El 12 d’abril del 2015, Freddie Carlos Gray Jr, un afroamericà de 25 anys detingut per la policia de Baltimore, va entrar a la furgoneta policial que l’havia de conduir a comissaria. Quan va arribar a destí, el noi estava prou ferit com perquè l’atenció dels paramèdics fos insuficient i calgués enviar-lo a l’hospital, on va ingressar en un coma del qual ja no despertaria. La investigació va concloure que Gray es va lesionar per culpa d’una de les múltiples tècniques de brutalitat policial: anar emmanillat però sense cinturó de seguretat dins d’una furgoneta que va fent tombs violents. El cas va despertar una onada d’indignació i es va saldar en tres setmanes de revoltes que van evidenciar el trencament de confiança de la comunitat amb la policia que (se suposa que) l’ha de protegir.
Aquest Baltimore esquinçat per dins és el teló de fons que utilitza David Simon, el llegendari creador de ‘The Wire’, per bastir ‘We own this city’ (‘La ciudad es nuestra’), la seva nova minisèrie, que es pot seguir a HBO Max. A través de sis episodis, i amb el seu habitual company d’armes Georges Pelecanos com a coguionista, es traça un retrat molt poc optimista sobre les xacres que assolen aquesta ciutat en decadència: la corrupció sistèmica, el racisme, les interferències polítiques… El material de base és un llibre escrit per Justin Fenton, periodista del Baltimore Sun, precisament el diari on Simon va excel·lir com a reporter perdiguer, abans de convertir-se en un dels creadors de sèries més aclamats.
La sèrie gira a l’entorn de la controvertida unitat de rastreig d’armes de la policia de Baltimore i, en concret, de la corrupció dels vuit agents que en formaven part. Però Simon, un cop més, no es conforma amb l’explicació fàcil d’assenyalar les pomes podrides del cistell, encongir les espatlles, i dir que és inevitable que de cada cent servidors públics, alguns es desviïn del recte camí. S’estima més, en canvi, obrir el focus al màxim i mostrar tots els fils que mouen un determinat afer.
Quan fas aquest exercici, sovint arribes a la conclusió que les responsabilitats individuals hi són, esclar, però que allà on caldria intervenir és en les falles estructurals que acaben propiciant els comportaments espuris. En aquest sentit, Simon i Pelecanos són, probablement, els dos millors creadors de sèries a l’hora de pintar grans ecosistemes socials: totes les seves obres són corals per subratllar la importància de considerar una societat en el seu conjunt i resistir així la temptació de penjar-li la culpa de tot als de sempre, que solen ser els més pobres. O, específicament en el cas dels Estats Units, els negres.
Després de l’èxit de ‘The Wire?, aquest duet creatiu ha centrat els seus dos principals esforços en universos ben allunyats de Baltimore. Primer, amb la sèrie ‘Treme’ i el seu relat sobre els efectes de l’huracà Katrina a New Orleans. Després, amb ‘The deuce’, un ambiciós relat sobre l’eclosió de la indústria pornogràfica en la Nova York més aspra de finals dels anys 70. El fet de tornar ara al paisatge industrial i degradat de Maryland suposa un retorn al terreny on Simon es mou amb més desimboltura.
Ras i curt: ‘We own the city’ no està connectada formalment a ‘The Wire’, però funciona pràcticament com a una nova temporada d’aquest títol mític, ja que la policia de Baltimore torna a estar sota la lupa atenta dels guionistes. Per acabar-ho de fer bonic, alguns dels actors sí que han estat repescats, per a papers diferents, de manera que ràpidament s’instal·la en l’espectador una sensació de familiaritat que juga a favor d’una sèrie que és exigent, pel gran nombre de personatges que apareixen.
Com a la resta de ficcions i no ficcions d’aquest equip, el realisme és marca de la casa. En aquest cas, amb un plus de qualitat en la proposta formal, ja que al darrere de les càmeres s’hi ha posat Reinaldo Marcus Green, director entre d’altres de ‘King Richard’ (‘El método Williams’), una de les pel·lícules que competia, en la passada edició dels Oscar, per a millor film de l’any. El format més breu, i mantenir el realitzador al llarg de tots els capítols, aporta molta unitat a una sèrie compacta, molt ben teixida i que, un cop més, agafa el clàssic dilema sobre si els humans poden ser dolents per naturalesa o és la societat qui els hi torna i opta clarament per la segona opció.
