«És com si en fer els quinze et donessin una entrada gratis per a l’infern. Té, aquí la tens: la puta realitat.»
Amb aquestes paraules de Marcos arrenca el llibre que va canviar la meva vida. I, per aquests prodigis que a vegades ens regala la literatura, també la de moltes de les persones que l’han llegit en aquests anys.
Primer va ser novel·la —publicada per Espasa després de ser finalista del Premi Nadal—, després obra teatral, després audiollibre —a Planeta Audio— i ara, gràcies a la producció de THE MEDIAPRO STUDIO i MASFICCIÓN, s’estrena com una sèrie plena de poesia, de veritat i de llum adolescent a ATRESplayer Premium. Que una història com aquesta segueixi tan viva al llarg dels anys i en tants i tan diferents formats és un fet que fa temps que va transcendir la meva pròpia tasca com a autor. Ni tan sols jo soc capaç d’explicar com continua provocant reaccions tan apassionades i generoses com les que m’arriben a través de les xarxes. Només sé que s’ha convertit en història amb vida pròpia, plena de les referències i significats dels qui s’acosten a ella i la fan seva.
Marcos, Sandra i Raúl, els tres protagonistes adolescents de La edad de la ira, van néixer de la meva experiència a les aules durant els anys que vaig ser professor. Eren el meu homenatge a una generació amb molt a dir —encarnada en l’alumnat al qual vaig tenir la sort de conèixer i estimar mentre vaig fer classe—, una generació que tracta de buscar la seva veu enfront dels prejudicis, violències i clixés d’una societat contradictòria i que mira amb insofrible paternalisme els més joves. El crit inicial de Marcos, carregat de la mateixa ira que dona títol a aquesta història, era la seva manera d’oposar-se a tots aquests murs que li impedeixen ser i expressar-se. Murs que no sols tenen a veure amb l’homofòbia que denuncia aquesta història, sinó amb totes les formes d’opressió i exclusió que ens condemnen als cànons del normatiu, reprimint els qui de veritat som i volem ser.
Però aquesta ira del títol, com descobrirem tant a la sèrie com a la novel·la, és també un parany per als qui s’acostin a aquesta història: assumirem que estem parlant de violència adolescent quan, en realitat, el meu objectiu sempre va ser reflexionar sobre com la violència social —masclisme, homofòbia, transfòbia, racisme, capacitisme …— afecta la nostra adolescència. De quina manera culpem aquesta generació de tot el que no ens agrada del món que hem construït i que els hem obligat a heretar —amb crisis econòmiques, ecològiques i pandèmiques incloses—sense permetre’ls participar de decisions en les quals la seva mirada podria ajudar a canviar una realitat que exigeix una nova mirada.
Aquesta mirada és, justament, la que subratlla aquesta versió televisiva, construïda a partir dels guions de Juanma Ruiz de Córdoba i Lucía Carballal i de la direcció de Jesús Rodrigo. Tots ells han sabut captar magníficament l’essència de la novel·la i de l’obra teatral per traslladar la història a la pantalla, mantenint la fidelitat necessària al seu argument i als seus temes, alhora que s’introdueixen nous elements que no sols no es contradiuen amb el text original, sinó que l’enriqueixen i complementen.
Com totes les bones adaptacions audiovisuals —almenys, les que han conservo a la meva memòria— la sèrie de La edad de la ira no és una fotocòpia del text literari, sinó una obra autònoma que narra els mateixos fets des d’un altre punt de vista mantenint, no obstant això, un dels seus trets essencials: la polifonia. De la mateixa manera que la narració literària requeia en diferents personatges adults, aquí el relat està en mans de diversos personatges adolescents, així que a cada capítol traurem el cap a l’acció des de la mirada d’un d’ells.
Personalment, em sento molt afortunat. Per la poesia que irradia tant el guió de Juanma i Lucía com la direcció de Jesús. Per la cuidada síntesi de veritat i de bellesa que es respira en la fotografia, en la composició musical, en el maquillatge i el vestuari, en la direcció artística… I, naturalment, per la fabulosa interpretació d’un elenc que ha posat tot el seu cor perquè aquesta sèrie hagi estat possible. Quan escrivia la novel·la no imaginava que coneixeria fora del paper en Marcos, la Sandra, el Raúl, l’Ignacio, l’Álvaro, la Bárbara o l’Ángela, ni tampoc que serien interpretats amb tanta precisió per intèrprets tan compromesos com Manu Ríos, Amaia Aberasturi, Daniel Ibáñez, Carlos Alcaide, Eloy Azorín, Sara Jiménez o Rocío Muñoz, en un repartiment que és —en llenguatge Z— una fantasia.
Aquestes setmanes han tornat a mi algunes de les converses amb dues benvolgudes amigues, Miryam Galaz (editora de la novel·la) i Palmira Márquez (la meva agent), les quals tan bon punt van llegir aquesta història em van dir que veien una sèrie en ella. Avui —gràcies a elles— ho és. I ho és de la millor manera possible. Amb un equip que s’ha deixat la pell per explicar-la i amb un canal, ATRESplayer Premium, que ha cregut sempre en La edad de la ira i en la necessitat que arribi a molta gent. A moltes i a molts adolescents, perquè alcin la seva veu. Però també a moltes i a molts adults, perquè aprenguem a escoltar-la.
Potser per això em sento tan feliç. No només perquè he complert el somni de veure una de les meves novel·les convertida en sèrie. Sinó perquè, en aquest llarg camí que va de la pàgina impresa a la pantalla, no s’ha perdut gens de l’alè social i íntim des del qual vaig escriure aquesta història. A l’inrevés. Avui sona, gràcies al poder de la ficció televisiva, encara amb més força.
