Estava l’altre dia preguntant-me si enguany no hi hauria, al mes de Sant Valentí, un “Love Actually” en la cartellera i havíem deixat de ser definitivament romàntics, quan de sobte van començar a sorgir títols que responien directament a les meves inquietuds, drames i comèdies. D’una banda, “Un amor intranquilo”, del cineasta belga Joachim Lafosse, amb un amor posat a prova per la bipolaritat del marit, un destacat pintor, molt interessant ara que s’està parlant per fi obertament de les malalties mentals i estan deixant de ser un tabú. D’altra banda “Licorize Pizza”, amb tota l’alegria de viure d’aquesta nova proposta del director d’“El hilo invisible” o “Pozos de ambición”, Paul Thomas Anderson, que s’ha baixat a l’adolescència per oferir-nos una bombollejant love story entre dues singulars criatures, un xaval de quinze anys, emprenedor com no n’hi ha, i la noia amb qui sap que es casarà des que la veu per primera vegada, i amb qui es porta ben bé deu anys. Si hi aneu a veure-la vibrareu amb les seves aventures pels carrers de Los Angeles anys setanta, entre la seva peculiar fauna, cançons encomanadisses i absurds negocis com el dels llits d’aigua que s’inventen. A més, de propina, hi ha Tom Waits que continua visitant bars, Sean Penn en el paper d’un passat de moda i vanitós actor ximplet i Bradley Cooper, com el nuvi titella de Barbra Streisand, en un dels moments més hilarants i divertits d’aquest film que enamora aquell que el veu encara que als Oscar li hagin donat poc peixet amb tan sols tres nominacions.
Entre l’una i l’altra cavalca, amb quinze nominacions als premis César, “Las ilusiones perdidas”, la més nominada en la història de l’Acadèmia francesa, una cinta que entra en aquestes coordenades i parla de l’amor des de molts punts de vista. Parla de l’amor que el protagonista, noi de províncies, sent per una aristòcrata, del que més endavant l’uneix a una actriu de mitges vermelles o del que té per l’escriptura i els llibres.
És una bona pel·lícula d’època, amb moltes capes i lectures, on hi ha també amistats perilloses com les d’Stephen Frears. Ens parlen de la literatura, del periodisme, de la crítica, de la vida en general, de com afrontar les dificultats que se’t presenten durant el camí i ho fa llançant punyals i assenyalant amb el dit males pràctiques, sense por i sense rubor. Entrar a “Las ilusiones perdidas” és fer un recorregut agraït per cercles literaris i artístics i salons on es decideixen les coses, al costat del jove poeta protagonista que debuta en la selva de la vida plena de paranys i temptacions. És el París del segle XIX, però té un efecte mirall sobre la nostra societat actual que, per desgràcia, no es deslliura d’aquesta corrupció que posa els pèls de punta, el “dona-me’n que te’n donaré”. Hi ha pel·lícules que neixen amb bona estrella i aquesta ho és. Va tenir el seu llançament a Venècia on es va parlar molt d’ella i després Sant Sebastià la va incloure en les seves perles.
El protagonista Benjamin Voisin, a qui a mi em va descobrir François Ozon volant, amb la cabellera al vent, a lloms d’una moto a “Verano del 85”, té un gran futur per davant, potser fins i tot atrapant els papers que deixa orfes el malmès Gaspard Ulliel, recentment mort en accident d’esquí. Té un gran atractiu i una certa ambigüitat que li permetrà ser l’ingenu noi bo o directament el noi dolent si s’escau. Al seu costat, noms i cares habituals del cinema francès, com Cécile de France o Jeanne Balibar que van complint anys, Xavier Dolan, aquest director polivalent, enfant terrible, que sap estar també davant de la càmera o el gran Gérard Depardieu, que ha abandonat definitivament qualsevol règim, l’únic del grup al qual no han nominat en els César per cert. Per què serà? Tindrà algun deute amb el fisc?
No hem d’oblidar, a l’hora de resumir els seus valors, que “Las ilusiones perdidas”, com “Eugénie Grandet” que es presentarà en la pròxima edició del Barcelona Film Fest, suposen una volta a Honoré de Balzac. El gran literat va escriure aquesta història d’un arribista que igual que va pujar, va baixar i va haver de fer front a la seva decepció, després d’haver après més d’una dura lliçó. Un llibre de més de cinc-centes pàgines i lletra petita, com em va fer notar la crítica Imma Merino que l’està rellegint, i que fa més meritòria l’adaptació per al cinema.
Fa poc em van enviar un vídeo d’un Ministre francès que no era el de Cultura, era el de Finances, parlant de la importància dels llibres i de la importància de llegir, que em va fer molta enveja, la veritat, perquè m’agradaria escoltar-ho aquí també, de tant en tant, en comptes dels politiquejos de barriada que hem d’aguantar sovint.
I sí, “Las ilusiones perdidas” ens convida a llegir més i a cultivar-nos, a escriure, perquè mai és tard per fer-ho si un sent la necessitat i penso que també, almenys a mi em passa, a corregir i ser millors persones que no està de més. Que no tot es compra o es ven en aquesta vida i sobretot, ens encoratja a no perdre la il·lusió per anar al cinema a veure una bona pel·lícula.
