Des del 29 d’abril està disponible a Prime Video, i a més de 240 països i territoris, “Iosi, el espía arrepentido”, sèrie Amazon Original argentina dirigida per Daniel Burman i Sebastián Borensztein, i produïda per Oficina Burman (The Mediapro Studio). Basada en fets reals, explica la història de José Pérez, àlies Iosi, un agent del Servei d’Intel·ligència de l’Argentina que, a la dècada dels 80, s’infiltra en la comunitat jueva de Buenos Aires amb la missió de desarticular una suposada conspiració per instal·lar, al sud de l’Argentina, un Estat jueu anomenat Pla Andinia. Amb el pas del temps, Iosi s’adona que aquest pla no existeix i el que sí que és real és l’existència d’una associació argentina de tràfic d’armes que està connectada amb els atemptats que tindran lloc, anys després, contra l’ambaixada d’Israel, el 1992, i contra l’edifici de l’Associació Mutual Israelita Argentina (AMIA), el 1994. Parlem amb Daniel Burman (Buenos Aires, 1973), el showrunner d’aquest trepidant relat de vuit episodis que és, alhora, un repàs a la història oculta d’un país, el retrat intimista d’un home redimit i una sèrie d’acció.

Quan sorgeix el projecte de “Iosi, el espía arrepentido”? Et vas enamorar de seguida del llibre que van escriure Horaci Lutzky i Miriam Lewin?

El llibre em va trobar a mi fa uns sis anys. Només amb veure la coberta i la contracoberta, em vaig adonar que era una història que mereixia ser explicada. Amb Sebastián Borensztein vam ser bastant fidels als fets històrics que travessen aquesta extraordinària trama de redempció, i vam treballar molt les motivacions del personatge. En aquest viatge interior que fa, Iosi troba una família inesperada que l’abraçarà. El seu és un viatge complex, ple de contradiccions enmig d’una trama política i del que va ser la major conspiració criminal a l’Argentina, que va donar lloc als atemptats més luctuosos que va tenir el nostre país.

Costa encara furgar en la història negra de l’Argentina? Et van desaconsellar no furgar, en concret, en l’atemptat a l’Ambaixada d’Israel de Buenos Aires, del 1992, i contra l’edifici de l’Associació Mutual Israelita Argentina (AMIA), el 1994?

Sí, va haver-hi molta gent que em va dir: “Per a què ho fas?”. I jo dic: “Per què no? Quant de temps pot un conviure amb la merda sota la catifa?”. Fa 25 anys que em dedico a això, i a vegades penses que el que fas és, finalment, una mica banal, que passa i s’evapora. Ara vaig sentir la necessitat de, a més d’entretenir i de generar un contingut, poder aixecar una bandera, un semàfor, una alarma, per dir: “Estem convivint amb això com si res”. De fet, quan vaig fora i em pregunten per qui va ser el culpable dels atemptats, encara no puc respondre. Però era una història i una sèrie que havia d’explicar i de fer.

Per tot el que s’està veient actualment, parleu d’una manera molt primitiva de concebre i executar l’espionatge. El 2022 s’estila el ciberespionatge i tot és molt més ràpid. Al segle XXI, Iosi hauria acabat la seva feina molt abans. I s’hauria adonat abans del parany i l’engany del qual és víctima.

Sí, a mi el que em fascina de l’espionatge argentí que mostra la sèrie és que és molt primitiu. A diferència de James Bond, que tenia al garatge l’últim Aston Martin. Aquí s’arreglen amb el que poden.

Els jueus i el judaisme són temes recurrents en la teva obra. Soc especialment fan d’un dels teus films com a director de cinema, “El abrazo partido” (2004), on ja apareixia el judaisme.

Sí, és un tema molt present, però per a mi és una cosa molt natural. Sempre dic, d’una manera fins i tot provocadora, que soc jueu i, a més, no haig de fer cap esforç per a ser-ho (riu). És part de la meva identitat, del que soc, de la meva cultura. Tot el que faig porta aquesta empremta.

És vertiginós per a tu estrenar a tants països i territoris alhora, a més de 240? O ja hi estàs acostumat?

Per sort, jo no m’acostumo a res. Tot em sembla un meravellós miracle. Viure d’aquesta professió i poder explicar històries! Quan era petit, i m’havia passat alguna cosa a l’escola, no hi havia res comparable a arribar a casa, trucar a la porta i escoltar els passos de la meva mare acostant-se… En uns segons, algú obriria la porta i escoltaria el que jo anava a explicar-li! I faig sèries i explico històries amb aquesta mateixa sensació de llavors: algú està per arribar i obrir la porta. I, quan aquesta porta s’obre a 240 països del món alhora, aquesta sensació es multiplica exponencialment.

”Iosi, el espía arrepentido’.

A “Iosi, el espía arrepentido”, era interessant per a tu combinar les escenes d’acció i els plans espectaculars amb les seqüències més intimistes i introspectives? Combinar els trets, les persecucions i les baralles amb temàtiques com els pares, el masclisme o l’amor?

Gaudeixo molt amb les escenes intimistes, però també aprenent a rodar seqüències d’acció.

En alguns moments, la sèrie sembla un western, fins i tot a la banda sonora. Ho vas fer expressament?

Soc fanàtic de Sergio Leone i fanàtic d’Ennio Morricone. El meu somni era veure un concert en directe de Morricone, i mai vaig arribar a veure’l.

Parlem dels actors. A banda de ser un excel·lent actor, és increïble com pot envellir Gustavo Bassani, que dona vida a Iosi. Són molts anys! Per cert, on i com el descobreixes?

El trobo a una sala de teatre molt petita que es diu Microteatro, a Buenos Aires. Havia de ser una cara nova. Va ser una gran troballa, però em generava una gran pregunta: com podia ser tan bon actor i no ser conegut? Alguna cosa no encaixava. Gustavo és un ésser extraordinari, una grandíssima persona i un actor totalment inusual.

Capítol a banda, les actrius: de Natalia Oreiro a Carla Quevedo, Mercedes Morán o Mirella Pascual. Els actors i actrius argentins i uruguaians són els millors del món. I no és una pregunta, és una afirmació categòrica.

(Riu). Realment, el repartiment és estupend, han fet una gran feina i és un elenc de luxe. Són molt intel·ligents i han fet una enorme tasca de comprensió dels seus personatges. Abans de posar-se davant la càmera, ja han fet una feina prèvia increïble sobre el seu personatge i sobre la seva funció dramàtica a la trama.

Va ser complicada la recreació de l’època? Vestuari, pentinats, carrers, cotxes, edificis dels anys 80 i 90… Us vau gastar molt en ambientació?

Moooolt menys del que sembla! Vam tenir la sort de, malgrat la pandèmia, poder comptar amb persones amb molt de rigor en la posada en escena i en la direcció d’art, que va estar a càrrec de Marcelo Salvioli, que és un artista extraordinari. Era fàcil detectar si algun element que es veia a la pantalla no quadrava. Vam fer una recreació de l’època amb força llibertat.

Des del 2016, amb “El Rey del Once”, que no rodes cinema i que et dediques exclusivament a la televisió, dirigint “Supermax”, “Edha” o aquesta “Iosi”. I creant altres sèries com ara “Pequeña Victoria” i “Cecilia”. El respectat, poderós i intel·ligent showrunner actual s’ha menjat, ha absorbit al petit, independent i delicat cineasta de llavors? O aquest últim segueix aquí, sempre inquiet?

Sí, sí, aquí segueix. Jo continuo sent una persona desesperada per explicar històries, de la manera més dolça i càndida possible, per arribar a l’altre i que l’atrapi. Per cert, no em tornis a dir quants anys fa que no dirigeixo una pel·lícula, perquè tallo amb tot i faig una ja mateix! Si no ara, tard o d’hora succeirà.

El món de la televisió ha canviat molt en els últims anys? Amb la irrupció de les plataformes, amb les noves tecnologies, amb uns pressupostos més elevats i amb la introducció d’una altra mena d’arguments i de narratives. S’ha convertit en un monstre que tu pots controlar o fins i tot aliar-te a ell? Enyores aquest cinema independent en el qual vas créixer com a artista?

Jo no crec que la televisió d’ara sigui un monstre. Tinc una mirada particular i gens romàntica d’aquest cinema independent en el qual vaig començar. Tenia molt poc d’independent. Al cap i a la fi, tu t’asseies amb un monstre, que era l’exhibidor, i ell decidia si anava a projectar la teva pel·lícula en una pantalla o no. I després havies de pregar perquè no plogués, perquè no hi hagués futbol o perquè la política no hi fiqués cullerada. Era molt difícil aconseguir el miracle que la gent anés al cinema. Una sala de cinema plena és meravellosa, una experiència irrepetible, però, treballant per a les plataformes, mai m’han qüestionat res i sempre m’han donat una llibertat absoluta. Hi ha molta mitologia pel que fa a la monstruositat de les plataformes. A mi cap algoritme m’ha dit quin tipus de personatges haig de posar a les sèries. A “Iosi”, fins i tot he aconseguit contractar com a protagonista un actor desconegut i sense milers de fans a les xarxes socials. Els executius de les plataformes són persones que, quan s’il·lusionen amb un projecte, volen que s’expliqui bé.

Estàs content amb l’acolliment de públic i de crítica a “Iosi”?

Més enllà de la crítica, que ha estat molt positiva, el que m’importa és l’impacte en la gent. Que un taxi et comenti la sèrie. Que el públic recuperi una part de la història de l’Argentina. És molt fort el que està passant amb la sèrie. Molt, molt fort. Mira que he fet coses a la meva carrera, però el que està succeint amb “Iosi” és increïble.

Iosi és un home ferit, suspicaç i amb moltes armadures, i que ha de descobrir i acceptar la seva sensibilitat, sense poder baixar la guàrdia? Es fa passar per un altre i, al mateix temps, ha d’assumir la seva veritable personalitat, i gaudir-la. Al principi, és com de gel.

Sí, però, com tots els gels, es desfà… Iosi ha d’enfrontar-se al seu passat i abocar-se a qui és realment. I, una vegada ho ha fet, ja no hi ha marxa enrere.

M’agrada molt l’arrencada de “Iosi”: som a l’actualitat, i Iosi, en teoria, ja pot relaxar-se perquè és a zona amiga i col·laborant amb la Justícia, testificant. I no. Iosi és expulsat del que ara es denomina zona de confort. Ja l’estan enganyant una altra vegada!

Absolutament. És una persona que està en alerta permanentment. Ell creu que és a la zona de confort, però li dura molt poc.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.