Després de codirigir films tan incisius i aplaudits com “El hombre de al lado” o “El ciudadano ilustre”, els argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn tornen a la càrrega amb “Competencia oficial”, que arriba a les sales després del seu pas pel Festival de Venècia. Els cineastes posen la seva mirada en el món del cinema, a través d’una realitzadora extravagant, interpretada per Penélope Cruz, i els dos actors del seu nou film, encarnats per Antonio Banderas i Óscar Martínez. El primer dona vida a una arrogant estrella del cinema. El segon es fica dins la pell d’un actor molt més metòdic i intel·lectual. Parlem amb Duprat i Cohn d’aquesta comèdia sobre els egos, la creativitat, els paranys, les mentides, la inseguretat i la rivalitat, produïda per THE MEDIAPRO STUDIO.
He llegit diverses definicions de “Competencia oficial”: des que és una comèdia a seques, fins que es tracta d’una sàtira salvatge, que és una definició més forta i sagnant. Com la veieu vosaltres?
Gastón Duprat: Jo, com la mossegada d’un gos petitó. Als talons (riu). Ja està.
Alguna cosa més?
G.D.: Fins aquí la definició.
Mariano Cohn: És una comèdia actuada com un drama. I té molta connexió amb totes les nostres pel·lícules anteriors. En aquest cas, es tracta de l’univers al qual pertanyem, que és el del cinema, el de l’art. A les altres pel·lícules vam anar atacant diferents universos.
G.D.: És una pel·lícula que també parla de la impostació. Del que creiem que pensen els altres de nosaltres, i del que realment pensen de nosaltres. I és una pel·lícula gèlida, freda, com una mica nòrdica i sofisticada en el seu plantejament visual, i, alhora, és molt hot, molt llatina.
Apunten als seus tres personatges principals, però no els arriben a disparar?
G.D.: Bé, perquè, en realitat, els personatges acaben resultant una mica estimables. I aquestes coses seves que poden sonar excèntriques i ridícules tenen un perquè, perquè els actors són molt fràgils en un rodatge i estan a la mercè d’un director que, moltes vegades, pot ser un idiota o pot estar molt equivocat. O no. Però ells no ho saben. No tenen cap eina per saber-ho fins que s’estreni la pel·lícula. També és difícil ser director, i també hi ha fragilitat en el nostre ofici.
M.C.: Sobre això que deies en la teva pregunta, hi ha una diferència respecte als nostres anteriors films, i és que aquí els personatges es disparen entre ells. A vegades, la crítica diu que som despietats amb els personatges, i, a “Competencia oficial”, els personatges són despietats entre ells mateixos. Ens interessava fer una pel·lícula que parlés del cinema. En concret, dels problemes del món de l’actuació i de la creació actoral, sense una visió romàntica. Amb una visió més descarnada i una miqueta més aspra del habitual.
G.D.: Hi ha una visió no melancòlica del cinema. No volíem fer una pel·lícula dins d’una pel·lícula, perquè n’hi ha tantes! El que no hi ha són films sobre el procés de creació actoral, sobre com els actors acaben construint l’emoció. Com a director, em fascina aquest procés seu: les seves diferents estratègies i mètodes. Per sort, tant Mariano com jo hem treballat amb actors boníssims i sempre ens ha agradat observar-los. La idea era proporcionar al públic una finestra perquè també pugui veure això, perquè, normalment, l’espectador rep la seva feina cuinada i acabada.
A Óscar Martínez l’hem vist, i gaudit, en papers tan arriscats i delirants com aquest que té a “Competencia oficial”. A Penélope Cruz i a Antonio Banderas, no tant. Sobretot últimament, que ja són estrelles de Hollywood. Com es van prendre aquest projecte Penélope i Banderas? Amb un “ja era hora de fer una extravagància, una bogeria”?
G.D.: El projecte va néixer d’unes ganes mútues de fer alguna cosa junts. Ells havien vist les nostres pel·lícules. Primer, vam decidir que Penélope seria aquesta directora excèntrica. I quedava per decidir els papers dels dos homes. Nosaltres pensàvem que el més lògic era que Óscar interpretés el personatge que, finalment, va fer Banderas. I que Banderas s’encarregués del de l’Óscar, pot ser perquè ho vèiem més desafiant respecte al que un acostuma a veure d’ells. No obstant això, ells dos van triar els personatges que, finalment, fan en aquesta història. I van acceptar l’exposició que significa per a un actor fer d’actor. Són dos actors que tenen una autoritat per parlar d’aquest tema.
M.C.: Aquesta pel·lícula no s’hauria pogut fer amb un actor principiant…
G.D.: Per més bo que sigui. Les pròpies trajectòries de Banderas i Martínez els fan idonis per a aquests personatges sobre els quals hi ha una crítica i un sarcasme.
M’intriga el look de Penélope Cruz, Lola Cuevas en la ficció. I aquest cabell, en concret. Havia d’estar tan caracteritzada per allunyar-la de la Penélope a la qual hi estem acostumats?
G.D.: Vols la perruca?
De moment, no, gràcies. Si de cas més endavant ja te la demanaria.
G.D.: Són més d’una, eh? I són un personatge més. Van viatjar des d’Itàlia per a la pel·lícula. Buscàvem que Lola Cuevas, més que a una directora de cinema convencional, s’assemblés a una artista conceptual que pot fer una pel·lícula genial o una porqueria. A partir d’aquesta idea, comencem a construir Lola Cuevas, amb un vestuari determinat, amb una mena de cabell molt concret. Decidir el cabell de Lola va ser molt important! Hi havia un cabell més convencional, més semblant al de veritat de Penélope, i després aquest, que va ser proposat per ella. Quan ho vam veure, vam dir: “Aquest!”.
Estan els tres personatges principals de “Competencia oficial” inspirats en coneguts, amics o saludats seus? Algú de la professió s’ha queixat, com ara un “Us heu passat. Aquest diàleg que heu posat al guió era un secret que us vaig explicar jo”?
G.D.: No estan inspirats en un únic personatge, sinó en molts. Són com Frankensteins fets a partir de moltíssimes idees, de gent coneguda, de coses que hem escoltat i de moltes anècdotes que ens van explicar els mateixos protagonistes a propòsit de directors que els havien proposat coses molt fora de les normes. Banderas, Penélope i Óscar han estat a unes cent pel·lícules, i han viscut situacions increïbles. El retrat dels personatges està molt portat a l’extrem: l’actor carismàtic que no estudia, i que creu que només amb la seva presència és suficient per rebre un aplaudiment, o l’actor estudiós i compromès.
M.C.: I hi ha un lloc especial per a l’empresari també.
Sí, tinc una pregunta sobre ell, per a més endavant.
G.D.: Penso que de ben segur molta gent se sentirà al·ludida veient aquesta pel·lícula.
Demanaran drets d’autor!
G.D.: Jo penso que, si et sents al·ludit, millor calla.
Com a directors, teniu alguna cosa a veure amb els mètodes de treball de Lola Cuevas? O vosaltres sou… normals?
G.D.: No. Zero. Els coneixem, però no els utilitzem. Enfrontar els actors sí que és una tècnica, i al teatre i al cinema s’ha fet sempre. Coneixem gent que, per mantenir el control sobre els seus actors, prefereix que es matin entre ells. Mentrestant, ell els controla. I administra com i quan es mataran, escalfant l’orella primer a l’un, i després a l’altre. Banderas ens va explicar casos de directors de Hollywood que ho fan així. L’actor no s’adona que està sent víctima d’aquest mètode. I, quan s’adona, ja és tard. Ja està feta la pel·lícula. També hi ha el tema d’aquests udols que, en teoria, només són per escalfar la veu: en realitat, és una pixada de gos, per marcar el territori. És un “soc aquí, aquest soc jo i crido”. També és molt real aquest moment en què els actors han de buscar el plor: hi ha qui necessita anar a fer un volt per carregar-se d’emocions, i després asseure’s i plorar, i hi ha qui ho soluciona com el personatge de Banderas, d’una manera més fàcil, posant-se un producte als ulls.
Hi ha una escena relacionada amb els premis, que no revelarem, perquè és molt divertida. Com porteu els premis?
M.C.: Tenim una relació molt particular amb ells. No els rebutgem mai, però sí que els fem circular quan els rebem. A casa meva no tinc vitrina per als premis, ni Gastón tampoc, perquè em semblen, sense voler, una cosa fúnebre. Així doncs, els regalem a productors, amics o directius que han tingut a veure amb la pel·lícula guardonada. Llueixen millor a l’escriptori d’un directiu que a casa meva.
“A veure, com em veu la gent?”. Ho pregunta el personatge de José Luis Gómez, aquest empresari ficat a productor de cinema, però no per amor a l’art, sinó per amor a ell mateix. Perquè ell vol passar a la posteritat. És una crítica a la relació entre l’art i la resta de la societat? És una crítica al poder en general?
G.D.: Coneixem casos semblants al d’aquest personatge a l’Argentina. Són empresaris de moltíssims diners, fins i tot lligats a la corrupció i amb una imatge pública molt fosca, que de cop i volta s’aixequen un dia i volen tenir el que no tenen, que és prestigi. I pregunten on es compra el prestigi. I, generalment, una pel·lícula és una bona alternativa. O un pont, o un museu, o una obra d’art. I una pel·lícula és molt més econòmica que les altres propostes.
M.C.: I, de passada, tenen la possibilitat d’apropar-se a les estrelles de les seves produccions, de convidar-les a dinar o al seu aniversari.
O de col·locar la seva filla al repartiment. Com succeeix aquí amb el personatge d’Irene Escolar.
G.D.: Exacte.
M.C.: I és bonic veure la fragilitat dels artistes, quan acceptes aquestes condicions dels empresaris ficats a productors. Fins i tot es poden fer amics.
G.D.: Encara que, com és el cas de “Competencia oficial, l’empresari et digui: “Explica’m el llibre que adaptaràs, perquè no el llegiré”.
No us fa por que algun jove il·lusionat, després de veure el que succeeix a “Competencia oficial”, digui: “Ai, ai, jo no m’hi fico dins d’aquest món del cinema ni boig”. I canviï d’estudis o vocació.
G.D.: No, perquè això passa en tots els àmbits, no només al cinema. Al món dels advocats, de la política… El que succeeix és que, en l’àmbit de l’actuació, tot es veu multiplicat i hi ha molta lupa sobre aquest assumpte d’egos, competència i vanitat.
