El 27 de maig de 2014, arran d’un tiroteig a un campus universitari d’Isla Vista (Califòrnia) la revista satírica americana The Onion va publicar el titular “«Impossible de prevenir-ho», diu l’única nació on això passa amb regularitat“. Des d’aleshores, cada cop que es repeteix una massacre d’aquestes, apareix una peça sobre el tema i el mateix titular. A còpia de repetir-lo, el que va començar com a denúncia irònica s’ha acabat convertint en una desoladora expressió d’impotència.
A ‘The Fallout’, incorporada recentment al catàleg d’HBO Max, la Vada Cavell és una alumna de 16 anys d’un institut qualsevol, que deixa de ser un institut qualsevol quan un jove hi perpetra una matança. Ella se n’escapa per un cop de sort, com també ho fa la Mia Reed, una altra de les estudiants. Les dues coincideixen en un cubicle dels lavabos i el pànic compartit fa que comencin una relació que, sinó, seria improbable: mentre que la Vada és una bona pupil·la que encara ha de sortir de la closca de l’ou, la Mia és tremendament popular a Instagram gràcies als seus balls sensuals, tot i que un tel d’infelicitat li emboira sempre la mirada.
El film explora l’impacte del trauma i la gestió del dol en aquestes dues representants de la generació Z. Però, tot i la voluntat clara d’explicar els models de relacions i valors de les persones nascudes ja al segle XXI, la directora Megan Park ha defugit tant com ha pogut els arquetipus per presentar-nos personatges allunyats dels clixés que massa sovint els ‘boomers’ intenten imposar a l’entorn dels joves. Hi ha molta atenció al detall, molt primer pla d’una Vada que sembla no acusar cap fissura en el seu ànim, molta apatia conquerint la ment i el cos. Ara bé, no enganya ningú i el públic intueix com rere la cuirassa hi ha uns sentiments que busquen la manera d’emergir.
Un dels encerts de la pel·lícula és el retrat de l’ús de la tecnologia per part dels joves. En una escena, dos personatges intercanvien missatges de text i, per les paraules que s’escriuen, semblaria que tots dos estan sencers i d’una peça, però si mirem les seves cares veiem que estan patint, només que no s’atreveixen a expressar-ho, en part per la pressió d’oferir sempre la nostra millor cara, accentuada per les xarxes. En canvi, en un altre moment, veiem com el mòbil connectat amb una amiga acaba sent una companyia propera que calma i ajuda a dormir. Aquesta manera d’esquivar els judicis maniqueus afecta també els personatges: no hi ha bons ni dolents. La majoria són imperfectes, però no per això menys estimables.
En els últims anys, diverses (i notables) obres com ‘Springbreakers’ o ‘Euphoria’ han aconseguit dignificar el drama teenager amb posades en escenes molt cuidades i contundents, per subratllar la violència ambiental en la qual s’han de moure els adolescents actuals. Però ‘The Fallout’ assenyala el mateix problema amb una aproximació molt diferent, més introspectiva. De fet, fins i tot el tiroteig queda fora de camp, per centrar la mirada de l’espectador no en l’acte en sí, sinó en les seves conseqüències més profundes. Allà on ‘Euphoria’ té una exuberància formal abassegadora i un to histèric quasi tarantinià, Park ha optat per aquest debut en el llargmetratge per una subtilesa que remet més a les atmosferes estranyes de les pel·lícules de Sofia Coppola.
“‘The Fallout’ planteja més preguntes que respostes i enfronta els supervivents d’una massacre a un interrogant crucial: es pot fer res per canviar l’estat de coses amb la violència armada als Estats Units o només hi ha l’opció de mirar de guarir-se des de la individualitat?”
En l’apartat interpretatiu, Jenna Ortega fent de Vada és un d’aquests papers que marquen un abans i un després en la carrera. Anteriorment havia participat a films com ‘Insidious 2’, ‘Iron Man 3’ o l’últim reboot d’ ‘Scream’, però la complexitat que aporta al seu personatge –ara fràgil, ara insolent, ara espurnejant– segur que li reportarà ofertes interessants. I el nom de Maddie Ziegler, en el rol de Mia, potser no és conegut per al gran públic, però convé recordar que als dotze anys va protagonitzar el vídeo Chandellier, de Sia, fent un solo de dansa de quatre minuts que suma gairebé 2.500 milions de reproduccions. A l’altre puntal de la pel·lícula no el veiem, però el sentim. Es tracta de Finneas O’Connell, el germà de Billie Eilish, que es marca una banda sonora d’aquelles que embolcalla i marca to, sense rebentar la història o els timpans.
‘The Fallout’ planteja més preguntes que respostes i enfronta els supervivents d’una massacre a un interrogant crucial: es pot fer res per canviar l’estat de coses amb la violència armada als Estats Units o només hi ha l’opció de mirar de guarir-se des de la individualitat? No és un manifest, no és un al·legat i potser frustrarà l’espectador que busqui un clímax o una catarsi. Però sí que és una aproximació honesta a uns joves californians, tocats per una mala fortuna imprevisible, segons diu un país on aquestes coses passen amb espantosa regularitat, com recorda The Onion.
