La nova entrega de la saga funciona molt bé com a seqüela i com a refundació de la saga, que aprofita per disparar contra el fenomen fan i la nostàlgia desbocada

Si la primera “Scream” de Wes Craven ha assolit la categoria de clàssic modern (perquè ho és, encara que s’hagi trigat tant a dir) és perquè funcionava meravellosament bé com a diagnosi. Ho era en relació al seu propi gènere, perquè explorava el seu llenguatge com mai s’havia fet, però també en relació a l’espectador i el seu paper envers la ficció. Parlava, en essència, de com percebem el que veiem i com s’integra a la nostra manera de mirar el món. L’aposta es va mantenir la segona part, una reflexió sobre les repeticions i sobre el mateix concepte de seqüela que contenia alguns dels millors moments del cinema de terror dels 90. La tercera, sense ser un desastre, sí que era la menys lluïda tot i aportar apunts molt malèvols sobre el canibalisme creatiu de Hollywood i un esplèndid pla final. La cosa va recuperar el bon to a la quarta, molt reivindicable i un nou tractat sobre l’etern retorn a les essències. Allà s’hi introduïa, a més, un discurs fonamental a la cinquena: el mal que fa el fenomen fan a l’art d’explicar històries i la indolència dels hereus d’una societat abocada a la virtualitat i el simulacre. La nova “Scream”, que és tant una cinquena entrega com un “remake” i alhora un “reboot”, aprofundeix en aquest relat i dispara contra tots aquells elements que perpetuen els monstres de la nostàlgia. No serà mai un clàssic com la primera, però assumeix amb molta cintura la seva condició de part d’un tot, de resum d’un temps i dels seus vicis estructurals. És una nova i molt encertada diagnosi de les herències culturals i com dialoguen amb les nostres transformacions socials.

Com les seves predecessores, “Scream” juga amb molta habilitat amb els seus llocs comuns i els perverteix variant-ne alguns dels seus codis de representació. Així, hi continua havent aquest equilibri entre “Slasher” autoconscient i una sàtira dels clixés tradicionals, amb un grup de personatges molt diversos que en tot moment són conscients del tipus d’història que estan protagonitzant. Justament perquè ho saben, com ho sabem nosaltres, veure com ensopeguen amb les mateixes pedres té una mala bava absolutament deliciosa. La principal novetat resideix en dos aspectes que li atorguen una identitat pròpia. El primer, la introducció d’una reflexió molt pertinent sobre la banalització de l’horror i la conversió de les seves icones en poc més que una foto d’Instagram. El nou Ghostface funciona com a metàfora de la frivolitat d’una era que menysté els seus llegats quan no s’ajusten al que s’espera d’ells. El segon, la seva violència, ja que aquest “Scream” resulta més taxativa que les anteriors sense perdre mai de vista els ressons de la pel·lícula original. I finalment hi ha moment impagables que ja formen part dels “highlights” de la saga, com les seves bromes a costa del “terror elevat” (i molt en especial de “Babadook”) o la seva memorable  reinvenció en clau crepuscular de les reines del crit. Un festival per a iniciats en la matèria, però també una molt bona pel·lícula que serveix com a resum de tot.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.