La nova pel·lícula de Ti West recupera l’essència del terror contemporani amb un extraordinari relat sobre la vellesa, la por i el sexe
Hi ha una línia molt fina entre l’homenatge i la repetició. En temps de nostàlgies desbocades i una estranya necessitat de recrear tot temps passat, hi ha moltes pel·lícules, també de terror, que s’emparen en la reivindicació d’una manera de fer cinema per justificar la seva repetició dels vells esquemes. Les que acaben transcendint són aquelles que entenen que l’actualització o represa d’un estil pot ser perfectament compatible amb una aproximació original als temes tradicionals.
És le cas de “X”, una veritable joia del guionista i director Ti West que obra el miracle d’apel·lar als clàssics (“La matança de Texas”, sí, però també a “Divendres 13”, “L’última casa a l’esquerra” i el gruix del transgressor cinema independent nord-americà dels anys 70) mentre troba una identitat pròpia basada en la reflexió, tan crua com pertinent, sobre el punt de vista del gènere i les seves lectures sociopolítiques, un dels seus pilars fonamentals.
Així, West dona la volta al cànon subvertint-ho pràcticament tot: des dels codis de representació de les heroïnes del “slasher” (la “final girl” que encarna la meravellosa Mia Goth, treballada al mil·límetre) fins a les motivacions dels teòrics monstres de la funció. Perquè resulta que “X”, a banda de ser un exercici de suspens i terror superlatiu, és també una de les més lúcides reflexions que ha fet el gènere sobre la vellesa, la tirania del temps i la por a l’esvaïment. Sense entrar en detalls, només dir que aconsegueix fites tan poc habituals com fer-te entendre l’horror sense justificar-lo, o tenir una pulsió de malsà romanticisme enmig d’un festival d’atrocitats que deixa estabornit.
“X” comença com un bon grapat de “slashers” de la dècada amb què s’emmiralla. Un grup de dones i homes, aquí entregats a la causa del porno, que viatgen per carretera a una casa de l’Amèrica rural per rodar la pel·lícula que els ha de rescatar de l’anonimat i garantir-los un futur millor. L’home que els lloga la casa és tot estranyesa i desconfiança, i la seva dona, una presència gairebé espectral que els observa des de la llunyania. West construeix una atmosfera que, fins i tot quan es limita a suggerir més que mostrar, genera una tensió tan persistent com asfixiant. Tot el que passa a l’escena (i fins i tot al pla: aquest és un dels casos en què l’enquadrament “explica” coses, com ja passava amb les grans obres dels 70) et porta a la possibilitat d’una catarsi, d’un esclat de violència que escala amb la mateixa intensitat que van pujant de to la pel·lícula que es roda dins la pel·lícula.
En aquest sentit, el director fa un ús molt apropiat de les transicions i els muntatges paral·lels, que en tot moment creen una sinèrgia molt eloqüent entre dos mons destinats a col·lidir. Però, dèiem, això no només va de crear el context per a un (excel·lent) encadenat de salvatjades que tallen la respiració. Entremig, rodat a consciència i amb una sensibilitat tan pertorbadora com desbordant, hi ha tot un tractat sobre les pors, la moral i la imatge d’un mateix, sobre el sexe com a instrument llancívol i les lloses d’una societat que et castiga per envellir.
West aconsegueix commoure, divertir i esgarrifar en una mateixa seqüència, que tinguis por al monstre mentre et preguntis si, en el fons, tu ets un d’ells o ets còmplice de les seves mutacions. “X” fa el millor homenatge possible al gènere perquè li retorna la seva capacitat d’obrir debats essencials del nostre temps. Per això és un film imprescindible.
