Netflix estrena aquest 11 de març una de les seves sèries espanyoles més potents: Érase una vez… pero ya no. Es tracta d’una de les apostes més arriscades i experimentals de la plataforma, un anticonte de fades que trenca amb tots els clixés d’aquestes narratives. I, a més, els desmunta des de la perspectiva de la societat actual.
Una de les protagonistes està en alerta constant pel llenguatge inclusiu, una altra no deixa passar ni un micro (i molt menys un macro) masclisme de manual, el capitalisme s’apodera del romanticisme en la psicologia dels personatges i fins i tot són capaços de riure’s dels elements fantàstics que guarneixen la història.
Sí, Érase una vez… pero ya no és una gran idea: modernitzar els contes de fades decapitant les falses idees sobre felicitat i amor etern que ens han ensenyat a afrontar les relacions tan malament. No obstant això, en portar-la a la pràctica hi ha tantes llums com ombres, fet que converteix l’aposta en un aprovat molt just.
Es tracta d’una comèdia musical però la segona part no aconsegueix integrar-se de manera orgànica, perquè complementi la història, sinó que apareix de forma forçada provocant més molèstia que goig. Mentre que l’elecció dels protagonistes, més cantants que actors, converteix la producció en una cosa més semblant a una paròdia que no pas a una sèrie.
No és un fet que sorprengui: Netflix acostuma a decantar-se per noms que arrosseguen molts seguidors més que per la qualitat de les seves interpretacions. Però sí que deixa amb la sensació d’haver apostat per grans noms per garantir-se que els subscriptors hi treguin el cap, en comptes de preferir que el boca a boca recomani la història, estratègia que a llarg termini és més efectiva.
Gairebé el conte de fades modern que desitjàvem
Érase una vez… pero ya no fa la seva declaració d’intencions des de la primera escena. Des que els dos protagonistes estan a punt de fer l’amor, i ella li pregunta pel preservatiu. Fan bromes sobre la mida extragran. I fins i tot la princesa acaba amb els rumors d’estar amb un pescador confirmant-los ella mateixa: “No són rumors, efectivament me’l estic follant”.
En escoltar aquests primers minuts del capítol aplaudim fins i tot amb les orelles, i vols saber més sobre aquesta història que mai ens van explicar però que ens encantaria que hagués succeït. Vesteixen com volen, es fiquen al llit amb qui volen i parlen pensant en “todes”.
L’única cosa que els pertorba el seu destí és la màgia. Atenció, que això també és nou, perquè fins ara tot el que era màgic semblava bo. Per primera vegada, aquesta proposta ens presenta la possibilitat que les nostres eleccions siguin millors que el fet de deixar-les en mans d’un destí màgic. Tots els motors d’aquesta història arrenquen d’allò més bé però, com el Titanic, es topen amb un iceberg.
Un repartiment musical que deixa a mitges l’objectiu de la història
El gran obstacle de la sèrie és el repartiment protagonista i el gènere musical ficat amb calçador. O viceversa: la part musical que “va obligar” a triar uns intèrprets “fràgils” per carregar amb el pes protagonista.
Hi ha cançons que s’adapten a la perfecció a la part de la història que estan relatant, però hi ha d’altres que no tenen sentit i que només allarguen una escena que es converteix en interminable. Els números tampoc no treuen el suc que podrien a uns cantants als quals hem vist menjar-se la pantalla.
Així que es queda a mitges en tot: ni espremen les possibilitats de Sebastián Yatra o Nia Correia com a monstres televisius, ni les de les comèdies musicals que aconsegueixen que t’oblidis que canten perquè la història continua a través dels temes.
Mónica Maranillo sí que està més encertada, potser també gràcies a un personatge millor construït i més agraït. Com també exerceixen una gran feina els secundaris de luxe –com Rossy de Palma, Itziar Castro i Asier Etxeandia, entre d’altres– que sostenen la funció.
Conte contat…, per a qui s’ha explicat?
El que també suma punts a la producció és la posada en escena, amb picades d’ullet constants a la realitat i a la ficció. Amb una mescla de castells de princeses, i ruïnes medievals; de treballadors netejant amb escombra un hotel on s’allotgen dracs de colors; i pólvores màgiques que embolcallen concerts decadents.
Un mix de fantasia i realitat, d’històries per a nens amb picades d’ullet als adults i esquers d’adolescents que confon el target al qual vol arribar. Perquè, potser, és massa “hot” per als més petits, infantil per als més grans i suau per als més rebels.
A qui es dirigeix doncs aquest conte de fades modern que sempre vam voler però que va quedar a mig fer?
