Us avorriu al cinema? Teniu necessitat d’una cosa nova que us sacsegi el cor i el cap?
Podeu provar sort amb l’audaç pel·lícula de la qual us parlarem en aquest espai, una cinta que busca espectadors intel·ligents als quals interpel·lar i amb qui dialogar des del silenci de la butaca. Ja d’entrada el títol “La peor persona del mundo” ens fa somriure, oi? Perquè la nostra protagonista és…, com dir-ho?, una mica desastre.
D’altra banda, qui diu que els nòrdics són freds? A aquesta pel·lícula no cal posar-li estufa ni edredó perquè irradia calor i motivació.
Entrant al tema que tracta, és cert que a vegades ens costa veure allò que volem, però tant, tant? Julie, la protagonista de “La peor persona del mundo”, canvia de feina com de camisa. Què hi té a veure la medicina amb la fotografia? Però també canvia de xicot quan de sobte es troba que el món s’atura. Abans eren ells, els nois els que tenien una por atroç a comprometre’s i la novetat és que ara és ella, qui agafa la porta i marxa.
Tots hem conegut i potser hem tingut a prop algú que no sap el que vol, que comença una carrera després d’una altra i mai no acaba res o que sentimentalment pica de flor en flor, fins que es topa de cara contra un vidre que li indica que el futur ja és aquí. Ja ho apuntava Edgar Neville, que la vida penja d’un fil i d’unes decisions que ens porten a un lloc o a un altre, allò tan fatídic i real del que va poder ser i mai no va ser. Els dubtes són molt humans. Ens deixem portar pensant que el destí té les cartes marcades o actuem? La filosòfica discussió inevitable.
Cal plantejar-se, i segurament la resposta a la pregunta és sí, si aquesta pel·lícula, que comença a l’estil del Woody Allen més rialler i acaba com a drama romàntic a l’estil “Love Story”, funciona com a retrat generacional d’un jovent de trenta anys que camina més perdut que un muntanyenc inexpert a l’Himàlaia. En el fons no deixa de ser una pel·lícula d’aprenentatge de les de tota la vida, narrada en dotze capítols, més pròleg i epíleg, plens sorpreses i de camins que es bifurquen. El director de pel·lícules com ara “Thelma” o “Oslo, 31 de agosto” que els cinèfils recordaran amb gust, aconsegueix que, com fa ell, fixem la mirada en aquesta dona que, com tantes i tants altres, arriba a l’anomenada edat adulta i es veu obligada a trobar un lloc en el món que a vegades resulta esquiu. Es tracta del mateix de sempre, sí, però explicat d’una manera fresca i vitalista que aconsegueix el miracle que tot ens sembli nou, i és aquí on es troba la grandesa del cinema, que sap evolucionar i canviar de pell.
L’espectador es plantejarà per què aquest drama resulta tan còmic. I la raó és, segurament, per la lleugeresa que li dona el director noruec i la naturalitat d’un personatge que, bufetejat per la realitat, connecta amb el públic. Ni ella ni la pel·lícula són perfectes, jo fins i tot prescindiria d’una escena amb al·lucinacions diverses que probablement diverteixi a molts, però ens proporciona un viatge intens. Aquesta cinta, realment especial, està nominada a l’Oscar a millor pel·lícula internacional i també al millor guió. Cal destacar la feina que al costat del director ha realitzat en aquest apartat Eskil Vogt, autor d’històries tan potents com “El amor es más fuerte que las bombas” o “The Innocents” que ja veureu com impacta. Molt de talent a favor d’obra i dos personatges de quaranta, ja prop dels cinquanta, oferint un retrat que ni la més feminista superaria.
La pel·lícula prové de Cannes, segell indiscutible de qualitat com n’hi ha pocs i la seva protagonista, Renate Reinsve, es va emportar un apetitós premi a la millor actriu. La seva Julie és una noia d’avui dia, no en va a la Seminci, on la van repescar amb gran encert, la va premiar el Jurat Jove.
Veient les xifres de taquilla, per posar-se a plorar setmana rere setmana, és evident que el cinema necessita urgentment actualitzar-se i pel·lícules com aquesta, que arrisquin i no facin olor de naftalina, tenen molt a dir i a fer pel que fa a aquesta qüestió.
