?

D.L.: Sempre cal esperar la resposta del públic i de la crítica. Però una segona temporada és l’ambició que tenim. Ja tenim persones molt potents que ens han demanat participar en cas que el xou continuï. I tenim moltes ganes d’aplicar, en una segona temporada, tot el que hem après a la primera, on partíem de zero.

D.R.: Tot indica en aquesta direcció. Encreuem els dits. Aquest format té un futur i un creixement il·limitat. Un altre joc que m’agrada fer és imaginar-me càstings a d’altres països. Si es fes als EUA, a qui t’agradaria veure? Will Ferrell? Jennifer Aniston? Ben Stiller? I a UK? Ricky Gervais? Sacha Baron Cohen? Keira Knightley? “Zasback” ho té tot per a convertir-se en un gènere en si mateix, com “MTV Unplugged”, el “Roast Battle” o el “Carpool Karaoke”. Jo ho veig molt clar.

Pere Vall
Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.