L’adaptació del videojoc no arrisca ni inventa, però tampoc no ho pretén: vol ser i és un divertiment per a tots els públics mentre pica l’ullet als fans de la consola

Adaptar un títol com “Uncharted” ja comportava jugar a perdre. Aquesta saga de Naughty Dog ha estat clau en la consagració de la narrativa dels videojocs i justament es nodreix de la capacitat del jugador per meravellar-se. Ho ha fet recreant l’efecte catàrtic del cinema clàssic d’aventures, aquella sensació irrepetible de trobar un tresor després d’una llarga recerca. És a dir, que si ha assolit tanta popularitat és perquè quan t’hi endinses et sembla ser en una pel·lícula en què tu determines si els herois se surten amb la seva. La comparació de tot film que ostentés la seva marca estava condemnada a ser odiosa, tant en relació al videojoc com al propi gènere, perquè Indiana Jones sempre serà allà per recordar-te les essències.

Ara bé, això no vol dir que “Uncharted”, la pel·lícula, no sigui un producte funcional, sobretot perquè aconsegueix picar l’ullet al fan de la cosa sense perdre de vista que vol arribar a tots els públics. Pel que fa al primer aspecte, és un  veritable festival: sense revelar més del compte, només dir que hi ha “cameos” dignes d’aplaudiment, un ús intel·ligent del tema musical de Greg Edmonson (compositor a reivindicar, per cert) i una escena durant els crèdits (la segona, en concret) en què els jugadors reaccionen amb esglais perquè és un homenatge directe a la seva fidelitat.

Pel que fa al segon aspecte, la seva vàlua estrictament cinematogràfica, “Uncharted” no arrisca ni inventa res, però és que tampoc no ho pretén. Com que sap que ha de fer-se accessible a espectadores i espectadors que mai han jugat amb una consola, aposta per un relat lleuger i sense manies que s’arriba a assemblar a aquelles sèries B de sobretaula que s’acabaven ancorant a la memòria sense que encertessis a recordar-ne el títol, com “En busca del avión perdido” o “Biggles”. Sí, desaprofita oportunitats per trencar el motllo i fer passes endavant en relació a alguns clixés del gènere (especialment amb l’estructura, que no s’aparta ni un mil·límetre del manual), però és una vinyeta dinàmica i autoconscient que reivindica la diversió sense complexos, llueix amb orgull els seus referents i sap treure partit del seu afany viatger, Barcelona inclosa.

Mark Wahlberg i Antonio Banderas. ‘Uncharted’.

Té, a més unes quantes virtuts dignes de menció. Per exemple, el seus aires desenfadats, perquè ja tocava veure un entreteniment que es deixés de reflexions operístiques i es quedi per sota de les dues hores de metratge; o la química entre Tom Holland i Mark Wahlberg, que apel·la a les “buddy movies” de tota la vida i deixa amb ganes de més, que sempre és un mèrit. En aquest sac també hi podríem posar la inventiva del seu clímax, gairebé una versió alternativa i hiperbòlica de l’escena final de “The Goonies”. La pel·lícula de Ruben Fleischer, com el videojoc que adapta, aconsegueix evocar-te la criatura que vas ser i que somiava amb viatjar a països remots per trobar relíquies perdudes. I només per això ja paga la pena veure-la.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.